Climent Picornell

TOTUM REVOLUTUM (NOTES DISPERSES) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Desembre, 2012 22:02

Totum revolutum (notes disperses)

Climent Picornell

(0.- Totum revolutum. Locució llatina. Figuradament: Tot regirat. Conjunt de coses sense ordre).

1.- Quina de les dues és més expressiva i fonda?: “Mossegat per l’orgull, que en ell ocupava el lloc de l’ambició...” (Ho diu del caràcter de Luci Corneli Sul·la, Indro Montanelli a la seva Història de Roma) o “Tenc un cos per a l’amor i un cap per als negocis” (Melanie Griffith a “Armas de Mujer”).

2.- Sobra o manca imaginació? “Innecesària” títol d’un article sobre l’excés de parts amb cesària; “Lady Ganga”, nom d’una botiga de roba usada; “Can Dinsky” , nom d’una galeria d’art de la part forana de Mallorca; “Desesperant a Godot” , comentari d’una obra de teatre que no ha agradat al crític...

3.- Corr la tardor acompanyada de pluges i el fred toca a la porta. Les figueres abans vestides, ara es van despullant. “Tanmateix són iguals d’hermoses nues que amb les fulles”, comenta en Montserrat Pons i Boscana qui ha construït un figueral d’exposició, amb centenars de varietats de figueres que admira propis i estranys a Son Mut Nou, per la marina de Llucmajor. “A la nostra figa ‘rimada’, amb aquelles retxes, a Amèrica li han posat ‘Tiger’, que vol dir tigre”.

4.- Bob Dylan davant la recriminació de què als seus concerts no interpreta les cançons exactament igual que als seus discs: “Un disc no és més que un registre del que estaves fent un dia particular. I a ningú li agradaria viure el mateix dia una vegada i una altra, no?”. La relació amb la pel·lícula Atrapat en el temps (El dia de la marmota) és inevitable.

5.- Me parla entre aïrat i decebut: “El meu poble és una terra d’orats. Els diumenges ja no hi queda ningú, tothom se’n va. Em fa la impressió de què només hi som jo, els moros i els forasters. A mi no m’han d’ensenyar massa coses: jo hi vaig néixer dins una vinya. I ara estic rodejat de ‘pijos’ que amb un pinzellet li treuen la pols als raïms perquè ho diu l’enòleg que, per cert, s’ha fet l’amo de les ametles. Falta racionalitat empresarial, feim un vi extraordinari que no se ven. Jo no puc més. Ja ho sé, jo no puc anar amb ningú, som massa caparrut. L’altre soci està com ‘encandilat’ per l’al·lota que el se’n du a Barcelona a veure cellers d’aquests que venen les botelles a 100 euros. La verema per a mi és com una religió, però dins el celler amb aquesta troupe d’aviciats i creguts, sense criteri... me sent un betzolot de fira que fa de Pere Mateu, m’entens? Idò he dit: basta!”

6.- Sembla que quan el general Perón volgué repatriar, l’any 1947, les restes dels pares del general San Martín -un dels líders de l’independència sud-americana- que eren enterrats a Espanya, les primeres negociacions es dugueren a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires, on Agustín de Foxá, en un determinat moment comentà: “Si ustedes nos dan la carne, nosotros les devolvemos los huesos”.

7.- Desfilada vestits de novia dels anys 1950-2000. Al final la modista postil·la: “Si els pares es volen fer un retrat amb les filles que han fet de models que aprofitin, que pot ser no les tornaran a veure mai… vestides de novia, vull dir!”

8.- Xina, sempre surt Xina a les converses. I sobretot la seva estratègia geopolítica d’aquests darrers anys, el seu paper a Àfrica, el caràcters dels xinesos, la compra en grans quantitats de deute públic americà… Algú comenta que assistí a la visita que el vicepresident xinès, que ara ja és el president, va fer el castell de Bellver, aprofitant una escala tècnica aèria venint, per cert, d’Àfrica. La pregunta del xinès, recurrent: “És públic això?” “Sí, contestava la batllessa de Palma d’aquell moment”. “I perquè es fa pagar per entrar, si és públic?”. Si fa trenta anys ens haguessin explicat com és Xina en l’actualitat ens haurien tractat de visionaris-folls, o encara més, de traïdors, quan el marxisme-leninisme, i la seva ‘per-versió’ asiàtica, el maoisme, eren llei entre els ‘progres’ i intel·lectuals orgànics o compromesos de per aquí.

9.- Cercant oximorons trob el poema de Salvador Espriu: “Diré del vell foc i de l’aigua. / Si crema molt la neu, glaçava més la flama./ Diré de l’espasa i de l’aigua ./ Si m’ha ferit la font / em guarirà l’espasa...”

10.- El menjar: Arròs de marjal. El cuiner: en Pere “Toxedís”; conco d’en Ferran que un dia pujant a Maçana s’estimbà per un fondal del camí, donant lloc al nou topònim “el salt d’en Ferran”. Els ingredients tots saborosos, destacant la llebre, els colls blaus o ànneres d’Albufera, d’on també eren les dues polles d’aigua (“gallinetes de ropit” també els deien un temps, me diu en Pere). Dels vegetals hi sobresurten els fesols fava i les mongetetes pintades, de pasta reial… “L’arròs es tira quan és hora, per damunt, es remena el suficient perquè amollí el midó i després s’hi vessa el plat amb els aromes de les espècies de les quals hi sobresurt la canyella”. Plat únic. Qui més, qui manco se’n fa quatre o cinc plats.

11.- Repàs el “Boletín Oficial del Obispado de Mallorca”, 1938: “Anomalías registrales. La morbosa exacerbación en algunas províncias del sentimiento regionalista llevó a determinados registros buen número de nombres, que no solamente estan expresados en idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañaron una significación contraria a la unidad de la Patria…”

12.- Els anys, punyeteros, maleïts, ens forneixen d’una perspectiva quasi pornogràfica de les situacions passades.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb