Climent Picornell

POSTALS DE PALMA: QUASI RES DE NOU Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2012 21:04


 
 Postals de Palma: quasi res de nou

Climent Picornell

Retorn a Palma i quasi no tenc temps d’estar a ca nostra, una obligació amb un diari i el dinar de celebració d’un seixantí em reclamen i m’he de mudar, avesat com estava a anar de qualsevol manera. Pec una mirada a la premsa i veig que importarem fems perquè tenim una incineradora massa grossa. Pens en la pel·lícula  Els companys, on Marcello Mastroainni baixa a una estació de tren remota i demana: “Que paese è questo?” I algú de l’estació respon: “Questo è un paese di merda?” (així, en italià, perquè el fems ens han dit que ens l’enviaran d’allà...)

Me pos la camisa, mir per la finestra i veig uns al·lots que tiren una pilota a l’Àngel gòtic del portal de la Llotja, abans baixava i reprenia els qui ho feien. Pens si no seria millor canviar-lo per un de fals, fet d’aquestes resines que no es poden distingir del real. Ja sé que no seria el mateix i que en mirar-lo no deixaria de pensar en el seu doble, en el vertader, i amb en Sagrera, el seu escultor, formant-lo del tros de pedra de Santanyí fa centenars d’anys. Em passa el mateix que a la dona d’un ministre d’en Franco. Ho contava Laureano López Rodó a les seves memòries, quan era ambaixador al Vaticà. La dona d’aquell ministre havia comprat medalletes i rosaris i en la visita personal al Papa li demanà que les beneís. El Papa ho feu; però la dona demanà a López Rodó que li digués al Papa si podia repetir la benedicció perquè no les havia tretes de la bossa de plàstic i no devia valer; la benedicció del Papa de Roma no travessa les bosses de plàstic, López Rodó empegueït li digué i el papa sol·lícitament tornà a beneir… Idò si el fan de plàstic a l’Àngel, no serà el mateix. M’entenen, no?

S’havia de fer una fotografia amb escriptors per al suplement d’un diari, a les onze del matí a les escales del Castell de Bellver. Foto de família en vistes a una celebració o per l’obertura d’una nova mega-llibreria, ja no me’n record. La cap de Cultura del periòdic, va donant ordres com si fos un cap de protocol d'un president, autonòmic per descomptat. Una vegada al pati, es conformen grupets per afinitats, poetes amb poetes, novel·listes amb novel·listes, els assagistes tots sols i dispersos. “Acosteu-vos, per favor, el fotògraf vol que ens integrem amb el coll del pou”. Ara una sota els arcs de la lògia. Per amunt. Uns aconsegueixen pujar tot d’una, uns altres més lentament. Posen un banc en primer terme, se suposa que per als més ancians. ‘Vaja, que no... no! No vull asseure'm, fotre, si m'assec semblarà que estic jubilat!’ ‘Venga! que és perquè no estigueu tots en una mateixa filera, que així no us veurà  ningú, els més baixets davant. Per favor!’ M'aixec damunt les puntes del peu i quasi em romp els músculs del ventre de les cames. “Mirau el fotògraf!”

“Ara una altra al costat del fossat, i el que no faci bonda, als cocodrils! O a l'Olla del castell, a la masmorra!” Els turistes ens demanen: sou d’una convenció? D’un congrés d'informàtics?  ‘No, som d’un club d'escacs’, respon no sé qui a una turista grassa... Grans mestres, alguna gran mestressa, i la resta mestressots. Majoria d'homes. Tot el món va cap a les escales de l'entrada, en el precís instant en que arriba un cotxe engalanat amb un nuvi, per a casar-se en unes noces civils. La qui suposam és la núvia, pel vestit blanc, fa fotos. La núvia fent fotos al nuvi? Com canvien les coses! Però no. Al cap de  poc temps arriba l’altre nuvi. Són dos homes els que es casen. Es besen, vestit fosc, corbata de color, els dos amb ram, flor vermella a la solapa, el pare d'un d'ells mira enterra, els amics feliços, ells dos emocionats, pugen les escales entre els escriptors i escriptores convocats. “Bé, ja s’ha acabat. Per favor enviau-me els currículums. Gràcies!” Els escriptors se’n tornen. Els nous, els coneguts, els consagrats, els jubilats i els desconeguts. Un poeta va en un Porsche, un baixarà a peu, dos van en bici. Un totum revolutum, una fraternitat de la ploma. I no va amb segones.

Vaig al bar de cada dia. Les situacions sorprenents solen anar precedides de les rutines més banals. I no em referesc a un terratrèmol amb la calma prèvia o a les coses normals que fan els suïcides abans d’estimbar-se per un penya-segat, sinó a les coses rònegues, com anar a prendre un cafetó i que, de prompte, la teva veïnada de taula, a qui no coneixes de res, et digui, amb un fort accent italià: “He venido a enterrar a mi marido, hace un año y dos meses que está en un conservador, como si fuera carne congelada.¡Malditos abogados! Los de aquí, traidores, si no son conocidos, son parientes, todos tienen intereses más allá de sus clientes. Ahora tengo abogados alemanes”. Du uns calçons com de muntar a cavall, botes amb punta, calçons estrets i camisa de màniga llarga blanca. No és jove però hi té la pell de la cara, els cabells tenyits, curts, cap enrere. I li interessa que es sàpiga que viu a Berlin i que té sis fills... En fi. Me’n torn a ca nostra a meditar sobre els propòsits de l’esmena repensats durant l’estiu i fer temps pel maleït dinar. Trob, si fa no fa, la mateixa gent: un galerista que baixa les escales de la Seu, la cartera que reparteix la bossa enorme de correu, un expresident que surt apressat del seu despatx ben mudat, l’agranadora de morros pintats que em saluda efusivament i els sense-casa bevent vi de tetrapak als bancs del Born.

_______________________________

IMATGE: JEAN FRAN SEGURA 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb