Climent Picornell

SILENCIS I RENOUS (BACK TO PALMA) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Setembre, 2011 15:23

 

Silencis i renous (Back to Palma)

 

Climent Picornell      

 

Preparat per tornar a Palma, s’acaba l’estiu, faig la rutinària volta per foravila. La remor del vent dins el pinar, per poc que bufi, sembla més del que és. Com la mar i el vent, però tot plegat. A vegades parla, no metafòricament, pots entendre el que diuen i desdiuen les bufades lentes o les ràfegues apressades voltant pels cimals dels pins, enfilant els colls dels turons. A un racó del caminoi això encara és més precís, allà, lliure d’arbres, el vent s’esplaia, s’engrandeix, es fa lent, sembla que s’aturi abans de pujar per la llarga vorera. Me sent bé en aquest redol, és com una comunió natural, sense haver de menjar hòsties, ni representacions caníbals. Comprendre senzillament que tots som un, tot una mateixa cosa, així de senzill. (Mira tu, dirà més d’un, el folklòric ploramiques, va avui de Beatus ille neobudista).

 

El vent és la variant més pura del silenci, música de la natura. “Després del silenci el que més s’acosta a expressar allò inexpressable, és la música” mantenia Aldous Huxley.  “Escoltau el vostre interior, més enllà de la respiració, més enllà del fluir de la sang i dels batecs del vostre cor arribarà un dia que escoltareu, el so de l’univers, que és el silenci” (Raimon Panikkar,  El silenci de Buda).  (Perdonin aquest altre parèntesis, però he recordat Arthur Koestler: “Ahir vaig descobrir el secret de l’univers; avui dematí l’havia oblidat”. S’havia menjat una dosi de LSD el vespre abans). “Situats en el silenci, despullats davant de la realitat una que té en l’Absolut l’origen i el fonament, percebem el batec de la vida en estat pur” (Teodor Suau).

 

No m’agraden les contraposicions banals i grolleres. Silencis i pinars contra vida urbana i renous. Però quin  remei! Back to Palma. A més, està demostrat que viure a una ciutat augmenta els riscos de patir depressions, ansietat o esquizofrènia. Els urbanites patim més malalties mentals que els de la part forana. El primer que trob en l’arribada a Palma és un home ajagut davant ca meva. Sembla mort, però damunt el portal hi ha dues botelles que suposadament ha esclovellades el personatge dorment. Tanta sort, pens, mentre pas per damunt ell carregat de bosses i motxilles.

 

Baix a la farmàcia i he d’escoltar el diàleg del jove client. “Faig oposicions i estic nerviós”. “De què les fa?” demana la dependenta amb interès. “De Psicopedagog”. “Prengui això, Sumial, és com un ansiolític, però no li farà son i a més és sense recepta, els Valium, Orfidal, Tranquimazin els ha d’ordenar el metge”. “Que te vagi bé. Sort. I una hora abans de la prova en prens un. Aprovaràs!” . Vaig a comprar una bateria nova per al meu MacBook Pro. A la botiga un home baixet i calb, que no diu ni pruna i una al·lota de la casa. Mentre, surt un operari que dóna un ordinador a l’home baixet. Aquest, l’agafa i amb força i ràbia el tira enterra. La màquina se desventra esbudellada amb el cop. Surten més operaris i amenacen el client que diu merda en alemany repetides vegades. Es treu una tarja per pagar, li veig un passaport suís. Observ el que queda del MacBook Air –una joia de la informàtica-  acollonit de què l’helvètic no tregui una pistola i ens mati a tots, indignat pel suposat mal servei de la botiga d’ordinadors. La ràbia era la darrera passa, abans de pagar.

 

En tornar a casa, en Bob Esponja pega galtades a Mickey Mouse, mentre es malparlen en una llengua que no entenc. Són dues estàtues vivents d’aquestes que atreuen –o espanten-, per un euro, a turistes i els seus fills per fer-se una fotografia. Hi ha indis, flamenques, centurions romans, homes sense cap, pistolers de l’oest, figures enfangades, el Zorro, en Dràcula dins els taüt... En Bob Esponja reclama el lloc en exclusiva a base d’hòsties, fins que en Mickey es treu el caparrot i remugant fuig escales amunt cap a La Seu. Encara he d’anar al tanatori de Sant Valentí, el pare d’un bon amic és mort. “Quan li hem dit a n’Arnau que no tornaria a veure el padrí, ha pensat una estona i ha dit :“És mort? Però, encara pensa?” Als seus set anys, per a ell té més valor, o l’inspira més inquietud tal vegada, el deixar de pensar que el deixar de viure.

 

No sé si és el retorn a Ciutat o que envellesc malament. A Palma em costa més l’acceptació que tot és u, tots som un i per tant tot és tot i jo som res i a la vegada tot... i creences absurdes com aquesta. Me ve al cap Philip Roth, vell i sull en la seva mala salut: “Només em sent jove quan escric”; el seu darrer llibre és Nèmesi, la deesa de la venjança, i de la fortuna, la que compensa els nostres èxits amb fracassos. No sé molt bé si situar la reflexió en l’absurd de la vida urbana o en la casualitat. Però el silenci empallegós dels pinars s’ha tranformat escandalosament en renou, en tots els sentits, de la ciutat. Estranya licantropia, en la llum clara d’un dematí de setembre.

________________________________________

IMATGE: SANT JORDI -amb Palma darrere- per Pere NISART (1468)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb