Climent Picornell

DUES POSTALS DE PALMA (UNA DE NADAL I UNA DE FEBRER AMB NEU) Climent Picornell

jcmllonja | 24 Febrer, 2012 10:03

(IMATGE: Mapa de Palma de Joan Ballester, 1760) 

Postals de Palma, caminant cap a Nadal.

Climent Picornell

 Després d’uns dies de pluja apareix l’Arc de Sant Martí al bell mig de la badia, amb tots els seus colors, complet, semi rodó. Pens amb els ponts i el seu sentit d’encontre, de salvament d’un escull. El pont del tren de la meva infantesa prop de ca ma mare, els ponts damunt sa Riera els dies de torrentada, els ponts romans, els ponts penjats, els ponts de tiranys de Santiago Calatrava, el ponte Vecchio de Florència...  Som davant cal Bisbe i pens amb el nom del seu cap, el Papa, el Pontífex, com indica la pròpia paraula, un suposat constructor de ponts entre dos móns separats, el de Déu i el dels homes. Una espècie d’Arc de Sant Martí, que a la Xina és considerat la unió entre el Cel i la Terra.

El vent remena les tapareres de la murada, Gaudí deia que eren les barbes del bisbe, freguen les pedres, com si les agranassin. Dues monges caminen tapant-se la boca amb les seves bufandes blanques. Un  pare Noel que va en bicicleta -estirant una espècie de sidecar tapat- saluda tothom sense deixar de pedalejar, quan veu les monges els fa una mica més de cas, són com del mateix gremi, deu pensar, elles, sorpreses, li tornen la salutació: s’acosta Nadal!

Dia de trull per Ciutat, la gent va com apressada per les festes, amb un alè ja serem a cap d’any. He quedat amb el meu amic Jeroni . Esperant-lo m’he  trobat mirant un baix relleu, de caire mussolinià que hi ha esculpit a una finca ben davant l’edifici de correus. Està signat per Horacio de Eguía. Eguía, basc, després de la guerra civil aparegué per Mallorca. Ma mare, quan era nina,  va fer feina al seu taller, del qual se’n deia al poble “la fàbrica de Francos”, ja que allà es “fabricaven” els busts dels personatges de la postguerra: Godeds, José Antonios, Francos...  La bubota d’en Ramon Llull, al començament del passeig Sagrera també és d’Eguía. Més envant, en el mateix passeig, encara hi és, un poc descol·locada ara, una pedra ciclòpia amb el cap de Rubén Darío damunt, no sé qui l’esculpí.  A mi em feia por de nin quan mon pare feia llegir a la meva germana una placa que hi havia: “ Y que sirvan de polen tus cenizas / en nimbo azul de un florecer humano / salvándose las vallas fronterizas / con versos y con rosas en la mano”. Encara m`ho sé de memòria. No són els únics versos que he vist a una escultura de Palma.  A l’hort del Rei davall una espècie de dona sense braços feta per J. M. Subirats, hi diu: “Per bé que trossejàrem / llurs estàtues. / Per bé que els bandejàrem / de llurs temples / no per això moriren / els Déus.”  Són de Konstantinos Kavafis. Millor versos que no inscripcions fades com:  “Antonio Maura, / igualó con la  vida  / el pensamiento”;  que és el que diu l’estàtua que li feu Mariano Benlliure amb marbre negre, darrera el quiosc Alaska,  la gent amb hamburgueses i perritos calientes s’hi asseu, d’esquena al que queda del maurisme a Ciutat.

Apareix  en Jeroni per fer el passeig anual per la Palma antiga, ell resideix a París i sol venir només un pic cada any. Anam darrera un guia turístic que condueix un grup de francesos, cabells negres, barba blanquinosa, ulleres de pasta, ben vestit, blazer blau i camisa de retxes. Els diu, en francès, a la placeta de l’Estudi General Lul·lià “com els havia explicat,  totes les civilitzacions deixen testimonis del seu pas per la història, la present també” i els assenyala uns turmassots metàl·lics - les boques dels xucladors de fems que han proliferat per Palma-  en el mateix instant que una dona hi aboca una bossa ben carregada de rebuig. El grup riu la gràcia i dues dones li donen la raó.

En aquests dies de desembre és inevitable que pensem els dos en quan érem nins i el sortir a passejar per Palma amb els pares era el distintiu més gran de la felicitat. Hem anat a comprar al forn dels Paners galetes amb llavors d’anís.  A la primera mossegada  he sentit mon pare, real, a través d’aquella galleta flonja i antiga que fan igual fa anys i anys. Li agradaven també les avellanes crues que venien davant el teatre Líric –avui un tros de l’hort del Rei- i, sobretot, per Nadal, el torró de Can Garcias, al pas d’en Quint. D’aquelles passejades se’m fan presents els indiots que en grans guardes acampaven devers les avingudes, plaça d’Espanya, porta de Sant Antoni i la plaça Major. Ara ja quasi no se’n mengen d’escaldums d’endiot, dels menjars de Nadal, uns perduren i altres desapareixen o són substituïts per la modernor insípida del ‘fiambre’ i l’ou filat. El dia de Sant Tomàs, dia 21 de desembre,  anàvem –servidor encara hi va- a comprar pastorets per afegir al Betlem. Els  endiots , base verda, plomatge negre i moca ben vermella eren els meus preferits, encara en rodolen per ca nostra;  ara però fan uns pastorets moderns, amb guardes de més de trenta endiots, amb el pastor. Una d’aquestes presideix l’entrada de ca nostra enguany. I la festa de l’Estendard amb l’escenificació de la Colcada recitada per Cristina Valls, després per Miquela Lladó: “Ja no sap ningú s’història / del nostre gran rei En Jaume: / mustia està ja sa pauma / que mos donà la victòria!”  I l’homo dels nassos! Davant l’Ajuntament, el darrer dia sobre el banc del ‘si-no-fos’ mostren el gegant amb tants nassos com dies li queden a l’any, els pares fent pedagogia apresa dels seus pares i coses així...

Mir per la finestra com els estornells retornen en grans estols de formes arrodonides des de la serra de Tramuntana. Àgilment  es subdivideixen en altres grups més petits que es llancen com sagetes damunt els arbres del barri, els del Born, els del passeig d’Antoni Maura i els de la plaça de les Drassanes. Tot molt dinàmic, plàstic i hermòs. Però el costum d’aquests animalons que han après a conformar els seus dormidors al centre de Palma, com una forma de calentor i defensa, es transforma en problemàtica urbana. Els dies que no els espanten la piuladissa extrema de damunt els arbres anuncia l’alerta a passar-hi per davall, si un no vol sortir batiat amb els seus excrements, verdosos, de l’olivó que han devorat hores abans. Pos música a la posta de sol del dia més curt de l’any. El contratenor Philippe Jaroussky canta l’ària de Händel  “Lascia ch’io pianga...”. Hi ha coses que tenen dues cares en aquest món. O més.

 

___________________________________________________________________________ 

 

Postal de Palma, del panorama amb neu fins ab urbe condita

Climent Picornell

Torn a Palma i neva on va ser el prat de Sant Jordi. Tot just comença i encara puc destriar un estol de juies de prat, fredelugues els diuen a Catalunya, elegants, amb el plomall que els surt de darrera del cap. Són aucells amb memòria i aquí cerquen el que era el seu habitat, empeses dels llocs on encara fa més fred. Als semàfors de prop del Portitxol, actuen dos pallassos, davall les flòbies que cauen, mentre els cotxes estan aturats, entre verd i vermell. Un llança a l’aire aquella espècie de bitlles, que li cauen per mor de la humitat i l’altre, amb un nas vermell, fa jocs amb pilotes. Un poc abans que es posi verd acaben i es treuen el capell, la gent així mateix els dóna, vull dir que em sembla que els dóna més que als qui demanen sense oferir res més que la mà parada. No vull ni treure la conclusió.

En arribar a ca nostra puj al terrat per veure Palma emblanquinada, quatre dits de neu on n’hi ha més, les palmeres enfarinades i les gàrgoles de la Llotja blanques, també la del carrer de la Llotja de Mar que du un filacteri amb les lletres gravades que diu: O com es fret! Una conya del mestre felanitxer que l’esculpí, volguent dir quin fred que fa per aquí dalt, per al qui ho llegeix des del carrer. Avui és veritat, fa fred per tot.

Els mitjans de comunicació tenen la temptació de comparar aquest episodi de fred amb l’any de la neu, el febrer de 1956. El fet de que ara nevi tants de dies a Ciutat, set o vuit, en dues setmanes, ho fa un episodi excepcional, però no tant com l’altre. Servidor tenia sis anys  i record mon pare al carrer Jacint Verdaguer cantonada amb el carrer Jaume Balmes fent un carrerany als dos pams llargs de neu que hi havia al jardinet de ca nostra per poder arribar al carrer. ‘S’any de sa neu’, la memòria de Ciutat esculpida també a cops de fets excepcionals des de la seva fundació. Com ‘S’any des grip’ (1918) o ‘Lo diluvi’, el 14 d’Octubre de 1403, en què l’immens aiguat va fer que Sa Riera, fora de sí, provocàs el fenomen catastròfic més destacable de les illes Balears, no se sap bé,  però la inundació causà de 3.500 a 5000 morts-. ‘Lo diluvi’ degué permanèixer molts d’anys dins la memòria col·lectiva dels desastres o dels fets inusuals de Palma. Com l’assalt al call del jueus el 1391, o la revolta dels agermanats quan conquerien el castell de Bellver, ja dins el segle XVI, o les pestes medievals o modernes, la groga de mitjans del XIX, o l’any de la pigota el 1868, o el terratrèmol que esbucà les torres més altes de la Seu, o l’entrada de les tropes borbòniques a començament del XVIII, o la venguda d’Alfons XIII el 1904, o la crisi de feina i subsistències que començà l’any 1914, o en Llorenç Bisbal parlant al balcó de Cort, primer batle de la segona República l’any 1931, o els bombardejos dels avions republicans a partir de 1936 o... l’any de la neu el 1956. No sembla que el fred d’enguany hagi de passar al caramull de les efemèrides ciutadanes.

Decidesc que és un bon dia per passejar,  anar a comprar un llibre i tallar-me els cabells. M’atur al barber, per la finestra veig el passeig del Born nevat. Em parla de l’any de la neu, tema recurrent avui, ell tenia vint anys. Així com ho conta me reafirma que la percepció que tenen de la gent els barbers, ara dits perruquers, és finíssima, i encertada. Ell classifica en funció de si són bons al·lots, si són pobres –no tolera els senyorots-, si varen ser falangistes -son pare fou un republicà convençut al qui assustaren ferm-. Un barber és com un metge, toca la gent, li coneix la pell, les clapes, els fics, els morros, les dents, sap si el client va net o brut, si fa olor, veu com va canviant i fent-se vell perdent els cabells, les rues s’accentuen. Observa la salut a través de la closca, l’epidermis, els pèls... “Tu tens una cabellada, a sa teva família no els perden”; “Als meus padrins els enterraren amb cabells”, li replic. Recorda qui el tractà bé de petit, qui i com eren els homes d’abans quan anaven a les barberies: “Aquell quasi no tenia coll, el cap sembrat damunt les espatlles;  aquell altre era molt presumit, jo l’arreglava però en acabar, ell se pegava, sempre, la darrera pentinada...”

El llibre el vaig a comprar a la llibreria Maneu 3, del passatge Can Maneu, resistint en els temps que corren, és a la porta de Sant Antoni. Hi vaig travessant el carrer del Sindicat desviant-me pels carrerons que un temps formaven part del que es denominava ‘es brut’, els carrers ocupats per la prostitució, el bar Kansas, el carrer de Santanyí, el proto-cabaret de Can Vallès, el “barrio”, o, com deien antigament, el bordell, que estigué segles enrere on és ara l’església dels caputxins i que devia existir -ab urbe condita- quan els romans fundaren Palma. Al carrer de la Ferreria encara ara hi veig senyores que exerceixen de putes –dones que fumaven, es deia abans- poques, però cridaneres, sobretot avui que la gent va excessivament abrigada, elles van molt destapades. És curiós que polítics i urbanistes han provat d’eradicar els bordells urbans amb decisions territorials. Gabriel Alomar al ‘pla d’ordenació urbanística’ de 1943 hi projectava una gran via que el xapava en dos i creia, així, desmantellar-lo, o com ara que hi han edificat l’enorme edifici dels jutjats desfent, esbudellant per emprar un terme urbanístic, el venerable barri de la Gerreria. El consum d’heroïna va massacrar els habitants del bordell amb més força que un Pla Parcial. Tanmateix encara en subsisteixen, de putes, que es traslladen d’emplaçament urbà, per la plaça de Toros, per darrera les Estacions, o els Instituts, per l’Hipòdrom... Em referesc a les putes de carrer, les de casa o pis particulars apareixen amb profusió als anuncis dels diaris seriosos, golafres de no perdre un bon pastís publicitari.

Molt prop de la llibreria, entre Can Salat i el ‘colmado’ de Can Maneu (encara amb els nombrosos sacs de llegums seques) –en el que fou la porta de Sant Antoni de les murades de Palma- trob la imatge del dia, la meva postal urbana. Una jove prostituta d’aspecte gòtic, vestida de negra, amb cadenes, ferros i pírcings a les orelles, la boca i la llengua, ulls molt maquillats foscos, talment com la Lisbeth Salander protagonista cinematogràfica d’ Els homes que no estimaven les dones, de Larsson, arrepitada a un cap de cantó, té a les mans... un enorme nigul de cotó de sucre! L’ha comprat a un carretet de “txutxes” de devora; el llepa, el mossega, hi passa gust. No crec que tengui més de vint anys, la seva ferotgia aparent -per la indumentària- contrasta amb la seva ingenuïtat, quasi infantil, per mor del cotó de sucre. En fi, tornen a caure quatre flòbies, mitja pell, que diria un entès. Me pos els guants, mentre través amb dificultats el carrer del Sindicat, ple de gent amb paraigües.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb