Climent Picornell

POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juliol, 2012 21:22

Postals de Palma (What is the city but the people?)

Climent Picornell

Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o  jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.

Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada  per la paret mitgera, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els allegros i vivaces són més aviats lentos. Cada dia entre les onze i  migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.

Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està  desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.

Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava Heart of Gold de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.

Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.

Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.

A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre, avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.

Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats. En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.

 _____________________________

Imatge:  PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb