jcmllonja | 14 Octubre, 2011 20:42
Apunts de l’hora del variat
Climent Picornell
Solc baixar al cafè a l’hora del variat. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la patatilla i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge.
De totes les maneres la sortida de missa és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’Amazona. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.
“Què te pareix, secretari?” Me demana en Bernat Rovellat examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel Hortolà, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa Galla havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana de Leirà que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.
A la taula de devora, un home passa més d’una hora llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel Zhivago, pel Bésame Mucho. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”.
“Hem passat de sa misèria a sa baldor”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”
Jesús GM | 21/10/2011, 07:59
Me ha entrado hambre leyendo tu artículo. Lástima que aquí en Madrid no hay variados, es una de las razones por las que quiero volver a Mallorca.
Un abrazo, Maestro
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
El vermut
Pere | 15/10/2011, 19:32
El vermut és un dels bons moments dels dies de festa. Aquest variat, pels meus rodals, ja no es troba. Es veu que ens hem tornat "modennos". I de la gasosa, a casa sempre n'hem dit graciosa. Em costa dir gasosa, com em costa dir cava. Per mi és xampany i prou. Salut!