Climent Picornell

PERIPLE D'ESTIU PER MALLORCA (AMB FALS 'ROMAN À CLEF') Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2012 23:07


Periple d’estiu per Mallorca (amb fals roman à clef)

Climent Picornell

La platja llarga i verge de sa Canova enguany està pleníssima d’algues. Les ones hi rompen amb esquitxotades, d’un brou espès i de renou sord. Els lliris de marina, perfumen el matí, tots badats, blanquíssims, i la tira de l’arenal pareix que s’enfila per l’horitzó cap al puig d’en Xoroi.

Feim el trempó a la fresca davall una figuera hivernenca i una mata selva alta com un arbre. “La llagosta la deixarem per un altre dia” diu, amb broma, en Tomeu. “Sólo me gustan los anillos,  me deia un madrileny un dia que en vaig fer i em deixava les closques per a mi, el molt reputa!”. “Tu, que li donares llagosta, a mi que em donaren ahir a can Kewin salsitxes de tofu i després de sopar volia curar la meva cussa amb flors de Bach!”. “I en Ryan?” deman a n’Apol·lònia. “És mort”. “Vaja”. M’agradava anar a pescar amb ells dos, gent major, sàvia dins la mar. Lluny passa el vapor, vull dir el vaixell, primer el lent, després el ràpid que van cap a Menorca. El paratges coloniers són amables, cap edifici romp les línies de l’skyline, malgrat les voreres de les muntanyes no s’hagin recuperat dels incendis que preparaven individus avesats, per quan rebrotàs el càrritx les ovelles i les cabres tenguessin menjar verd i tendre.

Començ el meu periple, al nord del Llevant de Mallorca, he d’anar al Pla, després a Ciutat i finalment a sopar al Pariatge. Massa moviment per un dia d’estiu calorós. A través dels camps segats amb bales de palla, enormes, rodones,  arrib a la vila. M’atur al cementiri, mon pare fa avui dotze anys que és mort i ma mare fa poc n’ha fet dos. Davant la seva tomba pens en el que més fermament m’havia comanat –a part de no barallar-me mai amb la meva germana- que no l’enterràs fins que no fes al manco més d’un dia que fos morta. De nina havia sentit a dir que havien trobat gent fora del seu taüt  (‘bubul’, diuen per aquí) i no havien pogut sortir de la tomba. “Recorda aquella dona de Costitx que era morta i ressuscitava” em recorda na Margalida “Cada pic que es ‘moria’ la posaven dins una brullola amb aigua calenta i ressuscitava. Així fins a tres pic, el qui feu quatre ja no va anar bé... ni amb l’aigua que bofegava”.

Arrib a la tertùl·lia dels meus amics al bar del cap de cantó de la plaça de la Llotja de Ciutat. “Arribes tard”, m’enfloca en Frederic. “Sí, però...”. “No hi ha disculpa” sense deixar-me acabar. Les converses són entrecreuades i caòtiques.“Plató sostenia que l’invent de l’escriptura seria dolent, ja que ens faria perdre la memòria, en deixar d’usar-la; Cervantes fa tornar foll a Don Quijote a causa de la lectura abusiva de llibres de Cavalleria i ara diuen que estar tantes hores davant l’ordinador o el mòbil ens farà no sabem exactament què…”. “Com diu Manuel Vilas: ‘L’exotisme és el nostre enemic. L’exotisme de Cien años de Soledad o de El Romancero Gitano, front a la literatura de la intel·ligència, front a Borges, per exemple”. “Luz y Taxímetros” demanava un diputat, equivocant l’ofici i l’eina. Tan se val!”. “Pareixen les definicions del professor Cazabonne: els cristians només poden tenir una dona, com anomenam aquest estat? Resposta: monotonia”. “Aquests canvis de significat són brutals. Que vos pareix “CarniSíria” o “DesGrècia”. “O Hèrnia Fiscal o Materialisme Histèric?”. “Qué es la vida? Un Frenadol!” mantenia J. Pérez Andújar...  Deix els companys fent cerveses i prenc la ruta cap al Pariatge.

Ja al port vaig cap dret a nadar davall els tamarells de la casa, d’estil noucentista,  talment com havia acabat l’estiu de l’any passat, als tamarells de Caloscamps, a l’altre costat de Mallorca, on he estat el dematí. De dins la mar algunes construccions de primera línia tapen un poc els excessos de casetones i casetotes que s’enfilen per la carena desdibuixant el que fou el port.  Llunyans -per dins el buit que fa el torrentó d’Es Saluet- apareixen la vila d’Andratx i darrere el puig de Galatzó i la mola de s’Esclop. Es sent la campana de l’església que fa el toc de queda per a la missa. La missa al port és tard, encara fa claror, però ja és hora d’haver tornat de pescar o d’enrevoltar l’illot de sa Dragonera. Hora foscant s’encenen els llums i a l’enfront es sent la música que arriba de per devers el Villa Itàlia, un crooner estil Frank Sinatra d’estiu dels anys seixantes, vull dir que et transporta als estius d’abans, on a cada terrassa d’hotel hi havia un grup de música perquè ballassin els turistes, ara ja n’hi ha pocs, per no dir cap, si de cas algun disc jockey d’aquests ‘modernillos’.

A cals amics, la premsa, a balquena per damunt les taules, plenes també de llibres, Iphones i Ipads, ebooks, el futur de la cosa impresa i digital posa en marxa les converses canòniques, altres, més banals, qui sap si oculten problemàtiques soterrades i tal volta atenuades. En el temps del sopar es deriva de cap a l’intrascendència. La salut en primer terme –s’ha de conèixer que tots hem passat els seixanta, o quasi tots-, la pell, els ossos, les tendinitis, els pulmons, les morenes… Després les famílies, les mares i pares vells, els qui encara en tenen. Les jubilacions o prejubilacions i les mesures econòmiques, els retalls. El futur, ja no tan llunyà. Tots es fan estimar, vides paralel·les i en part coincidents. No els és aplicable la dita de Gramsci: “Odiï els indiferents perquè me molesta el seu plorinyar d’eterns innocents”. Tot aquest periple podria funcionar com un roman à clef, avorrit això sí, però cosa de ver hi ha.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb