Climent Picornell

ROBERT CRUMB A PARÍS Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2012 16:24

 

 

 

Robert  Crumb a París

Climent Picornell

Sempre m’havia agradat Robert Crumb (Filadèlfia, 1943), però el consumia una mica d’amagat. Comprava els seus llibres, tebeos gruixats, però no els deixava massa a la vista, com si me n’empegueís. Però vaja ara és al Museu d’Art Modern de París, fins al catorze d’agost, i els diaris, fins i tot els de dretes, mitifiquen la seva feina. Mare meva! No deuen haver llegit, ni mirat per damunt els dibuixos d’un dels autors socialment més corrosius. I quin alè, és com això de que beneeixin els teus gustos per repugnants que aquests siguin. “És estrany per un pioner de la contracultura exposar en un temple de la cultura”, ha dit.

Crumb és un dibuixant de còmics, un ‘cartoonist’ que diuen els americans, amb un estil gràfic que en principi sembla antic, amb tendència a la caricatura. Fins aquí res de nou, és la seva temàtica, molt d’acord amb el seu estil, la que el fa peculiar. Sàtira i humor, però també sexe i violència de manera ben explícita, masclisme i misogínia declarada la qual cosa el feu molt impopular entre el feminisme. Però no s’atura aquí, la crítica a l’establishment ultrapassa cap als estereotips racistes i sexistes i no se n’està de fotre’s dels models generats per la contracultura nord-americana, hippies i drogats. Mamballetes a dreta i a esquerra. Tothom rep. I ell també. Com assenyala bé G. Rodríguez Espinosa “és molt més cruel  amb ell mateix,  amb els seus autoretrats, que amb els seus personatges”. Una autoflagelació constant, es fa aparèixer com a neuròtic, ressentit, insegur, addicte al sexe... fins al punt de dibuixar la seva mare fent-li una fel·lació. No volien complex d’Edip? Ell a l’institut, ell en el Paleolític, ell nin aviciat amb matrones mamelludes, músic de jazz, intel·lectual orgànic. L’exageració autobiogràfica emmascara la seva  personalitat.

És cert que de la seva biografia ha estat una drecera tortuosa. Pare marine, alcohòlic i violent; mare neuròtica i addicta als fàrmacs; ell mateix, petit, nas gros, ulleres de cul de tassó, les seves vivències durant els anys de la contracultura californiana, quan crea Zap Comix (“quan el còmic no era considerat un art i érem feliços”); “primer vaig deixar l’àcid, després les amfetamines, després els porros i finalment América”, referint-se a l’actual placidesa residint al sud de França des de 1991, fins a la seva mitificació parisina amb l’exposició  Robert Crumb: de l’underground al Gènesi, set-cents dibuixos i dues-centes revistes, i el seu director evocant Brueghel, el compara amb Toulouse-Lautrec i iguala el seu Gènesi, en còmic, amb Gustave Doré.

Crumb ha arribat a ser considerat un artista digne del Museu d’Art Modern de París –no crec que el MoMA de Nova York ho fes- pels seus personatges. El moix Fritz, un moix viciós de moralitat llibertària, del qual es feu una peli qualificada de pornogràfica que no agradà a Crumb, matà el personatge i no el dibuixà pus; Mr. Natural, un gurú de llarguíssima barba blanca però amb tendències consumistes que humilia constantment al seu ‘alumne’ Flakey Foont; Whiteman el típic wasp (‘white, anglosaxon, protestant’) nord-americà, ultraconservador però amb desitjos sexuals desaforats; Angelfood McSpade una jove negra dibuixada segons l’estereotip que la classe mitja blanca té dels negres: beneitons per la seva raça, amb voluptuositat i voracitat sexual, parla carregada de slam o subllenguatge...; Mr. Snoid un home petit, sàdic, envejós i dolent que a estones viu dins el cul d’una dona; Mode O’Day una ‘pija’ novaiorquesa que vol ser cosa en els ambients artístics de la ciutat... i tot un seguit de personatges antropomòrfics com el moix Fritz o com la Porcelleta Patrícia. Per D. R. Decker aquests personatges ‘demostren una intel·ligència bruta que es limita a treure a passejar la seva peculiar absurditat i el seu sentit de l’humor: una repetició inacabable de nivells de percepció bàsics: sexe, droga, sexe, excreció, sexe...’ Al catàleg de l’exposició: “encarnen la decadència de l’home blanc, encara dominant, però fet una despulla moral i física”. Per alguns és com Rabelais, Swift, Twain o Goya, altres el redueixen a un pornògraf miserable.

És veritat que R. Crumb era ja un clàssic de l’historieta dibuixada, el novè art que diuen, abans de l’exposició, però la seva sàtira immisericordiosa  l’havia mantengut lluny dels corrents majoritaris, considerat obscè i  marginal, malgrat hagués creat escola. Certament, i torn citar Rodríguez Espinosa a Riff-Raff, Crumb no es justifica mai, ni se disculpa, ni per haver dibuixat el llibre del Gènesi (2009), ni pel seu costat obscur i repulsiu, sense concessions, ni al públic, ni al què diran, ni al lector –i manco a la lectora- ni a ell mateix. Ningú ho diria llegint les entrevistes d’aquestes setmanes amb fotografies tocant el banjo a ca seva, prop de Nimes, amb la seva col·lecció de sis mil vinils de blues, jazz i country editats entre 1926 i 1932. ‘Al meu poble hi ha un forn que fa bon pa i una carnisseria que ven bons embotits i costelles. A cap poble nord-americà es viu així de bé’. Però és ell, el dibuixant de biografies com la del músic Jerry Roll Morton, de l’escriptor Phillip K. Dirk i d’altres vides exemplars marcades per la marginació, la violència, les drogues o la locura. Com manifesta a la seva autobiografia (R. Crumb. Recuerdos y opiniones): “la meva pròpia condició consisteix en odiar el que som”, però ‘mentre dibuix la vida té un cert sentit’. En fi, ja tenc una bona excusa per tornar a Paris.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb