Climent Picornell

NOSALTRES, ELS MALLORQUINS / NOSALTRES, ELS VALENCIANS / NOSALTRES, ELS FUSTERIANS Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2012 11:14

Nosaltres, els mallorquins / nosaltres, els valencians / nosaltres, els fusterians

Climent Picornell

Fa cinquanta anys The Rollig Stones feren el seu primer concert, es fundà l’Obra Cultural Balear  i s’edità Nosaltres, els valencians de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster  (1922- 1992) un dels millors assagistes del segle XX. Josep Melià el llegí mentre feia el servei militar a Melilla. Decidí fer una obra similar, Els Mallorquins, i demanà el pròleg a Joan Fuster. Melià acabà de redactar-la el 1964, la censura la mutilà i endarrerí. Caigueren “estat espanyol”, “nacional”, ni tan sols “regionalisme polític” fou acceptat. Però el censor no es degué fixar en què Fuster, al pròleg, usava en diverses ocasions Països Catalans (“Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”). El pròleg està datat a Sueca el novembre de 1964. La primera edició d’ Els Mallorquins és de març de 1967. La segona d’abril de 1967. Víctor Labrado comentant les paraules de Fuster -“ Vendre 1.500 exemplars és una bona xifra, entre Morella i Elx..”- manté que acabava ‘d’inventar’ per al País Valencià, la segona edició en català. Aquí ho feu Melià.

Joan Fuster qualificava de “paperet” el seu llibre i confirmà que mai s’hagués imaginat que provocàs tal impacte, no només a València, sinó també a Catalunya - i de retruc a Balears- aquella obreta encarregada per Max Cahner per a Edicions 62, que s’estrenava també. Per S. Enguix Nosaltres, els valencians és un text fonamental per entendre el debat identitari valencià (i català) –i balear, afegiria un servidor- i que agafà la major tensió social, tan a l’acadèmia com al carrer durant els anys setanta i vuitanta. Tensió que es reflectí de forma violenta quan l’ultradreta anticatalanista feu esclatar una bomba l’any 1981 a la porta de casa de Joan Fuster, cosa que l’afectà profundament.

En motiu del cinquantenari de l’edició de Nosaltres, els valencians s’han organitzat exposicions, cicles de conferències, la iniciativa “Nosaltres els fusterians” o una edició del diari Ara amb cites de Fuster a cada pàgina. Francesc Marc Álvaro: “Llegir a Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que  va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens rodeja. De la peresa a la impunitat hi ha una passa”. No li agradaven els actes públics de masses, ni que el convertissin amb estendard de res o que Nosaltres, els Valencians esdevingués un pamflet, ell el considerava un llibre provisional que s’havia d’ampliar.

Tornant al pròleg que Fuster va escriure a Melià per a Els Mallorquins l’any 1964. És una peça poc coneguda. Allà es queixa de la manca de bibliografia sobre la temàtica i que la majoria d’obres, per no dir totes, són del Principat . “A Balears si exceptuam alguna cosa de Miquel del Sant Oliver, Gabriel Alomar i del senyor” (sic) “Estelrich poca cosa hi ha”. La cita obligada és Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, 1954, i  torna a situar tots els intents de postguerra al Principat. “Per una inèrcia morbosa de segles l’òptica ‘comunitària’ dels homes del Principat s’ha restringit a  aquests límits”. Veu la inhibició del Principat en l’anàlisi del país Valencià i de les illes Balears, “com un abstencionisme que ha tocat extrems quasi suïcides”.

“Ni a les Illes ni al País Valencià no havíem emprès una tasca similar. Les temptatives teòriques realitzades al Principat sobre la circumscripció “regional” no tenien correspondència homologa, també regional, a les Illes o al País Valencià”. “¿Que som els “mallorquins” i “valencians”, en tant que “mallorquins i “valencians”? Davant la inexistència de resposta Fuster diu que ningú gosava, “el meu mèrit, si mèrit és, va ser l’atreviment”. “Amb Nosaltres, els valencians he ajudat alguns paisans meus a reconsiderar-se en la seva posició nacional... No afirmo que els hagi “convençut” de res, també crec haver alertat una mica els catalans de les altres regions, més amunt de l’Ebre i enllà de la mar, sobre el cas valencià”.

Insisteix en el que anomena “aquesta identitat problemàtica”. “Només amb la restauració d’una consciència unitària dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, “rossellonesos”, “valencians”-, sentir-nos normals en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències internes entre les nostres regions són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinants”. “Hi ha regionalistes recalcitrants, suspicaços que ja s’imaginen víctimes anticipades d’un “imperialisme català”, potser més perillós que l’altre. Simètricament hi ha alguns almogàvers precipitats que creuen que si “tots som uns”, la Greater Catalonia és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues actituds em semblem improcedents: improcedent la por localista i improcedent la impaciència unificadora”. “El poble que som és un poble a “mig fer”, i hem d’acabar-ho de fer. O sucumbirem com a poble: desapareixerem del mapa, subsumits en una anèmica degeneració provincial, frustrats, sense nom ni nervi, amb l’estigma servil de la impotència i de la dimissió”.

El pròleg es manté a les dues primeres edicions d’ Els Mallorquins i a la traducció castellana (de Gabriel Cisneros, “Cuadernos para el diálogo”,1968). Però a la tercera i quarta edicions, revisades i rebatiades (La nació dels mallorquins) desapareix. Melià troba que no es convenient, donat el nivell en el qual es mou el mallorquinisme polític d’aquell moment, prologar l’obra amb un escrit pancatalanista. Melià es declarà sempre catalanòfil, però no catalanista polític. Aquestes temàtiques encara provoquen aportacions de caire intel·lectual, polític i sentimental. “La consciència que va desvetllar un país”, o “Va establir un vincle inevitable entre modernitat i recuperació de la consciència nacional”, o “Els Països Catalans s’articulen sobretot des del món cultural”, són alguns dels titulars que he pogut arreplegar ara mateix arran del cinquantenari i a vint anys de la mort de Fuster. En fi, vagi aquesta aportació per ressenyar una de les repercussions que tengué a Mallorca Nosaltres, els valencians.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb