Climent Picornell

ELS "TENGUI". L'article del "Diari de Balears".

jcmllonja | 16 Setembre, 2004 21:23




ELS "TENGUI"

Climent Picornell

"Tengui" o «tenga» era usat un temps -per economia del llenguatge se sol dir, s'hauria de dir per estalvi del llenguatge- com un acursament de «Bon dia tengui» o «Bona nit tenga», vostè. Quan passava una persona que pel seu suposat rang li tocava, en comptes del «bona nit» normal, li deien: «tenga». Deixarem per un altre dia la variació «tènguiga», d'en «Màtigues». Sortí el tema a la rotlada a la fresca, quan una contertúlia, contava una cosa i digué: «jo li vaig dir , tengui, perquè a les dones dels guàrdia-civils, abans, els deien «tengui». La meva pregunta fou: «i a qui més li deien tengui»? «Foi ! A molta de gent, saps que n'hi havia que volien ser dels tengui o tenga. Idò això. Rectors, vicaris i capellans variats, mestres, apotecaris, metges, militars, monges, alguns senyors de possessió, no tots, però. Uep!, i com així no tots ? Idò perquè n'hi havia que neixien amb el «tengui» aferrat, i n'hi havia que el volien, «el tenga», però provenien, només, del «bona nit si et colgues»; amb una paraula, d'amos havien passat a senyors. «Però, vaja, ara tothom és tu. Jo som tu per als meus néts i mamare va ser sempre vós». «Casau-vos i vos diran de vós». Els mestres són tu per als alumnes i ja no peguen. Un temps quan els pares deixaven els nins a escola, deien als mestres: «Bon dia tengui, li pegui si fa falta». Un altre matisa: «de porcs i de senyors n'han de venir de casta, i avui en dia, senyors, ja no n'hi ha. Com els d'abans, vull dir, que s'ho sentien, senyors, i t'ho feien sentir, que ells ho eren i tu un no-ningú». «Que putes tengui, tengui! Adéu i bona nit o aixeques un poc el cap i basta! Ara els senyors d'abans han caigut a no res i els qui estaven condemnats a fer de missatges tota la vida fan de senyors. Feim de senyors, perquè hi ha molt de senyor, d'aquests del «tengui» que s'hauria de posar a demanar llimosna al portal de les dones de l'església. Quants n'hi ha al poble que tenen carrera, fills de pagesos? Moltíssims. I molts de fills d'aquells senyors, ni carrera, i a vendre les quarterades que encara els queden i vius». «Te'n donaré de tenga!». Vaig pensar en la novel·la Els Carnissers escrita fa uns anys per l'escriptor arianyer Guillem Frontera, on relata la pujada al poder econòmic dels qui manegen el negoci del turisme i la compra, per part d'aquesta nova classe emergent, de les terres dels antics «botifarres» i «senyors de possessió», aquests que neixien amb el «tenga» aferrat, no sé si al cul o al front. Relatava molt bé, en Frontera, la magnitud del canvi que es començava a produir dins la societat mallorquina i que ha capgirat, mà-a-cap, mà-a-cul els esquemes del caciquisme que la guerra civil entronitzà i fossilitzà, entre ells els components de la guarda «del tengui». No fa ni dos dies, una societat d'uns coneguts meus va comprar una de les finques més emblemàtiques del Pla de Mallorca, em convidaren a visitar-la; l'antic propietari, un «tengui», havia cobrat i ho havia deixat quasi tot per mig, roba, mobles, llibres, fotografies de família, escopetes de caça... com si hagués fuit de quatres. No vaig poder sinó reflexionar sobre la nova situació. Quatre magribins feien ben neta la clastra i un alemany, propietari de la finca del costat, venia a visitar els nous veïnats. L'hort de l'antiga possessió s'havia establit i «el tengui» havia venut trasts a ciutadans que ja hi tenien la caseta armada i il·legal. Un poc exageradament, ho he de dir, em sortia la glopada guardada, què sé jo, des dels temps de la canallada de les Germanies i la salvatjada contra els pagesos i menestrals, penjats i esquarterats per camins de mala mort. Del tractament unitari de la Revolució Francesa, «ciutadà i ciutadana», al de la República «company o companya», vaig passar i pensar amb «Don Tu», el malnom d'un felanitxer, probablement un dels homes més rics, en terres, de Mallorca, i que acabà a no res. El seu mal nom sempre m'ha intrigat: un tu, no pot ser don. Idò sí: «Don Tu». Evidencia molt bé els conflictes d'usos i tractaments en aquesta Mallorca que un servidor observa, interessat, un poc de lluny, dalt del turó.

Climent Picornell, geògraf

Comentaris

Els trets dialectals són essencials!

Cocquinoi | 03/03/2007, 20:01

Em plau força llegir el dialecte balear, és, potser, un dels més interessants de tots els dialectes catalans, si més no, des del vessant històric, com a servador de trets ja perduts en d'altres dialectes catalans... per cert, sisplau, els castellanismes caldria esmenar-los i si per ventura no els voleu bandejar, escriviu-los entre cometes... oi que ho fareu i la lectura dels vostres articles serà més afable?

Els trets dialectals són essencials!

Coquinoi | 03/03/2007, 20:01

Em plau força llegir el dialecte balear, és, potser, un dels més interessants de tots els dialectes catalans, si més no, des del vessant històric, com a servador de trets ja perduts en d'altres dialectes catalans... per cert, sisplau, els castellanismes caldria esmenar-los i si per ventura no els voleu bandejar, escriviu-los entre cometes... oi que ho fareu i la lectura dels vostres articles serà més afable?

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb