Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell

jcmllonja | 04 Febrer, 2013 18:32

 

Jardins d’altri anti-sistema i amb noves generacions

Climent Picornell

Els Jardins d’altri pouen del que han dit altres, de forma un poc inconnexa. Disculpin. Ha mort fa poc Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina, solia dir: “Quan mor el cos, continua vivint el que has fet, el missatge que has donat”. Tenia 103 anys. De quina generació devia ser?

La teoria social, o literària, de la pertinença a generacions es dilueix. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat Generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen i les maneres d’entendre el món es comprimeixen. El significat biològic de generació ha deixat de tenir sentit, ja que el concepte ha botat al camp de les relacions socials i culturals. Ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. S’han anat succeint de manera rapidíssima sense que fossin generacions en el sentit canònic del terme. J. E. Ruíz-Domènec cita la generació dels nascuts entre 1933-42, la que actuà durant els efervescents anys 60; la dels nascuts entre 1942-51 que ‘més que insistir en la revolució cultural, una idea que els semblava maoista, es plantejà crear un pensament crític per afrontar un canvi de paradigma social’. Seguí la generació X, immersa en la tecnologia amb la icona de la PlayStation, després la generació Y i la Z, dels nascuts entre 1996-2004, ‘el pitjor per aquestes dues darreres és l’espera d’una manera de governança que reactivi l’economia i la societat”. La generació Google, la generació Mazinger Z, la generació Loewe (als novíssims poetes, José .A. Valente els va batiar, “Generació Loewe”, “gent que no té res a dir”); la generació Nocilla (pel llibre Nocilla Experience que ‘obria indubtables expectatives en la narrativa’, retòrica banal de suplement literari); la generació del Tofu (ho canten The Mamzelles)...

Sorgeixen generacions que recobren el vell aditament d’antisistema. “Com a conseqüència de l’ideologia dominant, que per la seva condició de tal es presenta com a no ideologia, el terme ‘ideològic’ es circumscriu a les ideologies anti-sistema” (C. Bertolo, La cena de los notables). “No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres”, deien algunes pancartes dels ocupants de places del 15 M. Per I. López l’estratègia del sistema és clara, “situar el focus del malestar en algun col·lectiu que no siguin les élites econòmiques, per així desplaçar els eixos del conflicte, i amb ells, la descàrrega dels costs en els sectors socials amb menys capacitat de resposta política… Així, els aturats, esdevenen ‘vagos’ mantenguts per la beneficència de l’Estat del Benestar, segons el model atribuït a la Sra. Thatcher, una invariant del model neoliberal”. Es crea així una nova sub-generació.

 I és que els polítics... ja se sap. Hillary Clinton quan s’enfrontava a Obama li retragué allò de què ‘quan fan campanya electoral parlen en poesia i quan governen parlen en prosa’, axioma atribuït a Mario Cuomo. Només falta afegir que alguns polítics fan com el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho. Amb prosa poètica contestaven els anti-sistema: ‘Un altre món és possible’; ‘Hipoteca, igual a cadena perpètua’; ‘Un pisito como el del principito’ o ‘Gintònics a vuit euros, això és el que ens deixa Zapatero’.

Som en un temps de moviments socials, que no són generacions, ni són exactament moviments socials o no són com els que coneixíem. I també som en temps de xarxes socials que no són, exactament, xarxes socials, són com els OVNI, parafrasejant a A. Fernández-Savater, objectes no  molt ben identificats. Per a alguna premsa són només un titular: “L’assassí tenia perfil a Facebook” o “El Papa s’estrena amb un missatge al seu Twitter”. Observa R. Minchelena que molts dels xats, whatsapps o piulades s’enlairen per internet milers de kilòmetres per caure…al pupitre del costat! Si un es fixa amb la quantitat de beneitura, xafarderia i bugada que circula per Twitter o Facebook es fa evident el que deia Josep M. de Sagarra d’alguns contertulians de cafè, que els seus comentaris eren com “fotre escopinades decimonòniques”, infectes i avorrides. “La Noria, aquesta cantina de Star Wars” diu Miqui Otero per qualificar els tertulians d’algunes televisions. No cal però fer de menys un grup tan enorme de xafarders quan peguen una repassada a qualsevol cosa, no es pot menystenir.

“Sense cultura, internet seria per al porno i les apostes” (Teddy Bautista ex músic i ex cap de l’SGAE); com un mur de contenció és aquest estrany concepte hiperbòlic de Cultura: tot el que no és sexe, ni loteria. Em recorda el to de la resposta de Sofía Mazagatos (model, i actriu?) quan li demanaren per Vargas Llosa: “El segueixo fa temps, però mai he tengut ocasió de llegir res d’ell”. Al manco sabia que era escriptor, i m’estalviï la recordança de quan la ministra cità na ‘Sara Mago’. “Internet, naturalment, representa, sense intents de censura, el màxim de renou associat a la nul·la informació… Només nosaltres, homes d’estudi, treballant deu minuts, començam a filtrar i a trobar la dada que realment ens interessa”. Té raó U. Eco però sona pretenciós.

Tot canvia tan ràpidament. “Ahir no era ningú i avui ja deu 300 milions” (Chumy Chúmez). “De prompte els majors de quaranta anys, les minories socials i els arguments d’esquerra començàrem a fer nosa, o peresa, deixant tot l’espai per a l’exèrcit de teenagers anglosaxonitzats embotits en la seva roba de disseny” (V. Lenore).

Hi ha qui no troba generació. Com Dani Martin ex vocalista de El Canto del Loco: “No me sent representat ni per la dreta, ni per l’esquerra. Ideològicament estam un poc perduts, hi ha molta falta de carisma. El Congrés pareix Sálvame. Falten líders”. A aquestes paraules hi postil·la Lenore: “És un raonament en sintonia amb la junta directiva de la CEOE, les campanyes publicitàries del Banc de Sabadell i els editors d’Expansión”. “L’antic underground s’ha convertit en el nou mainstream. Aquells gèneres musicals presumptament alternatius han acabat ocupant les parts centrals del sistema, i els seus autors no semblem posar res en qüestió. Les grans agències de publicitat usen els ‘divos’ i ‘dives’ indie per vendre els pedaços de Purificación García, la cervesa San Miguel o el SEAT Ibiza Spotify”.

Les noves generacions. Res de nou. De les Catilinàries de Ciceró, quan analitza els amics de Catilina: “Aquests jovençans tan polits i delicats no només saben enamorar i ser estimats, cantar i ballar, sinó també clavar un punyal o donar verí”.

_________________

 IMATGE:  Còmic de ROBERT CRUMB

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb