Climent Picornell

DE L' 11-S ENÇÀ, DE LA GEOPOLÍTICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell

jcmllonja | 21 Octubre, 2011 11:21

De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia

 

Climent Picornell

 

El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo.

 

Per una part,  l’esbaldregament  del mur de Berlin escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger  que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.

 

D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.

I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.  Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.

 

Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res, sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,  en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.

 

A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot, ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,  amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.

L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-  ha  transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern  i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.

 

Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració, regular i irregular,  causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control,  mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.


Podríem continuar amb la problemàtica ecològica (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda  del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat  vertiginosament.

____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb