Climent Picornell

CRÒNIQUES D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 29 Agost, 2012 23:18

Cròniques d’estiu d’un folklòric ploramiques

Climent Picornell

“S’adreça l’or antic del cadafal / damunt el marbre de les velles fosses. / Jau Maria serena i virginal / Com un lliri trencat pel temporal, / més que de mort, sembla el seu llit de noces.” (Atribuït a Llorenç Moyà i Blai Bonet). El llit de la mare de Déu morta, enrevoltat de bellveures i alfabegueres, és la visita obligada que em transporta cap a la fi de l’estiu i, com per Nadal, retorn al meu poble del Pla per passar-hi les festes i assaborir les converses a la fresca. Tot fa un aire calm, a redòs de la bulla postissa de vorera de mar. He recordat Llorenç Villalonga: “El refugi natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria”. Per fugir de les estretors de la post-guerra a Ciutat, qui podia anava al seu poble. Ho llegesc al pròleg de la primera edició de Bearn, que he recuperat, vist el caliportal que comportà, contat fil per randa a les cartes entre Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga.

Aquí, les festes patronals, la festa major, tocarien esser el vint-i-quatre de juny, Sant Joan. Però com que queia en temps de messes i tothom era a segar i a batre, es decidí canviar-ho a dia vint-i-nou d’agost, la Degollació de Sant Joan. A l’església hi ha un quadre esfereïdor: un criat passejant el cap sanguinolent del Baptista damunt una safata. Ja saben, Heròdies, la dona d’Herodes, pretenia sexualment sant Joan que es feia l’estret.  Salomé, la filla, en una festa, balla i Herodes satisfet li promet el que vulgui; aconsellada per Heròdies li demana el cap del Baptista. Una història tòpica, com moltes del Nou Testament, per poder construir-hi les seves paràboles –atípiques- com la d’estimau-vos els uns als altres.

La calor ens fa recloure dins les cases. El folklòric ploramiques, etòleg ocasional, fa una treva amb el problemàtic món exterior i es concentra en l’observació dels moviments de la moixa per espassar-se la calor: ara a un escaló, ara arrapitada a un poal, ara davall una begònia angelina carregada de flors, ara tan allargassada damunt les rajoles que pareix morta, ara dins la terra fresca de les lletugues... Sant Bernat, l’apagador de l’estiu, ha perdut els papers ja fa anys i dia vint d’agost la calor és de pinyol vermell. Fa quatre gotes fangoses que quasi no arriben enterra mesclades amb un baf insuportable.

De nit prenim la fresca al capdamunt del carrer Major, som un grup resistencial i residual. Després d’una discussió sobre la sembra de mongetes de pasta real –‘no se poden regar massa ni massa poc, quan les sembres, si les regues massa se podreixen, si massa poc no neixen bé...’-, una de les temàtiques bàsiques d’aquestes festes és si hi havia d’haver, o no, coets. Si amb la crisi econòmica els focs d’artifici són una despesa a suprimir per part dels ajuntaments, una tudadissa de doblers per una cosa evanescent que dura pocs minuts.  O si eren una part fonamental de les festes. Per mon pare, el paperí que orna els carrers i mou el vent, el dimoni i els sons de les xeremies, i els coets -que ell anomenava rodelles- eren components integrals i bàsics de la festa. Al poble es va decidir que sí. M’he fet cronometrador de focs, vist que la seva durada és en relació al seu cost. Deu minuts a Sineu, dotze a Llorito, quinze a Campos… I amollats amb una cadència, diguem-ne, més lenta, per fer-los durar un poc més.

L’horabaixa vaig a la Mobylettada. Els joves adoben els antics ciclomotors que substituïren les bicicletes en la mobilitat dels pagesos, i fan carreres. Tots hi van disfressats. Me recorden la cançó de Peor Imposible: “Jo lo que vull és un pagès amb motorino que me sapi follar bé...”, fent aquella lectura de la mallorquinitat transformada, sociologia real a través de la cançó. Parlant de mallorquinitats, vaig  a veure la representació d’Acorar, per en Toni Gomila. És la vegada que fa vuitanta-set que la representa i no fa un any que la va estrenar. L’escenari magnífic, el pati de la casa de Cas Donat a l’oratori de Consolació. Entre el públic hi afin en Guy de Forestier, l’autor de Queridos Mallorquines, una visió mel·liflua de nosaltres, que fa mamballetes i es mostra satisfet. Què deu voler dir això? En què deu desmerèixer l’obra de Gomila? Tal vegada sigui una d’aquestes perilloses ‘operas apertas’ on cadascú li dóna el significat que l’interessa i el final o conseqüència que troba? Hi he de pensar. Rellegiré les dues obres. El meu padrí Saig sempre em feia tenir present que els corbs no se s’apleguen  amb les caderneres.

Abans d’anar a geure mir un poc el cel per si veig algun estel amb coa, llegesc dos capítols de la biografia de Terenci Moix de Juan Bonilla i pec una fullejada a altres llibres que tenc per esclovellar. Hi arrepleg una anècdota del poeta Miquel Bauçà, Meravell, de Felanitx. Com ja es sabut, arribà en bicicleta a les primeres Conversaciones en Formentor celebrades l’any 1959. Carles Riba quan ho sabé digué: “Aquest, es pot dir, és un poeta cíclic”. ( Miquel Pons, Mestres i amics en la meva vida). El diari d’avui proclamava “que la felicitat es troba en les coses petites”. Ho intuíem i ho deien alguns dels centenars de gurus que prediquen sobre el tema. Ara resulta que és cert, que fruir dels petits detalls ajuda a ser feliç, “en el nostre ADN hi ha unes minúscules peces, els micro ARN, que amb l’estrès s’alteren i ens condueixen a una infelicitat quotidiana crònica”. Els folklòrics ploramiques som una espècie que té atrofiats els seus ARN o els han mutat cap al passar gust de ser infeliços. Amb coets o sense.

Comentaris

en format paper

VVV | 06/09/2012, 06:41

company, no t'has plantetjat de fer una edició en format paper d'aquests articles que transmeten tan bon rotllo...

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb