Climent Picornell

POSTALS DE PALMA, AMB CARRERS PLENS D'ARENA, EN WEYLER I UN LLADRE Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2012 15:53

 

Postals  de Palma, amb carrers plens d’arena, en Weyler i un lladre.

Climent Picornell

A un semàfor, per passar cap al Born, hi som un servidor, una al·lota de trets indígenes, sud-americana, que passeja sempre un ca enorme a la mateixa hora (per encàrrec dels seus amos, supòs) i una mare amb un nin petit. La mare alliçona al seu fill: “Quants d’anys té n’Elies?”. “Tres”, diu el menut. “I els nins de tres anys poden conduir cotxes grans?”. Respon n’Elies amb determinació: “Sííí!”. “No. N’Elies només té tres anys”. “No, n’Elies té moooolts d’anys!”.  Escoltant-los pens que el món no s’acaba, roda i repeteix els rituals del creure és criança. Roda el món i torna al Born. Un Born desconegut, ple de terrasses de bars, taules, cadires i parasols que ens han segrestat la perspectiva del passeig i aquell aire vuitcentista, la mirada neta fins la plaça de les Tortugues o fins el moll, en l’altre sentit. Un dels canvis sobtats de Ciutat a començament de primavera.

I és que el centre de Palma després de Sant Sebastià i els darrers dies -amb sa Rua- entra dins una espècie de letargia aparent, fonda. No arriben creuers amb turistes, tanquen bastants de restaurants, no hi ha músics ambulants, ni estàtues humanes a cada cap de cantó i els venedors de souvenirs prop de la Seu desapareixen. Quatre jubilats, com a peixos dins el rostoll,  això que se’n diu turistes de la tercera edat, i gràcies. Amb l’arribada de la primavera tot es deixondeix. Apareixen els cridaners grups d’estudiants que trien Palma per als seus viatges d’estudis i la Setmana Santa atreu altres visitants. Retorna la jove romanesa que es disfressa de ‘bailaora’ andalusa, es maquilla de bell nou devora l’estàtua del foner a l’hort del Rei, fins i tot les sargantanes de la murada gosen treure el cap al sol de la primeria del mes d’abril.

Els carrers van plens d’arena espargida per les brigades municipals, per evitar que s’aferri a l’asfalt la cera que raja de les espelmes i atxes dels penitents. La setmana és farcida de processons . No m’agrada aquesta uniformitat kukluxklanera, sempre m’he sentit del cabrum, aquella pandilla d’arreplegats que anaven al cul de la processó, dels dijous Sant  sobretot, darrera, darrera, un de blau, un de blanc, un de lila, uns de persona normal, un arrossegant una cadenota per una promesa que va fer... Vindicació del cabrum!

L’escarabat de les palmeres fa matx. Avui he vist cinc fassers més que han quedat reduïts a un enorme tronc, sense fulles, després els tallen. La progressió és esfereïdora als jardins de Ciutat.  Ho coment a l’amic Quimet prenent un Campari a la plaça d’en Weyler. “Saps, quan mon pare va ser a Cuba”, me comenta, “allà aprengué a cantar Havaneres i hi va fer doblerets. Havia fet una versió personal d’una molt coneguda:  ‘Un negro como los del Sudán / cantaba allá en un barranco: / Dios mío vuélveme blanco, / aunque sea catalán’. “Eren els qui feien més feina, deia mon paret, els altres miraven de fer-se rics sense foter-ne ni brot, cosa mala de fer”. Esperam per anar a una exposició sobre l’art copte d’Egipte al centre cultural que té La Caixa, ara CaixaBank, al que fou el Grand Hotel. “Saps” li dic  “que el general Weyler, a part de fer de destraler  devers Cuba i ser l’inventor dels premoderns camps de re-concentració allà, era un home molt aferrat, no gastava res que no fes falta, espartà. Com que era famós li demanaven fotos seves i ell comprava capses de mistos on hi sortia, en una sèrie que es deia ‘Personajes de España’, o una cosa així, les retallava i les donava o enviava, així li sortia més baratet; és com si ara el Rei enviàs segells amb el seu careto!”

A ca la Gran Cristiana hi ha  picapedrers,  és la seu del Museu de Mallorca. Prop d’allà un gran casal també és en obres. Un arquitecte jove i quatre persones més miren papers a la clastra. Dos d’ells, una parella, són rossos, ben rossos.  Me faig la reflexió que són dos estrangers que han comprat una altra d’aquestes venerables mansions, en mans, un temps, de la botifarreria mallorquina, els mercaders enriquits o els xuetes d’orella alta. Faig un paral·lelisme amb el que ha passat a la part forana  amb les cases de possessió. Unes s’han convertit en agroturismes, com a dins Palma ho fan en hotelets del barri antic, moltes d’altres s’han venut a estrangers o a espanyols que les han transformat per a ells, o per tornar a vendre. Dins Ciutat els han esquarterats en apartaments de luxe, alguns altres els han comprat institucions o algun promotor urbanístic o  algun hoteler, com a símbol de poder econòmic. El procés de substitució social,  aquests darrers anys, s’ha quasi consumat.

Assegut a la plaça de la Drassana, al bar Las Arenas, un dels clàssics, hi ha mescladissa de clients. Polítics del Govern, el Consolat de la Mar és a dues passes, turistes, veïnats, portuguesos que van per les fires venent juguetes i menjar amb unes furgonetotes immenses sempre aparcades per aquí, residents estrangers sobretot treballadors anglesos que fan feina al moll de mariners dels grans iots. Aquests freqüenten ara un ‘fish and chips’ que enpastifa d’olor d’oli refregit el puig de Sant Pere i la barriada de sa Llonja. Senten tambors de la processó del Sant Crist dels Boters. Coment a n’en Joan que mon pare m’explicava, quan jo era nin,  que els tamborers de la Sala “per tocar bé els seus instruments havien d’estudiar set anys davall terra”, m’ho digué el primer pic que els vaig sentir i m’intrigà fins que vaig ser gran. Un veïnat de la nostra taula reparteix doblers a una tropa de nins que juguen a futbol per la plaça i els demana: “Que quereis ser de mayores?”. Un diu futbolista del Barça, dos de Reial Madrid, un vol ser traductor d’idiomes, cap bomber, ni femater, el més petit,  amb cara d’espavilat,  diu: “Yo quiero ser ladrón”;  “Vamos !” exclama l’home. “ Però de joyas...!” replica  el nin quan ja se’n torna.

Vaig reconèixer la fesomia tot d’una. Una dona major, elegant, travessant la plaça d’Espanya cap a l’estació del tren, ara li diuen ampul·losament l’estació intermodal, no debades hi ha tren, bus i metro. Era una de les “purissimetes”. Dues germanes, veinades de ca nostra prop del pont del tren, d’una casa prop del bar ‘El Puente’. Cada horabaixa, ben mudades, sortien de ca seva i sa mare des de la finestra ens deia: “mirau-les bé, pareixen dues purissimetes”. I els quedà el malnom. Mai sabérem on anaven, fins que un parroquià del cafè, que feia de torner a la ‘maestria’ del quarter d’artilleria del carrer de Son Campos, digué a l’amo: “Jo, a una purissimeta d’aquestes l’hi he fet a prop a ca donya Juanita”. Quina desil·lusió, quan sabérem que feien de dones de la vida a una casa de per devers sa barriada de l’ “Amanecer”. He estat content de veure-la, m’ha retornat per un instant la vida frenètica del meu barri, quan era jove. Salut purissimeta! Ho devia saber sa mare?

_______________________________________________________________

IMATGE: XISCO FUENTES


 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb