Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, SOPANT RAN DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 04 Agost, 2012 11:26

Jardins d’altri, sopant ran de mar

Climent Picornell

Les converses, el vespres d’estiu, ran de mar, permeten estirar la cita, pellucada d’ací i d’allà, enganyosament erudita. Un dels contertulis enfloca: “La candidesa, el bonisme, la ingenuïtat, condueixen a l’hiperactivisme, al reiki i a ser devots de la mare Teresa Forcades”. “És l’optimisme tràgic dels indignats”, diu Salvador Cardús. “I sinó mirau el que passa després de les revoltes als països àrabs, motivades per la degradació de les condicions internes i la corrupció política. Veim com va triomfant l’islam polític, el discurs de la mesquita”. Diu Samir Amin que “emergeix un nou model d’estat: islamitzat, neoliberal, depenent i desestructurat que el capitalisme occidental pretén imposar: un estat amb ‘lumpendesenvolupament’, amb expressió d’A. Gunder Frank. Iraq és el model, Saddam reemplaçat, tres regions (sunnites, xiites i kurds), la destrucció de l’estructura productiva i la del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i l’administració –rudimentària- d’empreses. Tot en funció del saqueig dels recursos naturals”. “No recordau els moments del començament ferotge de la crisi? I les propostes de Sarkozy? Refundar el capitalisme, moralitzar les relacions financeres i instaurar un nou ordre econòmic, més properes a l’esquerra que al seu propi esdevenir polític?” “Tres anys després s’ha reinventat el mateix sistema!”

“Els fets maduren a l’ombra, entre poques mans que teixeixen la trama de la vida col·lectiva, sense cap control, i la massa ho ignora, perquè no se’n preocupa” (A.Gramsci, La cittá futura, 1917). Segons V. Navarro hi ha hagut “Grans errades en la regulació financera, es pensava que s’havia de reparar –adobar- el sistema. I ara? S’ha deixat que els financers amb els  mateixos pocs escrúpols amb què espargiren les hipoteques fems arruïnin països sencers apostant especulativament contra el deute sobirà, que ells mateixos provocaren”.

“Això era la TINA (There Is No Alternative) que predicava la Sra. Thatcher? Individualisme, competitivitat, enriquiment, consumisme, èxit fonamentat en els doblers, el poder o la fama? Això era el ‘pensament únic’? Ara se veu també la crisi de les solucions imaginades per a superar la crisi actual”. “No em negareu que el que es nou és l’emergència d’un nou cicle de protestes contra la classe política i els poders financers (ja ho diuen els d’Occupy Wall Street: ‘Nosaltres som el 99%, ells l’1%’). Del malestar, s’ha passat a la indignació i a un inici de mobilització, sobretot per part de la joventut que no albira el seu futur. Cosa aïllada i poc connexa? Punta d’iceberg?”  El mateix contertuli d’abans es reafirma: “L’optimisme tràgic dels indignats”.

“I l’església quin paper hi juga?”, demana un. “Poca cosa. Què aporta la fe i l’església catòlica, demanes? El de sempre: evitar anar a l’infern i assegurar-se el cel. És la coneguda estratègia del premi i el càstig. Més vell que el pastar…” “El cristianisme ha perdut la batalla  front a l’humanisme laic, avui ja no està molt clar de què ens salvaria Jesucrist ni quins beneficis obtendríem d’aquesta oferta salvística…”  “Mirau el que diu Alexandre Jollien: “Crec en un Déu…” (pareixia que anava a seguir com en el Credo: ‘Pare tot poderós, creador del Cel i de la Terra…però no) “… del qual no en sé res”. És l’autor de El Filòsof despullat. “Vaja, sí que anam bé, idò, i és que ja ho deia C. Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes. Se’ls subministrava un caos inicial que, mal que bé, ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res”. “La por a la mort encara funciona com estratègia”.

“Elias Canetti en una de les novel·les que no arribà a escriure volia que un dels seus personatges es digués ‘L’enemic de la Mort’. Un personatge que al cap i a la fi fracassaria, però al qui l’escriptor havia reservat una mort honorable: esclafat per un meteorit”. “La viuda del músic Alban Berg, Helena, el va sobreviure més de quaranta anys, durant els quals parlava amb ell, li demanava consells, li consultava decisions que havia de prendre, li transmetia records de persones vives que s’havia trobat pel carrer. Rara supervivència la del músic en la vida al·lucinada de la seva dona que havia aconseguit allò tan cercat: els vius que parlen amb els morts. I recíprocament: els morts que parlen amb els vius, o que hi creuen parlar”.

“Música i mort, quin binomi!”. “Sabeu que enguany fa cinquanta anys del War Requiem de Benjamin Britten? El va composar per a la inauguració de la nova catedral de Coventry, l’antiga havia estat bombardejada el novembre de 1940 per una operació de l’aviació alemanya que havien batejat amb el nom de Mondscheinsonate, Sonata Clar de Lluna”. “Quin mal gust”, comenta una, “mesclar en Beethoven en aquest horror”. “Per mal gust el de G. Bernard Shaw: “No tenc cap apreci pel violoncel. Em recorda el renou d’una abella dins una gerra”. “Quina desgràcia no poder gaudir de les Suites per a Violoncel Sol de Bach. I si pot ser interpretades pel mestre Pau Casals”. “Per cert, el músic Josep Soler afirma que “La primera fuga del Clavecí ben trempat de Bach comença amb Do major: Do Re Mi Fa, Sol Fa Mi La Re, Sol, La Sol Fa Mi… i acaba amb Sol i amb un acord de Do major. Això és tonal? Això pot ser que sigui al voltant d’una tonalitat”. “Encara continuam amb si ens agrada, o no, la música atonal”.  “Conta Soler que quan era jove es xiulaven obres com L’Ocell de Foc de Stravinski, deien que eren obra d’un boig. El jazz ha col·laborat molt, perquè moltes vegades acaba amb acords de sèptimes, novenes… impensables abans”.

“En fi, per no acabar el sopar amb mala boca, recordau”: “En ocasions l’eternitat és la infància recuperada” (John Burnside) i, sobretot: “Per a l’ocell el niu, per l’aranya la teranyina, per a l’home l’amistat” (William Blake). “I els sopars d’estiu!”

Comentaris

Teresa Forcades...

Toni Mantis | 09/08/2012, 08:20

...sovint cita a Slavoj Zizek: "ell caracteritza el nostre món com una societat sense límits en la qual es pot imaginar qualsevol cosa.
L'obertura mental senyal del nostre temps. Com és que no s'albira una alternativa al sistema capitalista?, pregunta Forcades. És pensable dir que hi ha una altra forma d'organitzar-nos socialment i econòmicament? Si hom no és capaç de pensar una alternativa, implica alienació." Hi ha una tasca continua per part del poder real per que no siguem capaços d'imaginar alternatives, per què se'ns posi "la mente en negre" (com diu Forcades), quan ens plantegem que pot haver alternatives al sistema capitalista actual. Molts ho tenen tant interioritzat com el teu contertuli, quan parlen de que només hi ha un sistema possible i que pensar en una altra cosa és "candidesa, bonisme, ingenuïtat, que condueixen a l’hiperactivisme, al reiki i a ser devots de la mare Teresa Forcades". És curiós, perquè tot el que esmenta són valors positius, convertits en negativitat per obra i gràcia de la utilització del llenguatge que fomenta el poder abans esmentat. "Bonisme", de l'anglès "do-gooders": terme creat x la dreta USA x denigrar polítiques socials (Lakoff)

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb