Climent Picornell

PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell

jcmllonja | 21 Novembre, 2011 12:08

 

Palma, postal de tardor

 

Climent Picornell

 

És encara dematí però el sol ja  il·lumina l’Àngel de la Llotja, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que  embossen Palma encara més.

 

Les rutines són per a complir. Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb  operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.

 

A la plaça de la Reina hi trob en Toni, li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem  entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda.  Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.

 

Els turistes de creuer continuen saturant el centre, em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat-  mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.

 

Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer Moonlight serenade i després Stormy weather, molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb