Climent Picornell

POSTALS DE PALMA DE LA MÀ DE ROSSELLÓ-PÒRCEL Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2013 20:27


 

 

 

Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel

 

Climent Picornell

 

El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere, església de Santa Creu-, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra;  més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.

 

La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.

 

Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.

 

De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema Auca que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.

 

“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”

 

A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.

 

“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.

 

Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born, la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen  Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A Auca hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.

 

Acaba Auca: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent,  que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.

 

--------------------------------------------------

IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I  LLOMPART 


Comentaris

La ciutat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Josep Lluís Pol i Llompart | 15/02/2013, 22:20

Gràcies Climent pel teu article sobre Bartomeu Rosselló-Pòrcel que vaig poder llegir al dominical del Diari de Balears de diumenge 3 de febrer. A mi m'ajuda a entendre una mica més la seva poesia. Tal i dius, a través de la cita de Roberto Mosquera, és com un itinerari simbòlic Riera amunt a la recerca dels orígens. Bé podem dir que aquest viatge culmina amb el retorn de les seves despulles, ja que aquestes reposen finalment a la terra de Son Tril·lo (o Son Valentí?) ben a la vora de la Riera. Gràcies.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb