jcmllonja | 08 Octubre, 2012 10:38
Els indignats i les primaveres
Climent Picornell
És mal de creure que la democràcia s’expandeix perquè és moralment superior a altres formes de govern. I això inclou els països àrabs i les seves anomenades primaveres. Segurament, com Daniel Innerarity, hauríem de pensar que s’estén perquè demostra fefaentment una millor eficàcia en les preses de decisió. Ja hem vist, la crisi ens ho ha demostrat, que els mecanismes per corregir els excessos no han funcionat, la qual cosa ha fet sortir gent al carrer -els indignats- que demanen més transparència als governs –per molt democràtics que siguin- i més comunicació amb els ciutadans. Vol dir això que no funciona la democràcia o que votar cada quatre anys no basta? Si es demanen vies alternatives i s’apel·la a la societat civil i a les decisions dels concentrats a les assemblees populars és perquè es percep que els partits -la seva forma de funcionament interna, sobretot- han segrestat el sistema polític. I amb il·lusió, sentiments o moralitat es fa difícil fer política en uns moments en què ja està ben demostrat que el sistema financer domina l’economia i, per això, la política.
El cert és que l’evolució del moviment dels indignats i la deriva dels sistemes polítics als països àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible està dins aquest que vivim. I que sota l’asfalt no hi la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. S’ha de recordar que l’avanç del neoliberalisme cap a la modernització del capitalisme aconseguí arraconar les mobilitzacions dels anys 60 i 70 a través del plantejament de què el sumatori de democràcia liberal més economia de mercat dibuixava un horitzó infranquejable, sense alternatives possibles. Entràvem dins l’entronització de l’individualisme, la competitivitat, l’enriquiment i el consumisme com a factors claus de l’èxit social. Els pensadors oficials s’encarregaren de certificar el triomf d’aquest capitalisme com l’únic sistema possible i del neoliberalisme com a visió hegemònica del món, el que s’anomenà “el pensament únic”.
Però començà el cicle de l’antiglobalització i el crac econòmic del 2008, una crisi que fa entrar en crisi les solucions que s’havien donat tradicionalment per superar-les. D’aquí en sorgeixen nous moviments de protesta social d’envergadura, els dels indignats i les revolucions del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els elements d’ Occupy Wall Street: “Nosaltres som el 99 %, ells només l’ 1 %”. Els governants tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzant les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball superant la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció alternatives, aprofitant les noves tecnologies amb les xarxes socials per construir “un altre món, que és possible”.
Malgrat avui es posi en dubte, també, la superioritat moral dels pensadors o que Alain Minc pronostiqui la fi dels intel·lectuals, en recuper un, Samir Amin, teòric de la “desconnexió” que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, després de la sorpresa que va demostrar el president Obama quan mataren el seu ambaixador a Líbia, un país, va dir ell, “que havíem ajudat a alliberar”. Diu Samir Amin que, efectivament, molts d’aquests règims àrabs en el seu principi no eren democràtics però a criteris populars eren “legítims”, havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, “per això els combateren els politics occidentals”. Això durà més de vint anys durant els quals assistírem a la descomposició de l’URSS i a l’ofensiva neoliberal, mentre als països àrabs es produïa la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, que empengué la gent a les revoltes que coneixem com “les primaveres àrabs”.
A les eleccions que hi ha hagut posteriorment ha triomfat l’islam polític, clarament a Egipte i a Tunis, sobretot per la despolitització prèvia. Els habitants d’aquest països només coneixien els dos únics discursos tolerats: el discurs de la mesquita i el discurs de l’autoritat política, per això l’islam polític ocupa ara el lloc de la despolitització forçada i “la permanència dels germans musulmans no serà curta, sinó llarga i empobrirà els països àrabs per la seva declarada enemistat amb la modernitat, el salafisme nega la idea de llibertat -l’home ha estat creat per ser esclau del seu Senyor- i imposa una certa dictadura del clergat”. És en aquest sentit que determinats països àrabs que sorgiren com a països “no alineats”, progressistes, han retrocedit i les contradiccions d’interessos es veu cruament amb el que està succeïnt a Síria. Allà els USA volen la ruptura de l’eix Síria-Iran-Hesbol·là; Israel una segregació en diversos microestats; els Estats del Golf la consolidació d’una dictadura sunnita a l’estil wahhabita, encara que sigui a costa de massacrar els altres tipus de creients. “Veure a l’emir de Qatar i al rei d’Aràbia com a defensors de la democràcia no pot ser més que una farsa”.
Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del lumpendesenvolupament (una expressió d’André Gunder Frank, com lumpenburgesia). Irak és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (Sunnites, Xiïtes, Kurds); destrucció de l’estructura productiva; destrucció del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i un rudiment d’administració d’empreses. Tot per a aconseguir l’accés amb exclusiva als recursos naturals. Certament els USA quedaren sorpresos per les primaveres de Tunis i Egipte i van preveure estendre-les, ho assajaren amb Líbia, i ho proven amb Síria. El següent objectiu serà Iran (Obama ja llança aquests missatges en la seva campanya electoral) amb el pretext de la nuclearització, usant activament Israel. Serà l’ús de les guerres preventives, que tendrà, això sí, nous competidors: Xina i Rússia. “El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions queden aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats i... neoliberals”.
Temps era temps, d’indignats i primaveres.
_________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |