Climent Picornell

NOTES D' ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2011 18:06

 

 Notes d’estiu

 

Climent Picornell

 

1.- La realitat té una dimensió de misteri, de silenci, de pura transcendència (Samuel Beckett)

 

2.- Des de la casa es veuen aquells monòlits acabats en punta que es troben per altres parts de la badia d’Alcúdia. Per fer tir els submarins, diuen que eren, després de la guerra. Ara els dos de la Colònia de Sant Pere, passat al macar de sa Torre,  els han restaurats i repintats tal qual eren quan es varen fer. A uns els agraden, a altres, avesats a veure’ls com sempre, gastats, la pedra esmorrellada, troben que el capcurucull és massa vermell i que no s’hi diu amb el paisatge de marina, quatre pins, quatre tamarells, dues mates i un poc de fonoll marí. Xavier Mariscal els recordava bé: “Encara hi ha aquelles piràmides rares?”

 

3.- Cinc vegades vaig passar pel camí i les cinc hi havia el puput al mateix lloc que alçava el vol quan passava amb el cotxe. Me vaig aturar a veure que hi havia i no vaig afinar res. El dia havia canviat ferm el vespre abans, bufava vent de nord que a l’estiu s’agraeix, cel ennigulat, fosc, la mar desbaratada i la cala plena d’algues, sense ningú. Ones, vent i tot el que havia tret la mar: plasticots, un telèfon mòbil espatllat, sabatilles d’estiu, un mabre que agonitzava...  Un tros enfora veig una intrèpida nedadora que, nua, s’afica dins la mar. Sabia el que feia, aprofitava un redós, una entrada on la mar, allà, quasi no regolfava. Prenia el bany aferrada a una roca, ella i la seva cusseta. Surt, s’eixuga, es posa la roba i parteix.

Per no ser menys també m’hi vaig tirar, l’aigua era una espècie de sopa tèrbola, era un d’aquests dies en què xucla cap endins i no cal ser massa valent, però passes gust de nedar i sentir el diàleg, més vertader que mai, amb la mar, bruta de miques, llot i arena tot remogut i quatre gotes que comencen a caure d’aigua del cel.

En sortir de l’aigua en Tonyo se presenta, abans de partir cap a les illes Açores, està investigant les egagròpiles dels corb marins que sempre són a Sa Cuguça, entre la banyera dels Ermitans i Caloscamps... Me comenta que fa quaranta anys que anellaren per primera vegada falcons marins als penya-segats de Sa Dragonera.

 

4.- Sopam a Can Xorri de Montuïri amb amics molt estimats. És lluna plena que surt per darrera Son Collell i al cap d’una estona ja regna damunt Es Dau. Una orquestrina toca estàndards americans i alguna altra cosa, em queda el Will you still love me tomorrow? De Carole King. Efectivament: m’estimaràs encara, demà? S’acosta el fill d’una bona amiga que arrossega un càncer fa anys, amb recaigudes doloroses. “Com està ta mare?” “Està beníssim, ha anat a un xinès de Barcelona, que li posava agulles i li passava les mans, i feia molts de rots, uns rots fortíssims com si tiràs per la boca tot el que de dolent duia ma mare dins. No sé què voleu que vos digui, havia de passar o ha estat el xinès, però el tumor s’ha com a petrificat, s’ha aturat, s’ha secat, és inactiu. En fi...”

A partir d’aquí les converses anaren bàsicament de salut, medecines, alimentació, la capacitat del propi cos per curar-se ell mateix, de constel·lacions familiars, de sistèmica i medicina sintergètica. Ja acabat el sopar als graons (“gravons”, diuen els montuïrers) de l’Esglèsia, tots anaven contra jo, defensor de la medicina al·lopàtica, la tradicional, la científica... Mig per provocar, mig perquè no puc sofrir la tropa de ‘mangantes’ que fan doblers amb quatre llegendes i quatre imposicions de mans.

 

5.-El conco en Toni se presentà fa dues setmanes i me digué. “Hauries d’anar a mirar si la figuera roja de Carrutxa té figues”. “I on és?” Vaig respondre. “Com que on és? O no ho saps? Quan puges al Turó dels Mussols”. Entre Llorito, Sant Joan i Montuïrie (el cor de la Mallorca profunda?). En fi, sabent més o menys les tresques deix el cotxe al començament del camí perquè no s’hi pot passar, hi degué anar un tractor quan ho sembraren i encara no ha anat a ‘cosetxar’. Les calcigues, les cama-roges i altre herball s’ha fet alt de tot. A peu: tira milles. Prop d’un kilòmetre endins, per un camí de mala mort, a la fi, a la pujadeta del turó trob les dues quarterades. La prunera clàudia és morta, l’albercoquer té tots els albercocs en terra, la primera figuera és una coll de dama, l’altra és una bordissot blanca, tenen figons verds. Arrib a la de més enfora caminant per dins el blat xeixa, alt fins a la guixa, majestuosa, enorme, és la figuera roja; du un esplet de figues flors com mai n’havia vist, sanes, bones, picades de mèl·lera. Aquest safari de ciutadanetxo es veu recompensat amb la panxa plena i el silenci del sol post. Silenci de foravila, els ocells ja són a jeure i el grins no gosen, encara, posar-se en  marxa. Silenci, perdut dins els sementers, assegut a una paret mitgera, el vent empeny els ullastres de la partió.

______________________________

IMATGE: LUCIEN FREUD 1922-2011 (Autoretrat) 

Comentaris

Re: NOTES D' ESTIU Climent Picornell

Pere | 05/08/2011, 19:45

Com dieu a Mallorca, passo un guster llegint els vostres escrits. Una abraçada des del Principat.

Mallorca profunda

a | 10/08/2011, 08:06

el cor de la Mallorca profunda? Me pensava que ereu adversari del concepte. Deu esser un gest de geògraf.
En sou part també.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb