Climent Picornell

CICELY SAUNDERS (LA MORT NO COM UN FRACÀS SINÓ COM UN MISTERI) Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2012 15:31

Cicely Saunders (la mort no com un fracàs sinó com un misteri)

Climent Picornell

Tenia pendent una trobada amb Enric Benito després del congrés que ell havia organitzat sobre Espiritualitat en Clínica. L’atenció al sofriment des de l’hospitalitat, la presència i la compassió. El meu amic és un oncòleg expert en aquestes qüestions, les d’acompanyar el final de la vida dels malalts terminals a través de les cures pal·liatives hospitalàries i que aquest trànsit sigui fet amb pau i dignitat. Vaig veure com havia quedat el llibre sobre el qual havíem discutit aspectes editorials – Velad conmigo, de Cicely Saunders- i les actes del la IX Jornada de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives. En trec de la seva lectura algunes reflexions.

El sofriment és consubstancial amb el ser humà i no és només un problema sanitari. De sempre s’han tractat de trobar formes per afrontar-lo, reduir-lo o donar-li sentit. P. Loncán ens diu que els clínic ho fan ara des d’unes actituds que impliquen acollida sense judicis, capacitat per estar atents a les necessitats i commoció davant el sofriment de l’altres. L’empatia és una de les expressions més clares de l’hospitalitat, essent capaç d’interioritzar la situació emocional del pacient que sofreix i que te per resposta el dolor, la por, l’ansietat, la pèrdua d’objectes afectius, un camí -en els malats terminals- que pot  conduir a la desintegració de la persona.

En aquest acompanyament cap a la mort, D. Gracia afirma que si els humans tendim a la plenitud ¿és la mort el non sense, la ruïna, el fracàs final d’aquesta aspiració? Per a totes les grans tradicions espirituals la mort no és la fi, sinó el gran pas, segon els sufís, la mort és la nostra nit de noces amb l’eternitat. Es cregui des del cristianisme, el budisme o des d’una concepció materialista de l’espiritualitat, la presència i obvietat de la mort ens sacseja i ens demostra la nostra  fragilitat, ens fa por el desconegut, no saber què ens trobarem, desaparèixer, no existir.... El seu millor antídot és un bon guia, que doni confiança i elimini el dolor físic i el mental. L’anàlisi dels malalts en els processos terminals de la seva vida, segons Enric Benito, perfilen uns trets comuns; el pacient acompanyat segueix una evolució i un canvi caracteritzat per un creixement personal a través de les fases de sofriment fins arribar a l’esgotament, la renúncia a mantenir el control, l’acceptació, l’entrega i, una fase final, la comprensió i construcció d’una nova identitat i transcendència.  No de bades J. Bátiz titulava la seva conferència: “L’espiritualitat en clínica: la seva fonamentació i el seu espai entre la psicologia, la religió i la bioètica”.

Cicely Saunders (1918-2005). Aquesta introducció és per detallar el text de Saunders, Velad conmigo. Inspiración para una vida en cuidados paliativos, que la SECPAL i La Caixa han editat . Saunders fou la font primera d’on begueren els pioners de la medicina pal·liativa al món, en posà els fonaments en el St. Christopher’s Hospice de Londres a partir de 1967. Cinquanta-cinc anys després hi ha centenars de serveis  de cures pal·liatives que valoren integralment la persona i “que consideren l’enfermetat terminal com un procés biològic i a la vegada biogràfic, i la mort no com un fracàs, sinó com un misteri”. Es dibuixa el camí de l’acompanyament dels pacients en un espai de coneixements biomèdics però es fan necessaris recursos que ajudin a entendre i mitigar el sofriment. Velad conmigo dóna sentit a les cures pal·liatives a partir de la dignitat del malalt terminal, entenent el procés de morir com una oportunitat de tancar la pròpia biografia. “La debilitat adquirida durant la malaltia és transforma en fortalesa en transcendir el sofriment a través de l’acceptació, fins a arribar a un espai de serenitat”.

Assenyala D. Clark, catedràtic de Sociologia Mèdica, que Cicely Saunders fou la primera metge que dedicà la seva carrera a l’atenció de les persones moribundes amb gran preocupació per la vida personal i espiritual dels pacients, des d’una ètica dels cuidadors amb una motivació: el tractament de persones ‘concretes’ davant la imminència de la mort. Vetllau amb Mi són les paraules de Jesucrist a l’hort de Getsemaní i independentment de què es comparteixin les creences religioses de Saunders, el llibre genera un discurs coherent sobre el paper de l’espiritualitat en aquests moments finals de la vida.

Una pacient li digué: “Gràcies. No només per les teves pastilles, sinó també pel teu cor”. Agraïa sobretot la compassió, l’apropament i l’amistat. Es va donar compte que s’havia d’aprendre a sentir “amb” els pacients però sense sentir “com” ells. No llàstima, ni indulgència sinó un mirada amb respecte. Del “no vull morir” al “només vull que vagi bé” hi transcorr no només un procés d’acceptació, d’algú que passa del dubte i la por, a aconseguir sortir, passar a l’altre costat, bé. Vetllau amb Mi significa sobretot “estau aquí”, no me falleu, en un procés que transmet confiança i fidelitat. La mort significa enfrontar-se al final d’esperances i projectes; el dolor no és sols físic sinó també emocional (de fet, diu Saunders, el dolor mental pot ser el més irreductible de tots). La pena més gran d’un pacient moribund és la fi de les seves relacions i de les seves responsabilitats. “Es pot esperar contra tota esperança” però s’ha de compartir la veritat de la situació: fingir és esgotador per a tothom.

Renéixer després de morir és un concepte dominant en les religions. El camí espiritual de Saunders és el cristianisme, la fonamentació religiosa per a ella és una necessitat, però es pot encarar des de l’ecumenisme i sense denominació confessional. Davant  l’absència d’una creença en qualsevol cosa que estigui més enllà d’aquest món, s’havia trobat amb molta gent que pensava que la mort no era el final definitiu d’un esser estimat. “Quan no hi hagi cap creença en l’altra vida, abans de morir, hi ha temps per acabar les feines pendents en aquesta”. En totes les situacions terminals, ja sigui per càncer o per demències progressives, la persona està afrontant una sèrie de finals: el de l’autonomia física, de les relacions, dels plans de futur i del sentit de la vida. Però es pot mantenir una integritat essencial fins i tot en la debilitat i en la dependència, un sentit de la dignitat personal malgrat el deteriorament físic. “Ara que les cures pal·liatives estan esteses per tot el món s’ha de mantenir la preocupació per les necessitats espirituals dels pacients, la recerca de sentit, d’alguna cosa en què confiar i que pot ser expressada de moltes maneres, directa  o indirectament, amb metàfores o amb silenci, amb gestos o simbòlicament”. 

___________________

IMATGE DE  XISCO  FUENTES 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb