Climent Picornell

ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2011 20:51

Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)

 

Climent Picornell

 

Pau Riba acaba de reeditar Jo, la donya i el gripau. El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?

 

Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.

 

Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí. I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé, 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà Pearl amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.

 

Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un, i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible.

 

Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful,  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan,  “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà Jo, la donya i el gripau, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb