jcmllonja | 17 Agost, 2012 12:40
Apunts del Pla de Mallorca amb vorera de carxoferes
Climent Picornell
Els sembrats han tornat rossos quasi sense tèmer-se’n. En pocs dies els paisatge quasi irlandès de Pla, tot verd, les figueres i tot, ha deixat pas a una gradació de grocs i ocres que anuncia ja el temps d’estiu. Els nispros i després els albercocs primerencs anuncien la temporada de fruita i verdura estival amb els tòtems corresponents: els melons i els trempons. A una vorera, tota sembrada de carxoferes, les carxofes que han quedat sense collir s’ha fet altes com un fanal de processó, un pompó enorme que sobresurt per damunt les seves fulles disforges i les males herbes que les han envaït, el color lila, sense matisos, dels seus nombrosíssim pètals crida la vista amb pretensió de quadre impressionista.
En entrar al cafè hi ha una bona rotllada d’homes xerrant i un home tot sol. “Lo ‘pometud’ ehh? Lo ‘pometud’, repetia en Melcior Morber. Feia estona que no ho sentia. Forma part d’aquestes contarelles que passen a ser de tothom. En Toni de s’Amagatall havia perdut sa seva truja, que anava plena, i li sabia un greuer perquè d’allò pràcticament en vivia, d’engreixar porcs i vendre’ls en ser hora. Prometé que si la trobava aniria a Lluc a peu. Trobà sa truja. Passats uns mesos el seu veïnat en Tòfol de son Pericó li digué: “Toni, i que ja has anat a Lluc?”. I en Toni sense pensar-s’ho gens li contestà: “Lo pometud se pot despomete” (Que traduït vol dir que ‘lo prometut es pot desprometre’). I deien que no hi era tot. Això s’estengué pel poble i ha passat a ser una expressió de tots. Per això deia que feia estona que no l’havia sentida, i fou en boca d’en Jeroni Coletre. La conversa anava de la crisi i de si el govern d’en Rajoy “havia pometud” i ara..., que si se n’han tornat alguns sud-americans però no els africans, que si aquell tenia vint homes llogats i ara només són dos i ell s’ha aferrat a sa feina com quan va començar, que si a s’Ajuntament donen menjar a qui no en té i hi va gent que no li fa falta, que si roben més per foravila, eines i fruita i cebes i verdura, que si tots els comerços se queixen però els restaurants estan plens, que, curiosament, és la mateixa expressió que emprà Silvio Berlusconi, el primer ministre d’Itàlia quan el marxaven.
Trob els dos germans, picapedrers retirats, bons manobres i bones persones, que surten de l’església un dia de matí entre setmana. “Que hi ha res de nou?”. “Es coloms! Posaren unes xarxes a n’es campanar perquè no hi entrassin –‘les posaren uns especialistes de València’, mos digueren- i ara n’hi torna ha haver”. “I ets ‘especialistes’ els has vists tu?”. “Deuen ser a València” vaig replicar. “Sí, però es coloms són per aquí. Posaren ses xarxes clavades a n’es marès, i es marès se desclosca i entre es forats i es buit que fa sa xarxa, penja, i encara els ho posa millor per fer nierons als punyeteros coloms”. “Haureu d’actuar voltros”. “Ja som un poc vells, però en Rafel que és més ‘lliquero’ pujarà damunt ses jàsseres que aguanten ses campanes i ho arreglarem”.
Quan pas pel carreró des Frares, n’Antònia Mica, vídua, és sempre defora brodant o fent ganxet. Pensava que era d’aquestes dones que mai s’havia mogut del poble, ni del seu carrer, estret i costerut. Però un dia que tenia xerrera me contà que de nina anava molt a Porrera, al Priorat de Catalunya. “Un germà s’hi havia casat i mumare m’hi feia anar perquè passava pena per ell. Si matàvem un porc o fèiem panades m’enviava cap a Barcelona amb barco. Jo disfrutava i ho tenia clar, en arribar al port havia d’agafar s’acera de mà dreta i no m’havia d’aturar fins arribar a s’estació de França i allà comprar un bitllet de tren fins a Reus, on m’esperaria es meu germà. Es maquinista des barco, un Perric, ho sabia i se’n cuidava de jo i un Escolà, policia armada que estava destinat a Via Laietana, també n’estava al tanto. Mumare m’havia fet un capot que darrera tenia un butxacot, que no se veia per davant i hi podia dur molt de gènero si pesava poc...”.
Del carreró des Frares per amunt puc entrar a ca meva -dalt del turó- pel corral. Els magraners han fet una quantitat feresta de flors vermelles i enterra n’està ple. L’arbre mateix se’n dóna compte que n’ha fetes massa i les escup. N’he agranat un poal ben ple. A una branca hi tenc penjada una clavellina d’aire que ara també ha florit. Té unes flors d’un blau elèctric, quasi fosforescent, amb un toc porpra enmig. Encara em meravella que pugui subsistir sense tenir terra, penjada d’una branca, vivint de l’aire, adquirint l’humitat de l’ambient i sal i minerals dels animalons, fulles i pols que hi queden retenguts. A l’ombra, na Nefertiti Piaget, una moixa amb llinatge -no es pensin que ens mocam amb la màniga a ca nostra-, ben ajaguda, cerca els llocs més frescos de la casa. S’acosta l’estiu de ple.
_____________________
IMATGE DE TOMEU l'AMO
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |