Climent Picornell

DOS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA (UN DE FINAL D'ANY I UN ALTRE AMB FINESTRALS) Climent Picornell

jcmllonja | 16 Febrer, 2012 16:20

 

 

 

Apunts del pla de Mallorca, primeria d’hivern.

Climent Picornell

Constat que el dia s’ha allargat.  Ja saben: per Nadal una passa de gall, per sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’any una passa de cap xerigany, per sant Antoni una passa de dimoni, per sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de sant Joan, la nit més curta i el dia més gran.  Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern, el passat dia vint-i-dos.

“Ja tens el nadaler?” El nadaler era el nom que donàvem al tronc, gros, perquè duràs uns quants dies cremant per les festes de Nadal. Eren rabassotes d’ullastre o de mata de les rotes. O la part de baix -de soques d’ametller o garrover que s’havien mort- més gruixada i amb arrels, era la destinada a ser el tió de Nadal.

Les passejades pel poble o per foravila cobren un sentit més calmat, malgrat l’aire fresc o la boira matinal. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats amb els ametlers i les figueres sense fulles (alguna flor blanca o rosa d’un ametler ja despunta en algun lloc més calent), els garrovers verdosos, uns bocins amb palmeres washingtònies que han proliferat esparsos aquí i allà. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada i els caquis que són els qui donen el toc vermellenc. Als corrals de les cases les parres encara perden fulles, els lledoners encara aguanten el fullam, de mala manera. Les llimones groguegen i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com a campanuletes, símbol de l’hivern.

 Deman al seu gendre que fa la madona des Pujol que era molt caçadora, d’abeurada i de filats, al coll, damunt el seu turó. Allà dalt s’hi havia fet col·locar dos o tres taulons i damunt, un butacot vell. Asseguda en  aquella trona li era ben igual passar-hi les dematinades, sempre feia per l’arròs brut o pel seu plat preferit del dinar de cap d’any: els escaldums de tords amb pilotes. “Ara ja no caça” me comenta el seu parent, “un dia, clarejava, tenia ben estesos els filats, li pegaren de cop tres tudons i de l’envestida la tiraren per enrere, la butaca li caigué de damunt el cadafal, del cop se torçà el coll i va amb un collarí,  si el se lleva li peguen marejos”. Comentam al cafè l’anunci d’un d’aquets sopars que sovintegen, anomenats de les “cultures”, on es poden tastar un entrant jueu (ara que ve Nadal, no és massa apropiat), un plat musulmà (senegalès, marroquí, nigerià..), un postre cristià, alguna beguda sud-americana. Per les associacions que ho fan és una tasca d’integració dels nouvinguts. Per E. Boute “és una usurpació d’àmbits de la vida quotidiana, beure i menjar, allunyats de la seva funció nutricional  que són carregats d’un cinisme d’harmonia cultural i inter-religiosa, un fals infantilisme ecumènic; el binomi religió-menjar ha generat una cultura estalonada sobre la prohibició de molts d’aliments i la seva ritualització religiosa”. Beure i menjar, com follar, són religiosament perillosos.

Els bolets han estat tardans però a la fi els micòfags i cercadors s’han espassat l’ànsia. Tan a prop de Nadal  ja donaven per perduda la temporada però les abundoses pluges de finals de novembre i principis de desembre ha possibilitat aquesta eclosió. Són dies de mostrar les trobades, sense deixar massa clar on s’han fet, els agres s’han de mantenir en secret, si de cas es deixen com en un testament de pares a fills, o de pares a néts, ara més que mai ja que els padrins se’n menen els infants menuts amb ells, a més del telèfon mòbil, no fos cosa se perdessin o els pegàs un infart per dins la garriga. Davant els paners, als caps de cantó, dins els cafès, se mostren les trobades espectaculars, per nombroses –una enormitat de senyorites, un paner ple de picornells- o per algun element excepcional, una blava enorme, un esclata-sang majestuós i sà. Desprès ve si són més bons torrats, si fritets, alguns només es poden posar als aguiats,  però hi ha qui els torra, i qui els fregeix... I les discussions davant dels bolets dubtosos. Si són o no bons per menjar, si al poble del veïnat les se mengen (“ui, quin oi això, els pixacans se mengen, per res del món!” o  “les blaves vermelles, ca...”). Si cal consultar els llibres dels experts el d’en Constantino i en Siquier va davant, o el d’en Felip Esteva de Capdepera amb excel·lents receptes, si al llibre es diu que són bons ho són, però abans alguns s’han de bullir o tirar la primera aigua, i si li posen dues forquetes, com a la gírgola d’alzina -una pugoma o cogoma llimacosa- la provarem: és bona de tot! Les sopes mallorquines amb brou a bastament i bolets variats, i un ou que s’escalda per a cada comensal dins la greixonera, marquen el zenit del carrerany que ens mena cap a Nadal i el cap d’any.

M’arriba el Parenòstic santjoaner per a 2012. Un article del llorità Andreu Ramis tracta el costum del pa de Nadal. A la vila el dissabte de Nadal s’afegeixen al Betlem uns pans, abans pastats a les possessions o per les famílies benestants, que a l’Oferta de l’ofici del dia del Reis s’esbocinen i es reparteixen entre els feligresos. Segons el pare Ginard en menjaven les persones i també els animals per alliberar-se del mal de ventre. Ramis fa avinent les virtuts remeieres d’aquest pa, màgic i miraculós i indica que la seva forma –el pa de barcella o pa de corriola- circular o anul·lar ens mena a la simbologia solar, com altres coques o neules. A part de què el repartiment del pa remet a rituals de comensalitat, de socialització, de repartiment tribal d’aliments que l’Església assumeix i desdibuixa com a propis i els reinterpreta amb clau de caritat. “Tot plegat” afegeix Ramis  “ens rememora alguns dels rituals pagans que romanen a les festes del cicle nadalenc i que foren cristianitzats”.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de poble. Com quan, a la carnisseria hi torn a trobar l’amo en Biel de Son Garrover. Una de les clientes veient el que se’n du, li enfloca: “No... i vos, ... vos cuidau!” “I què trobes?” li contesta, “Que no ho he de fer? Som el qui tenc més a prop, de família, vull dir”. I me mira, em fa l’ullet  i riu.

 
 
 
 
 
Apunts del Pla de Mallorca, de la finestra a l’aura

Climent Picornell

Sempre he sabut de la importància dels finestrals i he mirat de triar-los. M’agrada guaitar-hi, ja se sap que tot el que no entra per les portes entra per les finestres, és com allò dels ulls com a metàfora de les finestres del cos. Record amb nitidesa les finestres de la meva infància. La de l’escola, la del nostre carrer, la de l’habitació de cals padrins on dormia de nin amb els raigs de pols il·luminats per la llum sol. Les de quan era estudiant que solien donar a montpellers  foscos excepte una per la que veia el rellotge de la plaça de Catalunya, les dels hotels, la de la meva plaça a la ciutat sempre amb gent, la mar darrera els vidres a l’hivern... Tenc confegits un centenar de finestres, des de les més humils a les ubèrrimes. De la de més alta de ca meva, dalt del turó, s‘hi veu el poble –carrers i campanar-, per l’esquerra guaita el puig de Bonany, que dóna pas a planes i pujols, a l’horitzó, lluny, la mola del Fangar i Sant Salvador de Felanitx, cap a la dreta el santuari de Montisión de Porreres, el turonet de Consolació i el puig de Randa que tanca la panoràmica. Aquest és l’amfiteatre de les sortides de Sol, de les nits estelades sense contaminació lumínica, de les enormes ennigulades de la tardor. Dels fums dels dematins d’hivern. De l’olor de pa que encara ara ariba fins aquí dalt. Aquest paisatge que sempre ha estat aquí davant, ara és amenaçat per blocs de pisos que comencen a treure el nas, insolents, com a altres pobles de la ruralia de Mallorca.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de la vila. Per això mir de variar les paraules d’encontre i salutació, de canviar la pregunta o la paraula ritual per saludar la gent del carrer. “Adéu”, sinó hi ha res a dir.  “Com anam?” o  “Va bé?” permeten i donen més joc. “Va bé?” “Va bé”. I s’ha acabat. Però si responen al va bé amb un “mos ho pensam”, s’introdueix l’ombra del dubte o de l’imprevist. I si un et contesta “podria anar millor”, ja l’hem feta, ens obliga a contra-contestar: “que hi ha res de nou?” I esbrinar quina és la qüestió. “Va bé?”, “Va bé i... millora!”  Això es diu vent en popa. Si l’escomesa és “Va bé tot?” És bifurquen les respostes: “Tot és molt!”, o “Tot és massa!”;  “Tot, tot, tot...” vol dir el mateix,  però amb la matisació de què va bé, però només una cosa que està més o menys bé. L’altra branca proporciona respostes del tipus “li feim anar”, “...i si no va bé, li pegam quatre sempentes!”; “Si anàs millor s’espenyaria” i “una monada de bé”, són dues contestes  que ens mostren els personatges feliços que encontrarem durant el dia.

Començ la jornada amb cafè amb llet, ben calent i a la taula de ben a la vora parlen tres germans. L’única femella, la més petita, mantén que la part del testament del seu oncle, el conco en Toni, que li toca a ella, ha des ser més grossa, ja que ella l’estimava molt més que els seus germans. “Molt bona raó”, li diu el seu germà Joan, “i com ho mesuram? Com ho sabem que tu l’estimaves més que noltros? I on està escrit que s’estimació és una variable testamental?”. I ella, sèria i decidida: “Idò, perquè era així! I per tant es meu caramull ha de ser més gros!” No els va convenç. El conco en Toni va morir d’un atac de feridura fa tres dies i no saben encara si havia fet testament o no.

L’amo en Toni braveja de sabates noves dins el casino. “No, i m’ha dit la meva nora que les me puc banyar ben tranquil que s’aigo no trapassarà. Són especials. Ho diu aquí...”  L’amo en Guillem que no ha de mester ulleres per llegir diu:  “Goretex”. “Idò això”. “Bono, Toni, jo me’n record encara de quan anàvem descalços tot lo dia i teníem unes espardenyes pels diumenges anar pel poble. Mon pare me contà que quan s’havien de casar, anaven a manllevar les sabates a n’en Geroni de ca sa mestressa Moca, que les deixava a canvi d’una arengada. Ho has sentit bé? una arengada per dur ses sabates es temps des casament. I llavors o descalços o se tornaven posar ses avarques foradades”. “I és que ara tot va a lo grande. Crisis? A lo grande!”

Tenc dos parroquians que s’asseuen a la meva taula un de nissaga del poble de tota la vida, però que feia feina a Ciutat i un altre de Ciutat que ha acabat fent feina al poble. Un va fer de torner molts d’anys i  l’altre fa de fuster primater, ara més ben dit restaurador. Un xerra pels colzes, l’altra calla i fa ullades. “Jo des dels dotze anys toc fusta, vull dir que als dotze anys mon pare me va dir ‘frega aquesta fusta fins que faci olor d’all!’ I aquí me tens. Ara ja no volen passar el mossatge. Vénen i me diuen abans de fer feina: ‘què he de cobrar?’ I jo els dic lo que me va dir mon pare: ‘frega aquí fins que faci olor d’all!’ S’avorreixen i no tornen, ni passen a cobrar lo que els dec per un o dos dies de feina. Ara he pegat a sa restauració. Peces bones? Canteranos, sobretot, costureros, pasteres... Jo tenc dins el cap una pastera amb ales que quan s’estenen hi poden menjar catorze persones i no ocupa gens de lloc. Feta  de llenya normal, avet o faig, no importa que sigui nord, ni reure, ni olivera. Però he quedat del poble fins al gorro. Perquè som de Palma no som com ells i mira que els meus fills han fet catequesi amb els seus i que la meva dona ha fet de cuinera pel poble i que jo com a fuster m’he relacionat amb els fusters, però no... no som del poble i m’ho fan sentir, un bitxo raro. Perquè som restaurador? Perquè sé cercar aigua amb una verga d’ullastre? Perquè sé veure l’aura de les persones i la seva càrrega elèctrica?  No som com ells? Idò no! I què? Que se pensen que tot és parlar de boixar, de futbol, de... vatuadell!  I que si una feina val deu jo cobri deu i ells vint? Per això me veuen raro! I a poc a poc m’han fet es buit a mi i a sa meva família. El meu nin ha arribat que tampoc se fa amb ningú. Me n’aniré, no tornaré a Ciutat, però sí a un altre poble un poquet més gran. Avui la meva aura fa xispes i mala corrent a tota hora”. A la cadira de devora en Xisco, mut, aixeca els ulls i les celles.

Faig una bona volta abans de tornar a ca nostra. Veig anunciats a una casa particular “ous de gallines contentes”. N’hi compr dues dotzenes i  deman com es diverteixen, les gallines. “Idò, estant a lloure, fora d’aquelles gàbies-presó, amb això en tenen prou, estan contentes, riuen sempre seguit...”  Vaja, pens, el content, i enginyós, deu ser ell.

 
 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb