Climent Picornell

QUIASME ("...QUI PECA PER LA PAGA O QUI PAGA PER PECAR")

jcmllonja | 08 Març, 2012 17:14

Quiasme (“... qui peca per la paga o qui paga per pecar”)

Climent Picornell

El tema surt d’una discussió entre amics, no d’una taula d’experts en retòrica o en figures literàries. Algú recordà que el president Kennedy digué: “No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país”. Més enllà de la reflexió a la que incita la frase hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la guerra civil: “La mort de la cultura i la cultura de la mort”. Un marxista que era a la rotllada on discutíem assenyalà que  Karl Marx era un vertader fanàtic d’aquest tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula “La misèria de la filosofia”, rèplica a “La filosofia de la misèria” de Proudhon. Un que havia estudiat de capellà fa  la seva aportació erudita, de l’evangeli segons Sant Mateu (20,16): “Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers” (per entrar al regne dels cels). “S’ha de menjar per viure, no viure per menjar” afegeix l’amiga preocupada per la nutrició i l’antropòleg expert en meteorologia popular remata: “Quan març fa d’abril, abril fa de març”.

Un servidor apunta que no fa gaire a Scripta Vetera, una publicació on-line de geografia, havia consultat el treball de J. L. Ramírez “L’espai del gènere i el gènere de l’espai”, títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística ( AB / BA ). Aporta un contertuli un titular recent: “Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons”. I l’experta en feng shui remata: “Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. La mestra es recorda d’una poesia de Francisco de Quevedo: “… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?” Aquesta disposició creuada dels dos sintagmes és eficient en poesia –“Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua” del gran Joan Salvat-Papasseit- però ho és també en periodisme, en política o en filosofia. Diu Ugo Foscolo: “Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres”. “Necessitam viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure” del Mahatma Gandhi o  l’atribuïda a Voltaire: “El sentit comú és el menys comú dels sentits” o la de Sant Agustí: “La mesura de l’amor és l’amor sense mesura”, que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí

No tot és un divertimento, el president Bill Clinton amenaçava amb la força descomunal dels Estats Units: “Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder”. Vaja amb el quiasme! Que és com s’anomena el recurs literari o retòric que creua paraules d’una oració a una altra; del grec chiasmus que prové de la lletra ix, que simbolitza aquest entrecreuament. “Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer” deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: “Un per a tots, tots per a un”; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: “Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants”, o  aquesta demanda falsament ingènua: “Són competents les autoritats competents?” que frega l’oxímoron.

Ara que surt a rotlo l’oxímoron, vaig consultar el web Oxymoronica de Mardy Grothe qui hi publicitava un llibre sobre el quiasme, chiasmus en anglès, que havia titulat: “Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit”. El quiasme, així, amb aquesta contraposició d’oracions amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. “Un espléndido brindis com brandy Espléndido” deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: “Més val ara perquè ara val menys” o “Bonos ICO, l’interès més segur, la seguritat més interessant” (Uep! Els productes financers...!) Algunes variacions –el canvi d’una lletra o d’una paraula- fan el quiasme (petit, gran o complex) fronterer amb altres figures literàries, “fissures” retòriques els anomena Amadeu Viana. Efectivament aquestes figures creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. És el cas del que els castellans anomenen “retruécano”, un quiasme també (malgrat es tradueixi com contrapet o joc de paraules), altres poden conduir a la paronomàsia quan es canvia una lletra o una síl·laba i ja s’entra dins el camí que pot anar fins als acudits o els embarbussaments. Es comença per un quiasme (“El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu), prosseguir pels “retruécanos”, usats, per exemple, als diàlegs d’ Alícia en el país de les meravelles ( “Veig el que menj / menj el que veig”; “m’agrada el que tenc / tenc el que m’agrada”), passar a la paronomàsia (difícil de distingir de l’assonància o l’al·literació) com feia Enric Moreu-Rei  (“El Pere li treia el nus del pap” esdevenia “El Pere li treia el pus del nap”) o “Tanta tinta tonta que te atenta y atonta” de la cançó dels Estopa, al “Vendado que me has vendido” de Góngora, “Balla damunt la palla” de J. V. Foix o “I un poc de Sol / i un poc de sal. / I un poc de Cel” de Pere Quart, fins als embarbussaments - “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” o “En quin cap cap”- i acabar amb els palíndroms que són el mirall lingüístic perfecte, es poden llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: “A Dènia, ve l’Eva i neda” o “Ai! L’odiava, i dolia!”.

Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits a les sèries “No és el mateix...”. Exemples: “No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta”; “No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra”...i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (“In the beginning was the pun”) o James Joyce que va construir el seu Finnegans Wake amb tots aquests elements com a dimensió lingüística principal. En fi, de l’errada del diari (“la putíssima Concepció” va escriure el linotipista sense voler) fins al quiasme, com el de Samuel Johnson examinant un manuscrit: “La part més bona no és original i la part original no és bona” o “Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres” d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura (“fissura”) literària.

Comentaris

QUIASME

NúvolKinton | 09/03/2012, 11:21

He après aquest recurs literari gràcies al teu post i he cercat la definició a la Viquipèdia :) :

(...) consisteix a construir una simetria sintàctica o semàntica mitjantçant l'encreuament de dos parells de mots o d'oracions (...)

Per tant podria fer-ne un en relació a la conferència d'avui al MAC: tothom s'omple la boca amb mots com sostenibilitat i eficiència energètica i cauen a 'oblit les fonts d'energia eficients i sostenibles.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb