Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2013 19:34

 

Apunts del Pla de Mallorca ofegats per l’estètica

Climent Picornell

Quan he passat el revolt de Meià, enfilant cap al turonet de sa Tortuga, de Montuïri a Sant Joan, tenc a la dreta els costers suaus del camí del rafal Aixat, sembrats d’ametllers, i una trinxa d’alzinar a la cresta; a l’esquerra el pla, amb les cases de Tagamanent, Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, tot d’una verdor tonal amable amb algun bocí amb tanta ravenissa groga que pareix que l’han sembrada. Quina diferència, pens, amb les pintures que Zuloaga feia de Castella, hi cercava, deia,  la potència, l’aspror i fins i tot l’agrura d’aquells paisatges. En canvi els camps del pla de Mallorca conviden a la calma i la relaxació. Deu ser veritat el que Unamuno postul·là: “Seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética!” Idò sí, ofegats o amb l’aigua fins al coll.

Les vacances de Setmana Santa, fins a la segona festa es converteixen en un téntol temporal. Els corruptes, la crisi, l’atur, els desnonaments, el nou Papa, l’estafa de les preferents pareix que ralenteixen el seu ritme. Servidor les començava, un temps, el diumenge del Ram, quan mon pare, al cel sia, me duia un ram, beneït, que jo li havia comanat. El me feia de llorer i d’olivera. Un pic beneït,  l’olivera, dins la casa, la lliurava de què hi pegassin els llamps, i el llorer, dins els aguiats, ens lliurava dels mals de panxa. Encara record la il·lusió d’aquell homenet quan el me duia pensant que quedava una espurna de creient dins el meu cossot d’agnòstic. Amb el temps he comprovat que no hi ha res pitjor que un descregut de quasi tot. En fi, molta església i poc perdó, solien dir. Ara, el ram el prepara la meva sogra, a Costitx. Tot sigui pels mals de ventrell i per no pagar tant en assegurances de la llar.

En arribar al poble, abans d’anar a ca nostra, m’atur a berenar. Poca gent per mig i el cafè de baix encara tancat. Observ. Na Somata darrera sa finestra. En Corrino als bancs de la plaça esperant que obri el bar. Ella sempre tancada darrera els vidres. Ell sempre a lloure amb la seva bicicletona. Ella amb aire de senyorona antiga, monyo i tota d’obscur. Ell amb aire de clochard, xandall, mostatxos i cabells llargs. Ella un poc passada de rosca, per això no la deixen sortir. Ell, més que passat, xalest, però escometent tothom, regateja a la botiga, sempre amb una cervesa a la mà. A ella li tanquen la finestra a migdia i fins demà. Ell se’n va a ca seva d’horabaixa, es posa la ràdio, fort, i se colga de jorn. I així fins que se repeteix la mateixa andanada l’endemà. Ell apareix a la plaça, a ella li obren la finestra... pareix que se miren però a ella, ell no li interessa gens i ell de cada dia hi veu més poc. És la rutina tossuda dels personatges dels pobles petits.

Vaig al ‘casino’ de més amunt i m’assec amb en Sebastià Frare. ‘Saps què és lo que ha canviat més a n’es poble? Ho sentencia aixecant el gaiato, ‘Idò que abans tothom sabia qui eren els beneits. Aquell és beneit. I quedava clar. Ara no! Ara està tot mesclat. Els vius i els beneits tots mestallats i no els pots destriar. Saps què te vull dir? Saps que ho és de fotut no poder saber si un és beneit o no...’ Com que veu que llegesc el diari, s’aixeca i s’asseu a una rotlada d’homes, i una dona, malalta. La discussió va sobre les sopes. Si amb ou o no, si escaldades, més bé seques o amb molt de brou, si amb colflori, bledes o espinacs, o les del  temps d’espàrecs i gírgoles. Si són millor les sopes d’estiu, les solleriques amb rodanxes de patata, prebe verd i un albercoc escaldat damunt... A moltes de cases, un temps, es berenava de sopes cada dia, a les nou del dematí. Un català al qui convidàrem a menjar sopes de matances s’espantà quan va veure que dins el plat hi posaven pa, ‘no poseu pa a aquestes verdures tan bones!’ ‘L’amo en Toni de son Vadell hi posava caragols, com si fos un arròs’, diu un. ‘Els caragols són tots maricons’, sentencia en Biel Marollat, i com que els altres l’observen inquisitius, mirant-los a tots per damunt les ulleres, afegeix: ‘ho vaig veure a un d’aquets programes de la televisió que fan els horabaixes’.

 Que hi ha res de nou per la vila? Deman. Una fruiteria... I què més? Poca cosa més, dos morts i un parell de separats. I gent sense feina que veu les coses més negres que el cul d’una olla. Pens que amb això de la vitroceràmica i la inducció els culs de les olles ara són immaculats, ja no hi mascara a les cuines. Passa un cotxe antic i l’amo en Toni Burriol, a qui no havien deixat xerrar, aprofita: ‘Noltros tenguérem un dels primers cotxes des poble i quan es decidia que aniríem a Son Amonda en cotxo, tota una tropa d’intendència se posava en marxa, tots es veïnats estaven avisats, a cada cap de cantó hi havia qualcú per aturant es trànsit –qualque carro venturer, pensa tu!- perquè havia de sortir es ‘Ford potada’ des padrí’; i ara no pots aparcar enlloc‘. Aquestes espardenyes ja demanen sopes!’ Li diu el sen Poquet a un jovenet que ha entrat. ‘És un parent de sa meva filla, parent per part des seu homo, que ja se va entregar amb dos al·lots, aquest i un altre més grandet’.

Aprofit el bon dia per anar fins el molí d’en Rinalt. D’allà estant pots mirar enfora. ¿Quan degué néixer el moment de fer determinats emplaçaments per a tenir unes bones vistes? Les ermites i santuaris que veig des d’aquí dalt,  la de Bonany a Petra, Sant Salvador de Felanitx, Monti-Sion de Porreres, Cura, damunt la muntanya de Randa d’Algaida i, més prop, Consolació de Sant Joan són edificades a situacions prominents, altes. Per tant si un observa com estan disposats els llocs que ara fan de miradors, no ho són en absolut de forma desordenada sinó per afavorir aquesta emoció visual. Cabrera se veu al fons de la marina llucmajorera, el bec de Ferrutx a les muntanyes d’Artà i el cap de Formentor guaita per darrera el capcurucull del puig de sant Nofre.

El davallament del Divendres Sant, la missa de to Pascal el dissabte a vespre, el perfum del fonoll dins el frit de freixura després del Matinal del diumenge, el pancaritat i les darreres panades i rubiols –de brossat sobretot- la segona festa, o la tercera, s’afegeixen al costumari obligat d’aquest folklòric ploramiques impenitent.

Deia el pare Rafel Ginard, observant la vista des del Santuari de Consolació: “Aquestes mòrbides inflors del terrer, brufat de pujols en miniatura i amb una cabellera de pins; aquests baixos de terres grasses tan llacoroses i fèrtils vénen a ser el cor, el bessó i la molla de Mallorca”. Fou un gran descriptor de les terres del Pla: “El nostro paisatge més que grandesa té la gracia i l’encís de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants, la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. Un altre ‘levantino’ ofegat per l’estètica.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb