Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB GREGAL Climent Picornell

jcmllonja | 07 Desembre, 2012 21:20

Apunts del pla de Mallorca amb gregal

Climent Picornell

A ca nostra s’ha mogut tertúlia, amb les meves cosines, quan entra madò Coloma Mala i enfloca una expressió molt mallorquina, que pot semblar contradictòria. Madò Coloma entra i diu: “No m’assec perquè estic cansadíssima”. S’ha d’interpretar que en realitat vol dir: “no m’assec perquè fris d’arribar a ca meva i descansar”. Però entra en la conversa, que tracta de quan a la vila hi havia sis capellans a la parròquia i ara no n’hi ha cap, bé, un de retirat i el rector que resideix al poble de veïnat. És na Margalida que sap escarnir molt bé: “N’Aina sempre té els peus més freds que es nas d’un ca”, això ho va dir el capellà Concarrí de la seva criada sense temer-se’n.  Els altres sí que se’n temeren, i sobretot ‘les’ altres. Na Ventura li digué fluixet a la veïnada: “Aquest homonet ara, sense voler, s’ha enfangat fins als esperons”.

Amb en Xavier i en Miquel formàrem el “Col·lectiu Bessó de Mallorca” que aconseguí una col·lecció remarcable de quasi cent castes diferents d’ametles. Vaig a veure en Xavier per proposar-li organitzar una conferència aprofitant una excel·lent memòria d’investigació (‘El cultiu de l’ametler a Mallorca’, de Jaume Fornés) que s’ha llegit fa poc a la UIB. Vaig ser el president del tribunal i mentre llegia el treball la meva ment divagava sobre un servidor collint ametles. “S’ha de dir aplegant, se cull la fruita a l’arbre, s’aplega la d’enterra” puntualitza na Margalida Barbera. Els sacs els duia a ma mare i a la tia Aina, les dues ja ben velles, perquè les pelassin. Ho feia per tenir-les entretengudes i que se sentissin útils fent alguna cosa de profit. Elles no ho entenien. Gens. Tot el temps que els duia sacs plens, pelaven com si anassin a escarada, amb una seriositat i un ‘estar amb la feina’ que em feia passar pena, com si fossin dones llogades. Quan trobava que ja n’hi havia prou, o jo em cansava d’espolsar, hi anava amb una botella de moscatell i una capsa de galletes dolces per celebrar que ja havíem acabat la temporada. Ara, mortes totes dues, espols un parell d’ametlers i quan en tenc dos sacs –per poder fer els panellets per a Tots Sant i els torrons per a Nadal- l’ametlerar  queda amb les ametles als arbres i si a l’amitger que hi pastura les cabres li va bé, les espolsa, però no les aplega, no li agrada veure-les als arbres, ‘fa lleig’, diu. L’ametla a Mallorca avui és el ‘negoci de na Peixo Frito’, que deia el meu conco en Joan, i que devia ser molt semblant al negoci de madò Coloma, ‘que tot lo que guanyava amb so cul, ho fotia sa poma’.

Quan surt de can Xavier, me top amb sa mare qui mantén una memòria elefantiàsica de les coses d’abans, i menuda per les d’ara. Me reconeix i sense dar-me treva me diu: “ara et diré la poesia que mon pare va fer a ma mare per demanar-li si es volia casar”. I ja es partida a recitar “Un generós pensament / dins el meu cap s’il·lumina / per mi ets una fadrina / guapa i molt excel·lent, / Déu vulla que un casament / plegats poguem fer un dia / i que visquem amb alegria / amb pau i tranquil·litat / i si així és convenient / Déu mos do cents anys de vida./ Jo et diré lo que fa al cas / Tonina i m’has de sentir / si tu te vols casar amb mi / pots triar i elegir / el dia que tu voldràs / per companyia tendràs / un homo que no es capaç / de donar-te un que sentir. / Careta de xerafí / hermosa com un domàs / si amb un altre tu te’n vas / tal volta no serà així. / Sa que amb mi se casarà / no perdrà sa llibertat / per fer lo que ella voldrà, / s’entén dins un bon obrar, / sense fer cap desbarat, / si em volies tant de bé / com jo et vull en aquest dia / seria cert que algun dia / tendries per companyia / en Joan es Caminer. / Jo ja mai t’olvidaré / es temps de sa meva vida / cara de rosa florida / per mi ets sa més garrida / que ha creat Déu vertader”.

De tornada cap a casa trob un alienígena dins un pinar, segur que ha vengut d’un altre món, és una forma com de gírgola gegant de quatre metres d’alçària. Mir d’establir contacte amb ell, ho prov amb el wimoweh, wimoweh de The Lion Sleeps Tonight, però no va bé... Com a darrer recurs li recit ‘els setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat’ i allò se comença a moure, s’obri una porteta del tronc del boletarro... i era un servidor que s’havia condormit pensant que les brusques que ha fet aquest dies seran bones per anar per la garriga a cercar quatre esclata-sangs. Vaja!

Sempre que em trob passant en net uns apunts del Pla m’agafa l’ànsia de no reflectir exclusivament els paisatges i els personatges d’un món de mel i sucre. D’un  temps –“des temps d’En Primer”, diuen a Menorca- que no és d’avui, que hi és, però és residual o que conviu quasi sepultat per la modernor. Uns personatges de Betlem, mentre Halloween pega colzades, un món de bons i dolents. Com deia madò Dominassa “els dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi els externs -per bons que sien- tots me’n fan”. Idò el meu pànic és que es reflecteixi una cosa així i afavorir encara més aquell invent de la Mallorca Profunda, sense el seu vessant més real o tràgic. En fi

El vent de Grec bufava amb fúria. El Gregal empenyia niguls foscos, de ploure. És un vent que quan s’emprenya és com el Mestral. “Més mal que el Mestral” solia dir sovint mon pare. És un dia potent, la natura mostra els seus braons. I és un dia trist, l’endemà de què en Joan, jove i bondadós, fos sempentejat per un cotxe cap a la mort.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb