Climent Picornell

DE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2013 15:57

De l’origen del paisatge  (... i la pintura de les Balears)

Climent Picornell

Fent el que Baudelaire en deia el flâneur -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu Tratado de paisaje (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. El Molinar de R. Anckerman, el Pi de Formentor d’Anglada Camarasa, Deià de S. Junyer, Sa Pedrissa de J. Mir, Son Moragues de S. Rusiñol, el Paisatge de la Seu i dalt Murada d’A. Gelabert, Ariant de Ll. Cerdà...

Guillem Frontera diu, a País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.

J. Maderuelo (El paisaje, génesis de un concepto): “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.

Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere per se, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de  quadres i retaules, primer discretament, guanyant  protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent.

Segons A. Berque el naixement del paisatgisme s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb Vista de Toledo, el primer paisatge sol pintat a Espanya.

Julien Gracq  es queixava de què no entenguéssim que el paisatge és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el Quattrocento italià). Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.

El geògraf Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest, depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel,  o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren  els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.

Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un flâneur en el meu cas. Poca cosa més.

______________________________________

IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468) 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb