Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, PEL JUNY Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 22:02

 
Jardins d'altri, pel juny
 
Climent Picornell
 
Agaf el que trob interessant de per aquí i de per allà, confegint els meus Jardins d'Altri, esburbats i pretensiosament erudits. De totes les maneres, com va dir molt encertadament l'actor George Burns: "El secret d’un bon discurs" -podria afegir que també d'un article- "consisteix en tenir un bon començament i un bon final i, llavors, tractar de què els dos estiguin el més prop possible". Ho provarem.
 
Del riureClaude Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes: se’ls subministrava un caos inicial que més malament que bé ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res". Segons Baudelaire (De l’essència del riure...) "Crist conegué la còlera i també les llàgrimes però no el riure, això feu que la cosa còmica hagi estat vista, cristianament, com un element condemnable i d’origen diabòlic". Agaf algunes d’aquestes reflexions d’un article de Raúl Rodríguez sobre el morir-se de riure, uns apunts sobre el dolor i la diversió en la cultura. Recorden com Umberto Eco a la seva obra El nom de la rosa fa que el monjo Jorge de Burgos sigui l’impugnador del riure, amagant els textos d’ Aristòtil on aquest tractaria l’humor i la comèdia com una cosa bona i saludable o enverinant els monjos de l'abadia que els haguessin llegit. El riure no crea dogmes, ni autoritarismes. Diu W. Benjamin que “El riure és l’afecte més internacional i més revolucionari de les masses”. Literàriament hi ha divergències, per a Tolstoi “Les famílies contentes són totes iguals, les famílies desgraciades ho són cada una a la seva manera”; però per a Manuel Vilas "Humorisme i novel·la són la mateixa cosa, com ho foren per a Cervantes, que inventà l'humor modern, per a Kafka i també per Joyce".
 
De la cultura popularCultura popular i cultura de masses no són el mateix, ja ho va dir Th. Adorno que preferia anomenar-ho “indústria cultural” per evitar que es pogués creure que la cultura de masses sorgia de les pròpies masses, des d’elles mateixes, i no com una planificació des d’amunt, des del poder, naixent, per tant, en instàncies ben poc populars.
 
Del caminarPicasso: “Pensar amb els peus és la meva manera de caminar”. És la dita d’un  geni o una boutade? S’ho demana Eduard Cairol, quan reflexiona entre la relació que tenen els peus i el pensament a la Revista de Occidente. Peripatetisme és passejar i pensar, conversant al mateix temps. "Passejar va ser durant molts de segles malt vist i els pensadors només tenien ulls per mirar el paisatge de l’interior de l’ànima o la complexa geografia del més enllà, en la triple divisió del cel, infern ipurgatori". Diuen que a partir de que Petrarca pujà al Mont Ventoux, i ho contà, s’experimentà amb la natura una relació que avui reconeixem com moderna. Fou Jean-Jacques Rousseau, qui es va criar de nin al peu dels Alps, qui mantingué que el desenvolupament de la subjectivitat i el contacte amb la natura són inseparables (la civilització ha allunyat l’home de la natura i per això l’ha corromput). Això ho desenvolupa a la seva obra inacabada Les reflexions del passejant solitari (1782), on alaba el “promeneur”, dient que passejant és quan s’articulen amb una certa harmonia: l’experiència del jo, la contemplació de la natura i un cert sentiment de transcendència. Volen res de més modern? Ara que els metges fan passejar la gent o que la sortida al camp s’ha fet necessària per al benestar, anys després de què els hippies pregonassin el retorn a la natura. Caldria llegir l’obra Caminar de H. D. Thoreau (1862). Nietzche era un vigorós marxador i deia: no s’escriu només amb la mà, el peu acompanya sempre l’escriptor”. No està de més recordar Baudelaire qui desplaçarà aquesta contemplació del marc natural al marc urbà, amb la figura del flâneur, el badocador que deriva sense nord pels carrers de les ciutats.
 
Dels epistolarisSom a la meitat de l’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel (Les passions ocultes. Correspondència i vida). I encara m’esperen les Cartes de Saul Bellow… Escriure, en aquest cas escriure’s, ha jugat un  paper fonamental en les xarxes de sociabilitat, des de les relacions familiars fins a les intel·lectuals. Les cartes són una finestra a la vida íntima. I una font més per a l’estudi social o històric. Què me’n diuen de les correspondències amoroses, les explícites o les secretes i els seus recorreguts en els arxius familiars? La correspondència entre intel·lectuals o científics ajuda a donar una visió diferent dels grans personatges, alguna vegada una visió atroç. Devia contestar les mil cartes al dia que segons deien rebia François Mitterrand quan era president de França? I les cartes als consultoris sentimentals o als artistes estimats? Hi ha estudis de la correspondència, amb societats científiques que s’hi dediquen. ¿Què deuen pensar de la desaparició quasi absoluta de la carta escrita en paper, avui en dia substituïda per l’email, els sms i tots els ginys electrònics internetians?
 
D'endevinallesUns nins plantegen la següent endevinalla: “Tots els que veim i agafam, els deixam. I tots els que no veim, ni agafam, els duim”. Ni Homer ho va saber contestar. Ho conta Heràclit. Es tractava dels polls que es llevaven del cap. Ja podem, si volen, afegir les metàfores corresponents. Les coses que no veim, les que no podem tocar, ni agafar –com els polls que continuen al nostres cabells, malgrat l’hiperhigiene moderna-, no les veim però ens continuen picant i afectant. I això que servidor no és gaire freudià.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb