jcmllonja | 11 Març, 2013 18:46
Postals de Palma amb setciències i un forçarrut
Climent Picornell
Un xoriguer, aturat completament, deu metres damunt un tamarell, per la punta del Gas, quasi damunt l’autovia, talaia les restes de menjar, o els ratolins, de la platja de can Perantoni. Mai havia vist un xoric urbà tan a prop de la mar a Ciutat, ales i coa esteses aprofitant l’embat, immòbil, absolutament desconnectat del renou i del trànsit que té davall.
Seguesc el camí i a la pujada cap a la Seu el vent oneja la capa d’un desfressat de cavaller de Malta amb dues espases, túnica amb grans creus de Sant Joan, just allà on abans hi havia la creu dels ‘caídos’ que la batlessa Calvo va fer llevar discretament. És la primera estàtua vivent que veig enguany. Farà poc calaix avui.
Al bar Bosch tenc de veïnades dues dones que s’han inflat els morros, pareixen germanes. De fet ho són: de silicona. Després del cafè amb llet i de la coca de patata, -mullada abans de remenar el sucre- partesc cap al petit supermercat de l’antic carrer de sa Llebre. Un, rapat, espera per pagar. ‘Uep! I tu?’, li diu la caixera.’He estat dos anys a sa presó!’. ‘I això?’. ‘Vaig esfondrar es cap a un homo...’. ‘Vaja!’. ‘Eh! Va ser en defensa pròpia!’. L’ex-pres compra cerveses, paga amb ferro, no du cap bitllet.
En sortir me top amb un amic i veïnat. El veig amb mala cara, es queixa del cor, dels implantaments dentals i de la situació política. Encara fa feina, malgrat tenir més de setanta anys. ‘És l’únic que vaig aprendre a fer, i no tot m’ho ensenyaren els que em feien de mestres. Vaig fer de practicant al manicomi, on un dels caps, quan arribava, el dematí, se feia ‘llempiar’ les sabates per algun dels ‘locos’, abans els deien ‘locos’. Un dia en tenia un d’agenollat que les hi ‘llempiava’, i em cridà a mi, un metget jove a qui donar lliçons: ‘Veus, aquest és un esquizofrènic, i tal i qual’. El ‘llempiador’ s’aturà, i mirant-lo fixament li digué: ‘Oye, enano de mierda! Te gustan los pinchos morunos?’ I es tornà posar a ‘llempiar’. Què te pareix! El veig, com si fos ara mateix, i fa cinquanta anys justos!”.
És un dia d’interior, fent feina a l’ordinador, fins que es comença a fer de vespre. Els crepuscles de febrer són especials, sobretot els dels dies clars i freds. El Sol es pon i una claror rosada marca nítidament el perfils dels turons de la badia i el castell de Bellver. El color de rosa, mentre es mira per amunt cercant la lluna, es va diluint en lila, transformant-se en un color de cel clar que passa al blau fosc fins a fer-se negre quan, amb el cap ben aixecat, afinam els primers estels.
Toca sopar amb els amics a casa. Reunió de setciències, pedants i miserables. I en Joan ja comença, davant la posta del Sol: ‘L’aventurer, deia Malraux, és l’home a qui no l’il·lumina el Sol sinó la torxa que du la seva mà’. ‘Però ja fa temps que s’han acabat aquests tipus d’aventurers, com en Rimbaud’, li repliquen.
Prenint les infusions la cosa se complica, amb el discurs d’en Pere: ‘Connectar la física atòmica, la meditació, les emocions, la poesia també, amb una espècie de tirabuixó atòmic: els poetes són visionaris que enllacen amb els descobriments dels físics; és molt exagerat. Em sembla que és un tal Capra, a El Tao de la Física, qui mantén que l’univers és un entrellat de relacions i conseqüències, i cerca les connexions ocultes entre energia, clima, economia, justícia social i coses així, problemes sistèmics, interconnectats’. En Miquel recorda que Enzensberger ja ressaltava que els físics o els naturalistes que botaven al camp de l’ecologia humana o de l’economia els semblava descobrir Amèrica quan analitzaven problemàtiques socials, i la majoria d’ells no deien més que obvietats, altres repetien el que ja s’havia dit -i ells no ho sabien- i alguns es pensaven ser els primers que enunciaven alguna teoria, fràgil, que connectava amb la sostenibilitat i el medi ambient. I el pitjor, es transformaven en profetes activistes.
‘És cert’, postil·l, ‘és la dificultat de ser científics eco-socials o bio-socials. I no en parlem dels científics físico-atòmics-social-poètico-tàntrics. No vull dir amb això que la fe dels conversos no pugui il·luminar algú, avesat a pensar dins les ciències dures, a fer-ho de forma, com deia Joël de Rosnay, ‘macroscòpica’, en comptes de microscòpica. Aquesta darrera condueix a saber moltíssim només d’una porció petitíssima de la vida o de la realitat. Però d’aquí a redescobrir-nos l’hort ecològic escolar o la teoria de sistemes de Von Bertalanffy, què voleu que vos digui...’ ‘Al cap i a la fi ja ho digué Alan Turing’, torna a ser en Joan, ‘a La base química de la morfogènesi, el que fan els nostres gens és manar que es produeixin substàncies activadores i inhibidores i, després, la química governada per la física i la matemàtica, fa la resta. Si això és poesia idò ja em va bé’.
Sentim crits. Sortim al balcó, un home, desnu, cridant ‘me quiero morir!’ està mig penjat d’una finestra mentre un altre, més forçarrut, cap rapat, barba, cos musculós, li està diguent ‘que haces hijo de puta!’ i l’agafa per un braç i per la boca fins que aconsegueix pujar-lo. A la plaça ja hi ha gent que mira per amunt i dos o tres enfoquen els seus telèfons mòbils cap al pis. Es senten els crits: ‘cabrón, hijo de puta, comiendo pollas por las saunas, cúrate de una vez, fuera de mi casa!’. Al que se volia tirar per avall només el senten bramar, llastimosament: ‘Pepe, Pepe, Pepe…’ Segueixen els crits del forçarrut que –el veim per la finestra del seu balcó-, va amb una camiseta imperi feta un pelleringo i res mes, la perdiu que li penja, va i ve de l’habitació on hi ha el que gemega. ‘Vete, vete de mi casa, no vuelvas nunca más!’. L’altre: ‘Pepe, por favor, Pepe…’ Arriba la policia, un, del públic que s’ha format a la plaça indica: ‘en el tercero’. Pugen, toquen i els obre els musculós, es sent des de fora: ‘Sí, somos pareja, pero ésta es mi casa y quiero que se vaya, no quiero que se mate delante de mi, que se vaya!’ ‘Pepe, Pepe...’ Els tres policies tresquen, demanen, xerren, el fortot d’una banda a l’altra... així una hora. A la fi un policia, aguantant el qui gemegava, el baixa al carrer. El forçarrut, pel balcó: ‘mañana habré cambiado la cerradura, tus cosas estaran en una caja en la entrada, yo soy un señor, a mi no me chuleas con nadie... cabrón, enfermo!’
Els amics parteixen. ‘En aquesta ciutat ja ni se poden suïcidar amb calma’, sentencia en Miquel. Abans d’anar a dormir afegesc aigua al potos del replà. Pens amb el títol del llibre que he vist avui: La vida interior de les plantes d’interior. Per si de cas en té, de vida interior, li dic bona nit.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |