Climent Picornell

LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Març, 2013 20:43

 

 La fi d’Europa i de les Humanitats

Climent Picornell

No és que els dos finals hagin d’anar lligats. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius,  i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.

Com veuen, no és poca l’alarma dels signants que se’n temen de dues coses. Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.

Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica. D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a  ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.

Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament.  L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.

De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana  o a les dels nous estats emergents, o  l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert,  amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’.  Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes,   miren per enrere –i per envant-  als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem.  Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a  la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.

Les propostes? En el camp de les humanitats passen per un major reconeixement dins  l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels curricula els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.

Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest en pro de les humanitats.  Ve a dir, amb realisme,  que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’.  Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –Un somni europeu- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb