Climent Picornell

DE LA FAMÍLIA PLÀSTICA ALS CREIENTS SENSE ESGLÈSIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Octubre, 2011 08:31

 

De la família plàstica als creients sense església

 

Climent Picornell

 

A aquestes conviccions, més o manco fondes, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball Valors tous en temps durs (Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a Foc Nou (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions.  La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats  i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,  febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.

 

Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:  la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil,  per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.

 

El Treball ha perdut centralitat, és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política-  ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.

La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.

L’església. La secularitat és galopant.  És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-  deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels  temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.

________________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb