jcmllonja | 15 Novembre, 2012 18:55
Postals de Palma del primers dies de novembre
Climent Picornell
M’ha despert el ca de la veïnada d’enfront, na Laura, que lladra damunt el balcó. Els cans urbans són emprenyosos, no com els de foravila amb aquells lladrucs llunyans. Els de Palma, tots, lladren just devora, o ho pareix, hores i hores; a la gent que passa, a les gavines –que se’n riuen-, a la seva madona que no els treu a pixar... A tot!
Han passat les Verges, Tots Sants i el dia del Morts, hem menjat bunyols, panellets i moniatos torrats i hem duit flors a les tombes. “Davant una mort, una llàgrima s’asseca, una flor es marceix, només una pregària roman”. És de Sant Agustí? Ara cal esperar si tornen els estols d’estornells a dormir a la calentor de Ciutat.
Me prepar per fer la caminada diària, una hora, a ritme ràpid. Baix l’escala i per davall la porta de l’entrada algú ja hi ha tirat propaganda. És una fotocòpia: “Vendo Acción del Golf Maioris por 16.000 euros con derecho a juego”. Vaja, pens, sí que deu ser veritat que la crisi avança, fins i tot els jugadors de golf demanen caritat –relativa- per les cases.
Les primeres persones que solc veure els matins són dones. L’agranadora, amb una granera de fibres vegetals gruixades. És guapa, morros pintats, uniforme verdós, adesiara la veig punyint el seu smartphone o a l’hora del berenar amb el seu ‘manso’ a un banc de la plaça. L’altra és la cartera, simpàtica, eficient i amb bona figura, “...després de la meva separació”, vaig sentir que deia un dia a una veïnada. I, finalment, la cambrera del bar de davant que arriba amb bicicleta. Treu les taules i les cadires a la plaça, sempre vestida de negre, escotada a l’estiu, abrigada –de negre, també- a l’hivern. Les salut a les tres, sempre, efusivament, habitants -com un servidor- de la ciutat de Mallorques.
Voltant cap a l’edifici que va ser la Comandància de Marina, avui Conselleria de la Presidència del Govern de les illes Balears, hi trob en Vicenç. Feia estona que no el veia pels carrers de Ciutat. Havia estat progre, o s’ho feia, però mantenia el seu convenciment de pertànyer a una antiga classe dominant. La que vivia als casals del barri antic, la que tenia una o dues o més possessions a la part forana. La veritat és que era antifranquista i li agradava fer onejar al terrat de la seva casa de vacances, i al seu vaixell, una bandera que no era l’espanyola. Però no deixava treballar la seva dona, perquè les dones dels mallorquins com ell, de la seva casta, no havien de fer feina. Aquesta dualitat el dugué a fer de la seva vida, poc a poc, un calvari personal, sempre pegant d’un lloc a l’altre. No digerir les seves contradiccions crec que li feu molt de mal. Fa mala cara.
Avui, pens, no és el meu dia de caminar tranquil, i sobretot ràpid. Només pujar les escales de la murada, na Júlia me saluda, amb desgana, arreglada com sempre, sembla que no envelleixi, però ho fa, ho conec més per les seves respostes –forçades- que per la seva cara o el seu cos. “Ara he tornat d’Abissínia, bé, d’Etiòpia. Dels taxis d’Abdis-Abeba hi surts plena de puces”; “Sister, sister! Demanen els milers de pobres de la ciutat, que és un fangar quan hi plou i tan amunt et falta com l’alè, sempre estava fatigada”; “He estat en contacte amb dues oenagés, una holandesa i una anglesa, una reparteix menjar pels carrers i l’altra té menjadors, enormes”; “Hi vaig anar amb Lufthansa, que fa escala a Kenya per repostar, la benzina és molt més barata...”; “Adéu, adéu!” Ni em va demanar com m’anava. Una altra, per posar al llistat dels qui només et conten el que els passa a ells. Gran mecanisme de defensa i mirall d’inseguretat personal.
Cap a la Feixina, de quatres. El pont de sa Riera fa avui clarament la seva funció ja que hi baixa molta d’aigua, marronosa i escumosa, ha plogut amb intensitat. A quatre passes, el monòlit inaugurat pel general Franco en record de l’enfonsament del creuer ‘Baleares’. L’havien d’haver enderrocat, malgrat li hagin tret lletres i sense imatges, tothom sap que significa. No fa ni una setmana que havia retrobat els dossiers de quan feia la documentació per una sèrie de capítols que el Diari de Balears publicà en motiu del cinquantenari de la guerra civil del 1936-39. Hi sortiren coses com el “Himno al crucero Baleares” de José Mª Pemán: “... Novios de las altas mares, / luchamos sin más aliento / que nuestro afán español: / las glorias del ‘Baleares’ / que las pregunten al viento / a las espumas y al Sol. Muchachas de España tirad a los mares / manojos de rosas en flor / ¡Para los que mueren por salvar a España! / ¡Para los que mueren por servir a Dios!”
Sembla que ja agaf el ritme quan de prompte una veu potent em passa, veloç, ben per devora. ‘No me tens gens de respecte, gens!’ ‘I la meva llibertat?’ ‘Aina!’ ‘I la meva llibertat?’ Així, amb una mà el telèfon a l’orella i l’altra al manillar de la bicicleta passa pel meu costat un jove, cridant pel carrer de Miramar que fa baixada. ‘I la meva llibertat?’... el sent enfora, quasi al final del carrer, fins que desapareix i es veu la mar, picada i un poc rabiosa, a l’horitzó.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |