Climent Picornell

NO MÉS "BLADE RUNNER", PER FAVOR Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2011 10:29

No més Blade Runner, per favor

 

Climent Picornell

 

Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Quan s’estrenà fou un fracàs, anys després però entrà en el reduït grup d’obres de culte de la ciència ficció.  El guió s'inspira en la novel·la  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Ph. Dick. Descriu un futur on els  “replicants”, éssers fabricats amb enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors a la Terra; produïts per la Tyrell Corporation - "més humans que els humans"- van ser declarats il·legals després d'una revolta. Un cos especial de la policia, blade runners, cerca i mata els replicants fugitius. Un blade runner semi retirat , Deckard (Harrison Ford), s'enfronta a un grup d’ells, a Los Àngeles, l’any 2019.

 

Rosa Montero titula “Lágrimas en la lluvia” el seu darrer llibre. I he llegit que Ridley Scott ha decidit fer més pel·lícules de Blade Runner. No, per favor. No m’imagin en Deckard convertit en una saga com la de Star Trek o com la de la Guerra de les Galàxies. En som un fan, però ja no seria el mateix. Que m’agradi la ciència ficció, de la més seriosa a la més porronera, és una de les meves opcions, en literatura i en cinema. Vaig tornar gran el dia que em vaig aixecar d’una pel·lícula insuportable d’en Bergman. Va ser un alliberament. A partir d’aquell  moment puc dir que m’agraden les pel·lícules de guerra, les de riure, les de sexe... i  les de ciència ficció.

 

Sempre m’ha intrigat saber per què Blade Runner que pot passar per una història d’amor, entre un humà (?) i una androide, o per una peli policíaca però del futur, esdevingué alguna cosa més. Pel tema? El tractament fílmic? M’ha ajudat una lectura d’estiu, que ha resultat ser més profitosa del que em pensava: Blade Runner. Lo que Deckard no sabia, de Jesús Alonso Burgos (Akal /Cine. 2011). Segons Burgos perquè  presenta una perspectiva de la societat futura, inusual i inquietant i per la visualització del futur convincent. Comencem per aquí. Solia dir als meus estudiants que s’imaginassin la ciutat futura com la que es presenta a Blade Runner. La ciutat s’havia de dir “San Ángeles”, per significar una monstruosa hiperurbanització entre San Francisco i Los Ángeles, com la “ecumenòpolis” de Lewis Mumford, però el  neotopònim fou rebutjat per Ridley Scott. S’hi veuen torres industrials que vomiten foc, barris de barraques on es ven menjar barat, anuncis amb personatges de perfil asiàtic, una espècie de  temple babilònic on hi habita la Tyrrel Corporation... És –segons Juli Capella i Quim Larrea- un món fabricat amb detritus culturals, materials de desfeta, fems, fums, edificis corcats, pàries, homes malalts... que fonamenten un attrezzo reconegut,  però generalitzat en el 2019. David Riera diu que són ciutats-collage, cementeris d’utopies, fragments piranessians de la història, romanents utòpics per la continua renovació tecnològica.

 

Per altra part el film es mou entre la temàtica coneguda de la tensió entre natural i artificial, entre els sers humans i els androides, on els humans enyoren un món natural que ha desaparegut: fosca, pluja àcida... En aquesta tessitura els replicants de Blade Runner són  esclaus fugitius, negres que fugen de les plantacions del futur i es rebel·len. És una reflexió amb història a la cinematografia, basta recordar l’ordinador que no obeeix de 2001: Una Odissea de l’espai . Però aquí els androides són una metàfora de la persona, són fisiològicament humans i no són els robots divertits, servicials i beneitons de la sèrie Star Wars. Aquesta concepció dels androides-humans però mortals provoca les reflexions sobre la vida. És per tant, Blade Runner, una reflexió sobre la mort. Segons Fernando Savater cap pel·lícula ho ha fet amb tant de rigor i amb tanta lucidesa.

 

Quin temps ens queda? Recordin l’escena al despatx de la Tyrell Corporation – “volíem que tingués un cert aire neofeixista o gòtic de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa”-  Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: “Vull viure més, pare”. Tyrell: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat del temps”. I La música de Vangelis. Roy, que té pinta d’oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel  és com qui s’allibera del seu déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i  perdona a Deckard, quan aquest –humà- no ho hagués fet.  Recordin: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... Tots aquest moments se perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. És una escena molt bella en la qual Roy, el replicant, és transforma de dolent en heroi redemptor.

 

Tanmateix, tota aventura humana o còsmica ja ha estat contada. Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics,  hackers llibertaris o  ‘locandos’ erràtics per  l’espai, tots, són descendents d’Homer. O  d’H.G. Wells, de Juli Verne, d’Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d’Isaac Asimov. A Blade Runner amb cossos i cervells envaïts i posseïts per la tecnologia, obligats a sobreviure en un món trist i degradat, però, encara, el que atorga la condició humana és la certitud de la mort. Donant la raó a Borges (L’immortal): “Tret dels homes, totes les criatures són immortals, perquè ignoren la mort”.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb