Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell

jcmllonja | 14 Febrer, 2013 19:21

Apunts del Pla de Mallorca enfangats pel call vermell

Climent Picornell

“A ca nostra, es dia de Tots Sants, solíem girar ses canals de s’aigo des ploure cap a sa cisterna, t’ho dic perquè amb aquest temps ja no saps què has de fer, ni quin dia toca fer-ho…”, és n’Andreu Rafelindro que ja baixa d’arreglar els animals de la seva caseta d’Es Revellar. ‘Vas ben abrigat’, li dic. ‘Sí, faig més planta que un porc tapat amb una manta”. Deim adéu a na Magdalena Carota. A na Magdalena el metge li ordenà caminar. Quan li va demanar quant de temps, ell, sense pensar-ho molt li digué: ‘deu voltes a sa mansana’. I ella, aplicada, com qui compleix una recepta, cada dia, a la mateixa hora, fa voltes a la ‘mansana’ amb cara de seriositat com qui pren una purga o deu cullerades d’oli de bacallà. En s’estiu els veïnats l’escometien ‘I que ja tornes passar!’ ‘Que no has pensat en tot?’ Però ara ja saben que el caminar de na Carota té finalitats terapèutiques, que és una ‘dona caminadora’ més i són respectuosos: ‘No... i avui t’ho prens en calma!’ ‘Magdalena no has de frissar tant!’ I coses així.

Ma mare solia dir: “Per sant Antoni de gener, camina una hora més es traginer”, sospirant perquè s’allargàs el dia i blasmava els horabaixes i vespres inacabables i foscos de l’hivern, asseguda a la camilla, amb la companyia d’algunes veinades, sense poder sortir a la fresca, anhelant els dies en què a les nou de l’horabaixa encara fa sol: allò era vida, per a ella. Esper que allà on és sigui sempre així, lluny del temor que li provocaven els dies curts i les fosques llargues.

Roades, i alguna gelada, són les protagonistes de les nits calmes d’hivern, i boira als clotals. “Bona boirada, bona soleiada” deia el meu veïnat Polandre. La vinagrella, que mantén les gotes d’aigua damunt les fulles, s’ha ensenyorit del bocí. L’amitger ha estellat quatre ametlers morts a s’alzinar des Padrí i vaig a cercar-hi la llenya. Quan me’n tem vaig enfangat fins devers els garrons. I enfangat de call vermell que deixa un rastre potent i argilós que se fica per tot. Per afegitó el cotxe hi queda encallat. Com que no em bastarà la llenya i no vull ser com s’ase des Carritxar –que li feien dur sa llenya, però ell no se podia escalfar-  en coman una tona a en Xumet de Vilafranca, que em du un carregament d’ametler i ullastre, tallat així com toca, a 0’17 euros el quilo, 170 euros. El mateix que em costen deu quilos de sobrassada casolana que tenia comanada.

És hivern de ple. Ja se sap però que ‘per sant Antoni fredura i per sant Llorenç calura, ni l’una ni l’altra dura’. A les festes d’estiu i a les d’hivern, ara per sant Antoni amb els foguerons, el protagonista, per molt que surti com actor secundari, és el dimoni. Faig el meu hit-parade. En primer lloc el dimoni de Montuïri, que surt amb els cossiers, l’agost, ell tot sol se basta per dur a retxa tot el personal; en Banya Verda és fenomenal, tot energia, i tot tendresa quan se lleva la carota i mostra la cara als nins petits (‘ho veus, és un home!’); adesiara va a la rotllana on ballen els cossiers perquè la Dama li passi per damunt, però és com ‘un a més de’, vull dir que hi va perquè toca, la gent el vol veure assajant la llendera per les cuixes de la jovenalla, baixant escapat a una velocitat increïble per les capavallades del poble. En segon lloc, els dos dimonis d’Artà, que surten per sant Antoni de gener, els dels ases, el del porquet. Sant Antoni, que toca ser el protagonista fa un flac paper, estàtic, darrera un careta que no s’han preocupat gaire de què no sembli un careta, aposta; els dos dimonis, negres i esquelètics, ballant amb ritme, manegen amb elegància les dues barrotes, dos troncs de canya fel·la, amunt i avall, i la gent se’ls rifa, per dar-los doblers i retratar-se amb ells, mentre sant Antoni damunt l’ase, actor principal, és com un ‘enxufat’ del productor de la pel·lícula. En tercer lloc, els set dimonis de la festa d’estiu de sant Joan, dimonis rabiosos que fugen de la gàbia on havien estat tancats, picarol a la coa, i amb llicència per repartir fuetades, ells són de mel i sucre, ells poden pegar, però no rebre, el so de les xirimies hi posa el contrapunt fester i calorós. Els demés dimonis... i menys encara aquestes colles de diables domesticats i teatrals de les festes més modernes, alguns fins i tot amb les banyes flàccides!

 El padrí Ferrer ho tenia clar i advertia als fills: “No vull fer de baciner i anar captant almoina per caritat”. Li responia la padrina Ferrera –que era com un burjó de forn quan punyia-: “Calla! Que de pobre que ets no tens ni per sa mortaia! Si dures tant pudiràs més que la carn de vas!” Fa poc dies ha mort l’home més vell del poble, als 98 anys. Me trob el sen Parreta: “A partir d’ara, Climent m’has de tenir un respecte”. “Jo sempre el vos he tengut”. “Ja ho sé, però vull dir un respecte especial, ara som s’homo més vell des poble. No voldria que diguessin de jo lo que sentia dir a mon pare: ‘aquest dura més que un mànec de cullera! Si t’he de ser franc no frissava massa de ser-ho, però ara ho som”. 96 anys i té la memòria intacta. No li passa allò que fa més de cent anys Alois Alzheimer descobrí mirant amb el seu microscopi, unes lesions al cervell, plaques de senilitat causades per una proteïna que causen una discapacitat funcional i que provoquen la necessitat de dependència, la gent ho associa a la pèrdua de memòria.

La memòria. Ara els homes i les dones majors del poble tornen a costura. Amb una maleta, com els al·lots menuts van a classe de ‘memòria’. Alguns més aplicats, altres més remolestes. Mir el quadern de la meva sogra. Ordenament de lletres per construir paraules; formar frases amb significat; unir dates, conceptes o llocs per potenciar el record semàntic; gnòsies, identificar ombres d’animals, proves de raonament senzilles, sudokus fàcils; completar sèries amb espais en blanc…així, al manco, no es deterioren encara més les seves capacitats cognitives. ‘Idò què te pensaves? No, i... no en fall ni un dels problemes que em posa sa mestra, som de ses primeres’. Classes de memòria, quasi res!

Al costat del foc que fan les estelles d’en Xumet acab Temps de prodigis, una novel·la entretenguda i ben documentada, ambientada durant la revolta popular de les Germanies que ha escrit en Sebastià Manresa, Timpano, mascarats i agermanats, algun toc de realisme màgic, amb secta secreta inclosa. M’esperen els Dietaris d’en Joan Estelrich, Turricano, que ja he fullejat desordenadament.

__________________________________

IMATGE: MIQUEL BARCELÓ (Il·lustració per a la Divina Comèdia) 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb