jcmllonja | 26 Octubre, 2012 10:18
Paradise of Love o Mallorca l’illa imaginada (“Del cuac-cuac al yé-yé”)
Climent Picornell
Els confés la meva fascinació per interpretar el canvi que han sofert les illes Balears amb el turisme com a catalitzador. De la Mallorca agrària i nacional-catolicista, passant per la societat amb doble moral –una pels estrangers, l’altre pels nadius-, la consolidació de les classes mitjanes, fins al miratge d’ara mateix.
Per això, quan llegia l’interessant llibre de Francesc Vicens, Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60 (Documenta Balear, 2012), me reafirmava amb el colossal canvi que ens ha tocat experimentar als que hem viscut una part del desenvolupament turístic de les Balears. Aquí no en puc parlar in extenso però ja al pròleg, excel·lent, d’Antoni Pizà hi he trobat la metàfora perfecte d’aquest canvi:“Del cuac-cuac al yé-yé”. De com unes simples onomatopeies van transformar la Mallorca dels anys seixanta. De na Catalina de Plaça a la contracultura del yeah-yeah. Efectivament, el llibre, més enllà de l’estudi –completíssim- de la música moderna dels anys seixanta a l’illa , té com a finalitat demostrar que “el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural; l’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’hi establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat”, manifesta Vicens.
I és aquí on el text ateny aquesta doble finalitat i per això ha d’interessar no només als friquis i col·leccionistes de tonades cantades per grups com Los Millonarios, Los Javaloyas, Los Cinco del Este, Los Valldemosa, Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Bohemios, Los Talayots o el que feia Antoni Parera Fons en aquell temps, sinó que com assenyala Pizà, “la música, a la que a vegades se l’anomena ‘poder blan’, perquè la seva influència no s’exerceix per mitjà de la força bruta o de la imposició, sinó per la persuasió i pel principi del plaer... és un fenomen òptim per a dissecar les transformacions socioculturals d’una època i d’un lloc”.
I és per això precisament que els recoman la seva lectura, perquè entremig de l’enumeració de grups, de l’anàlisi de lletres i músiques de les seves cançons, de les discoteques que proliferaren en aquells anys –Tito’s, Tagomago, Barbarela, Sargent Pepper’s, Al Rojo Vivo...- o dels intèrprets notables que vingueren -record perfectament el dia que vaig sentir Eric Burdon al passeig Marítim, The Kinks a la plaça dels toros o Wilson Pickett a Barbarela- deia que entremig de tot això, hi veia el canvi i els ròssecs provocats pel turisme. Dels picadors, mallorquins que aprofitaven la major laxitud sexual de les estrangeres, a l’estètica yé-yé dels cabells llargs, tipus perruqueta dels primers Beatles: un clar exemple del turisme com viàtic del canvi cultural.
És cert, el turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en el segle XX. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial, la qual cosa ha conduït a un procés de canvi en cascada que ha marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme. És clara la transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés d’aculturació de la societat balear que ara s’interroga si no es podria haver fet d’una altra manera, si això durarà o si s’ha acabat. Amb paraules referides al model turístic: maduresa, saturació, obsolescència? Els impactes socioculturals del turisme han afectat les relacions familiars, els estils de vida col·lectius, les expressions creatives modernes i tradicionals de les Balears, com a altres destins turístics massius. Però no necessàriament com a causa única.
El turisme de masses incideix sobre la societat de les illes, transformant-la en una societat moderna d’economia de mercat capitalista. La simultaneïtat en què es produeix l'impacte turístic a Balears i l’acostament de l’Estat espanyol a les pautes del model de vida occidental, ambdues variables dins l’època desenvolupista dels anys seixanta, fan que sigui difícil -pel seu encavalcament- discernir amb claredat si els canvis que es produeixen en la societat illenca són exclusivament deguts al turisme o s’inclouen dins el procés d’homogeneïtzació dels usos socials: accés als electrodomèstics, a l’automòbil utilitari, al desplegament dels mitjans de comunicació social, la TV principalment. És evident que abans de la dècada dels seixanta ja hi havia símptomes que apuntaven que la societat tradicional illenca havia sofert modificacions. Una sinèrgia és evident.
L’estudi de Francesc Vicens incideix en l’estudi d’aquest canvi cultural de forma semblant al de Pilar Arnau, qui ja havia notat a Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980, com les transformacions provocades pel turisme de masses afectaven la producció literària, que feia avinent fets ocultats per la “literatura oficial”. L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. El sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació. Les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans. Confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. “És destrueix el mite de la Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció d’un microcosmos en crisi”.
La Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a una terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen, la música, que fa de passadís per on arribaran, segons Antoni Pizà, “els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans) a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, les comunes, l’esperança de la Revolució cubana, etc.” Ouuuu! Qui sap si no foren massa coses a l’hora! En fi, com he afirmat moltes vegades no val estudiar el turisme només a través de variables economètriques, fredes i sempre insípides, el llibre de Francesc Vicens i Vidal passa a formar part dels manuals que a les nostres facultats universitàries s’han de donar com a lectures recomanades, si es vol entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.
Jaume Vilanova | 19/12/2012, 13:12
Bones, Climent. Recordes que et vaig enviar una vegada un article que havia escrit sobre els Aphrodite's Child? Aquí tens un altre article que he escrit i que crec que t'interessarà: www.40putes.com/20120625/amigos-els-pares-desconeguts/
Salut!!
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Paradise
Francesc Vicens | 26/11/2012, 21:13
Climent, gràcies per aquest escrit. Seguesc amb interès la teva plana dels diumenges al Diari de Balears. Per cert, el d'ahir - Harrison versus Mascaró - em va interessar especialment. Desconeixia la referència de la carta publicada a The Quiet One.
Fins aviat.