Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, QUAN S'HA APAGAT L'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 06 Setembre, 2012 19:41

Jardins d’altri, quan s’ha apagat l’agost

Climent Picornell

A les recopilacions de textos d’altra gent els anomen jardins d’altri rememorant un text de Bioy Casares, De jardines ajenos.  Desordenadament, a finals d’estiu un es troba, a l’hora d’escriure, com el cervell humà que funciona des de què naixem i mai s’atura, “fins que t’aixeques per parlar en públic...” deia G. Jensen. Per això les notes que un ha anat arreplegant, d’un diari, del darrer llibre que ha llegit, d’una conversa d’un vespre escrita després a un paper qualsevol, fan la funció de caixó de sastre per estirar les idees. A no ser que, per les presses, no s’hagi apuntat qui ho va dir o qui ho va escriure. És el cas de: “Sense tu, som jo”. Enigmàtica i fatal afirmació, que ha perdut, pel camí, el seu autor. Són coses del temps, d’aquesta calorada, de l’edat? Hi cap el dubte, com el de Claude Roy: “Es demana si és la seva vista que es debilita o bé és el món que es decolora”. Per una cosa semblant, Joan Margarit juga amb el vell i el nou: “És aquell nen callat que juga al sol. / S’està darrera d’aquests ulls de vell, / resisteix l’envestida del migdia / escoltant els confusos versicles de les ones / i els crits dels cossos nus i rovellats / entrant en l’aigua freda i transparent / de la platja de còdols. Té vergonya / va d’un a l’altre amagatall dels contes”, (Autoretrat amb mar).

Però vaja, cal enfocar-ho de bon grat. Encara que “Pensar en positiu, ha aconseguit que no hi hagi cosa de més mala fe que l’esperança”, és un dels laments de Rafael Sánchez Ferlosio quan es demana si hi ha hagut alguna vegada temps bons, i continua “els dies feliços els posa allà el record. Per això són tan tristos”.  Sembla un corol·lari d’allò de què un pessimista és un optimista ben informat, però a un servidor li ha sonat a aquella sentència del Comte de Lautréamont: “El vostre esperit és perpètuament arrossegat fora de les seves frontisses i sorprès en la trampa de tenebres, construïdes amb art groller per l’egoisme i l’amor propi”.

Hi ha però racons per l’alegria, la de l’estiu, els dies llargs, fer el que a un li plau, aquesta vaga sensació de llibertat. Sovint quan sent la paraula llibertat el cap em va a un parell d’idees i a un parell d’escrits. Aquest n’és un: “... / En el meu ca golafre i tendre / en les seves orelles aixecades / escric el teu nom. / En el pinta de la porta / en els objectes familiars / en la flama del foc / beneïda / escric el teu nom. /... / En la salut recuperada / en el risc desaparegut / en l’esperança sense / record / escric el teu nom. / I pel poder d’una / paraula / torn a viure / vaig néixer per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat”, (Paul Éluard).

La felicitat i la seva relació amb el ‘m’agrada’ i el ‘no m’agrada’: deu ser aquesta sensació de l’estiu i les vacances, on un fa el que vol? “M’agrada la lletuga, la canyella, el formatge, els prebes, els massapà... les roses, la lavanda, el xampany, les posicions lleugeres en política, Glenn Gould... els passejos moderats, les cireres, els rellotges, Sartre, Beckett, Fourier, Eisenstein, els trens...”. És de Roland Barthes, que continua però amb la inevitable llista dels no m’agrada: “No m’agraden les dones amb pantalons, Miró, Vivaldi, parlar per telèfon, la fidelitat, l’espontaneïtat...”

Aquesta relació de les coses que agraden, o no, i la felicitat s’arrebossa de misticisme si anem a cercar-la dins nosaltres. Felicitat, amarada de tranquil·litat, de respiració equilibrada. Vaig guaitar un dia d’agost dins la petita església de Costitx on tres dones passaven el rosari, les veus ressonaven dins el temple buit. Vaig tenir la mateixa sensació de quan era nin i mon pare el me feia passar davant-davant, els misteris i la lletania. Ho rememora Umberto Eco: “La lletania ha de ser recitada com un mantra, com el om mani padme hum dels budistes; l’important no és tant que la virgo sigui potens o clemens, com el deixar-se dur pel vertigen sonor de l’enumeració... l’important és l’escansió rítmica del noms durant un temps llarg a bastament”, ( El vertigen de les llistes). La mateixa sensació per la repetició continuada l’he sentida avui amb el ritme obsessiu del Bolero, de Ravel, que pareix suggerir-nos que l’obra ha de continuar, eternament. Però, no. O si?

Molts retornam ara a les ciutats abandonant els llogarets de mar, pla o muntanya creient que la cosa urbana encara ens ha de mostrar les eines de la modernitat, per líquida que aquesta hagi de ser. Es conserva encara un hàl·lux de superioritat damunt els habitants dels pobles que ens han acollit. Això no és veritat, no per la molt remoguda globalització, que arriba per tot arreu, tampoc ho era abans. Vegin: “Ens han de disculpar. Som al·lotes del camp... tret de funcions religioses, tridus, novenes, feines de la pagesia, batre, veremar, càstigs als servents, incests, incendis, homes penjats, invasions d’exèrcits, saquejaments, estupres, pestilències... no hem vist res”, (Italo Calvino. El cavaller inexistent).

Quan som dins el començament de setembre, enfilant la ciutat, prenc de J.V. Foix el seu poema-lletania: “Quantes roselles als prats de la vila. Tot n’és ple. / ...i quants ocells que fan ombra a l’ermita. Tot n’és ple. / Quantes estrelles quan l’agost s’apaga. Tot n’és ple. /... / Quantes antenes de T.V. en els àtics. Tot n’és ple”

IMATGE: ANDREU MAIMÓ 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb