Climent Picornell

POSTAL DE PALMA DES DEL RAVAL DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 24 Maig, 2012 19:29

Postal de Palma des del raval de Mar

Climent Picornell

He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. Nulla ethica sine aesthetica. Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.

Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals, davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.

S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa amb carrers drets  que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència  a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.

“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de  pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques

________________________________

IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb