Climent Picornell

AFORISMES A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2011 10:19

Aforismes a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Feia dissabte a l’ordinador i hi trob un bloc d’arxius sobre aforismes. Ja saben que un aforisme és una sentència, breu i contundent, però al mateix temps reflexiva. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, dites ...  Han de ser breus: “Fútbol es fútbol” deia Vujadin Boskov, “Siau qui sou”, impelia el nostre poeta.. La voluntat didàctica o crítica, fregant el joc de paraules, els enllaça amb els refranys:” “Qui barata es cap se grata”.

 

Hi ha qui usa la subversió de l’aforisme clàssic, “Mentre hi ha vida hi ha esperança” i el converteix en “Mentre hi ha VISA hi ha esperança”. O usen la inversió del genitiu, una figura retòrica, Nicolas Cage a Leaving Las Vegas: “No sé si bevia perquè la meva dona em va deixar o si em va deixar perquè bevia”. Ni ha d’anònims: “Senyor funcionari: Mai faci res i mai li passarà res”. I n’hi ha d’autors antics i moderns (Rafael Azcona: “L’escepticisme és la vacuna contra el fanatisme”) com B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken... També Guillem Frontera a les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”).

Hi ha qui, fins i tot, ha considerat l’aforisme com a remei curatiu. Com  G. Nardone (La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), amb el mínim esforç, aconsegueixen que el pacient obri una finestra. Tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” (Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

És antiga la mania dels aforismes, ja els llatins s’hi havien posat: Audentes fortuna iuvet (La fortuna ajuda als agosarats), Modus omnibus in rebus (Moderació en totes les coses) o Fama volant ( que no vol dir que la fama s’esvaeix, sinó que els rumors s’estenen). És ver que els aforismes són eines per a la reflexió. però no forçosament lligada a la grandiloqüència, ni a la pedanteria, com aquell d’Unamuno: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Sempre he cregut que així perden molta de la seva força. Sense haver de ser maximalistes i ultratrascendents, el minimalisme i la conya no els treu gens de profunditat. Pos l’exemple d’Oscar Wilde (“Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. /  Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern”). Com també els denostats Groucho Marx : (El seu epitafi: “Perdonin que no m’aixequi”) o Woody Allen (“Quan sent música de Wagner, m’entren unes ganes loques d’invadir Polònia”). O el torero Rafael Guerra, de qui diuen que va dir: “Lo que no puede ser, no puede ser, i además és imposible”.

 

Perquè no sempre grans homes produïren gran cites. Paul Claudel, ampulós aforístic als seus drames, amb molt de mal de panxa, no digué al metge “Llum, més llum!” com Goethe, no,  digué: “Senyor metge, degué ser la botifarra que vaig menjar ahir?”, i morí. O Pancho Villa, preocupat per la gran frase final cridà un periodista: “Escriu..., bé, saps què... posa que quan me moria vaig dir una cosa important.” També a Bertrand Russell, li agradava la conya lluny de la sentència. “Què en pensa del alemanys?”, li demanaren: “No ho sé, no els conec a tots”.Volia significar amb això que no s’ha de pensar en l’aforisme únicament com una gran frase, feta per un gran home, amb gran transcendència.

 

També els Oximoron tenen part d’aforisme, són figures que invoquen la reflexió enfrontant conceptes antitètics  (Banca ètica, Feliçment casats, Còpia original, Realitat virtual o la Llum fosca de Borges). També els graffitis contemporanis, a partir de Maig del 68,  fan de la pintada de carrer aforismes de la modernitat (“Prohibit prohibir”, “Oblidau el que heu après, començau a somniar”, “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la vostra bragueta”...). En aquets camí, tothom formalitza aforismes. “S’ha de córrer com un negre, per viure com un blanc” (Samuel Etoo); “Tots els homes són iguals, per això els posen una cara per diferenciar-los” (Marylin Monroe): “Tot és relatiu, va dir Einstein” (Sara Montiel). Sense treure valor als dels intel·lectuals, Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”.

 

Hi ha aforismes que rodolen d’autor en autor. Un exemple: “Qui ho sap fer, ho fa. Qui no ho sap fer, ho sol ensenyar”. L’he vist atribuït a Joyce, B. Shaw, Nino Manfredi, Confuci, Karpov... fins i tot és per dins les Lleis de Murphy un conjunt de paradigmes fatalistes amb humor. “Si he pogut fer el que he fet ha estat gràcies a les espatlles dels gegants que m’han precedit” és atribuït a Newton, malgrat sia de R. de Chartres, segle XIII. En fi, un dels perills dels aforismes, per a un servidor, és que s’usin amb un excés de transcendència i engolaframent. No és el cas dels recollits al Bestiari de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix en ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb