jcmllonja | 25 Setembre, 2012 14:46
De la tomàtiga de ramellet a les Good Vibrations
Climent Picornell
L’amic em demana un favor, al seu sopar de setanta anys, seure a una taula que és com el cabrum de les processons i ‘dinamitzar-la’. No hi conec ningú, gent estranya, i no hi ha res que em faci més pànic. En fi, ara ja hi som.
“Hola, hola, hola...” i cara de fer cas. No prov els entremesos, a les nits tot em fan agrura; el veïnat de la dreta, pulcre i ben afaitat, me diu: “Servidor ara fa la dieta paleolítica?” “Paleolítica, del Paleolític?” “Sí, sí... la que menjaven els nostres avantpassats primitius, i ben carnívora, amb greixos, els greixos ens acursaren els budells i ens feren créixer el cervell!” “Però la gent es moria joveníssima” li replic. Pens que la gent s’avorreix massa i passa a creure qualsevol cosa. Sense ànim d’ofendre li deman: “Això no deu ser una variant d’aquestes medicines alternatives, un enganall desfressat de filosofia obscura passada per la pella del sabers... profunds?”. La meva veïnada, de cabells curtíssims, resulta ser un aliada, tanta sort: “Això, de la paleodieta fluctua, com els llibres d’auto ajuda, entre el conte xinés i la guia per a ànimes despistades, és ben igual que el comerç de la felicitat, la majoria de fórmules no són més que respostes prefabricades a preguntes insulses, tan originals com dir ‘per aconseguir-ho només ho has de desitjar de bon de veres’, això sí amb l’ajuda d’un manager personal, un coach; però si no aconsegueixes ser feliç, és per culpa teva!”. “Jo no hi estic d’acord”, es desperta una rossa insolent i exuberant, “la meva salvació ha estat una beguda isotònica que em faig jo mateixa amb aigua de la mar, mel i suc de llimona, sense els colorants i els aromes artificials que tenen les del mercat i crec amb l’efecte diapasó del nostre cos; les emocions són energia amb una vibració específica, i una emoció dolenta tendeix a instal·lar-se a les zones més dèbils del cos, on hi ha un estrés afegit o un desequilibri....” “Per això: Good Vibrations! Ja ho cantaven els Beach Boys!” Dic, per fer-me el simpàtic. “No se’n deu fotre?” em replica amb mala cara. “No exactament”, contest, “però estic en contra dels fraus i no sé com encara als hospitals públics no hi tenen en plantilla exorcistes diplomats o titulats en vibracions energètiques, en comptes de metges i infermeres”. “Idò conec metges que demanen als col·legis que incloguin l’educació de les emocions en els currículums oficials, les emocions negatives disminueixen les defenses del sistema immunitari”.
Ja don la batalla per perduda quan un al·lot amb accent anglès es fica en la conversa que ja té aire de brega: “Això de l’auto ajuda i les emocions és com una superstició, però dels nostres dies, com el pensament positiu –si desitges molt una cosa acabaràs per aconseguir-la- això per gent adulta no deixa de ser una bogeria, i en el fons un gran negoci. Molts de malalts crònics utilitzen teràpies alternatives...”. “Idò, això que diu vostè no és més que l’acceptació del fracàs de les teràpies tradicionals”. “Sí, però no han de ser substituïdes per estupideses que no es poden provar, ni mesurar, ni quantificar, sense saber a qui beneficiarà de bon de veres un objecte, un projecte o una pràctica”. “Vostès són uns ultra-racionalistes!”, diuen mirant-nos malament. De lluny, intuesc al meu amic i amfitrió que riu satisfet de veure l’embolic en què m’he aficat.
Un dels comensals s’interessa per les tomàtigues que hi ha damunt la taula. “He sentit a dir que s’ha aconseguit una denominació especial per a les tomàtigues de ramellet?” “Tomates de ramillete”, tradueix una al seu company de Bilbao. “Sí”, responc, “l’Associació de Varietats Locals de Mallorca ha aconseguit que l’anomenin ‘Varietat de Conservació’, molt més estricta que la Indicació Geogràfica Protegida que pretenia la Conselleria que hi volia aficar també les seves imitacions híbrides industrials”. “¿Y que tiene de bueno el ramellet?”, demana el de Bilbao. “Mira”, li dic, “té una gran resistència a la sequera amb un eficient ús de l’aigua per fixar el carboni, de fet si les reguen es deterioren abans i l’altra qualitat, la perdurabilitat del fruit. Dura, fora de la gelera, més de sis mesos. Les subvarietats que s’han analitzat, crec que formen part de la sobirania agrària i de la identitat cultural de Mallorca”. Aquí, un que me mira amb mala cara, ja no va poder més i esclata: “Això! Tot acaba amb la identitat, ara només fa falta que modifiqueu l’Estatut d’Autonomia i hi poseu que per ser mallorquí s’ha de menjar cada dia pa amb tomàtiga, de ramellet! I de forma canònica: primer fregar la tomàtiga, segon espargir la sal i tercer l’oli. Això: quantes llesques? Tres? Nou? Ara serem un país on tendrem un vegetal per fixar la nostra idiosincràsia, com la patata els irlandesos o el cacauet els senegalesos, mira tu per on els progressistes hi posau la tomàtiga, que va ser duita d’Amèrica”.
“Una mallorquinitat importada! O sigui que el mestissatge, la hibridació no es pot consentir perquè erosiona la genètica? Ha de ser pura com els mallorquins de sempre? I les Sheiles, Samanthes, Mohameds i altres mescles d’alemanya i mallorquí o sueca, tenen categoria d’híbrids? I els drets de la tomàtiga de ferro de Menorca i la cor de bou de Formentera? Les l’haurem d’enfilar a branquillons d’ullastre, per fer més autèntics els enfilalls, o les podran guardar esteses en terra amb el capoll, i enfilar-les “by demand” en el moment de dur-les al mercat?”. “Mira, ja veig que vas gat, però això de fer un discurs transposant la puresa genètica dels vegetals i voler-hi trobar olor de racisme o que la no hibridació tengui ressons de xenofòbia és una barbaritat, m’has sentit?”. Però no afluixava –americana blanca, calçons estrets, Tissot al puny…- “Res, voleu confondre la gent, també serveixen per eliminar radicals lliures? Joves per sempre? Mallorquins joves per sempre? O el suc, ben fregat per la figa de les mallorquines produint multi orgasmes continuats? O de les llavors treure’n l’extracte helicoïdal dels fems del seu ADN per fer-ne una pila quasi eterna per als telèfons mòbils…?” “Ehhhh! Que la denominació l’hi ha donada el ‘Ministerio de España’ i té validesa europea, això no és cap cançó autonómica! Fatxenda! I si en menjassis probablement et canviarien les vibracions”.
_____________________
IMATGE: PINTURA D' ANTONI MAS I ROIG
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |