Climent Picornell

EL VIATGE DEL DARRER LLIBRE D'ANTONIO TABUCCHI Climent Picornell

jcmllonja | 10 Maig, 2012 10:01

El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi

Climent Picornell

La gent ara viatja massivament i compulsivament. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, Viajes y otros viajes (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.

Tabucchi ho transmet bé a Les meves illes Açores: "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un outsider  i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima  Sostiene Pereira, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.

Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix i el Jardin des Plantes de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià habituel Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé Els no llocs), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a La Lisboa d'un llibre meu: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del flâneur baudelaireià.

Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que  permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai.

S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs. Guarda un Atles de quan era  nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que  les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"

___________________________

IMATGE: Fotografia de Jaume Gual

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb