Climent Picornell

VIARANYS DELS NOSTRES LLIBRES Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2011 21:06

Viaranys dels nostres llibres

 

Climent Picornell

 

En un sopar a la fresca, davant l’estació del tren de Sineu, surt la problemàtica de què hem de fer amb els nostres llibres. Alguns dels qui sopam en tenim molts a casa. Els donam? A qui? A la Universitat, que pareix l’única institució que n’assegura la permanència i la claredat de la donació? Els deixam als fills i que els venguin ells, o que els estimin com nosaltres? Feim una tria abans de donar-los i esplugam els qui tenen notes compromeses en les seves pàgines? Retiram aquells que tenen un valor, diguem-ne, sentimental? 

Pocs dels qui som allà, per no dir cap, heretàrem una biblioteca familiar, sinó que l’hem anada construint al llarg dels anys. Hi havia pocs llibres a ca meva quan era nin. Una col·lecció de vides de sants -dotze toms enquadernats- i una espècie de Bíblia il·lustrada de la qual record només imatges molt afectades de personatges de l’antic testament, gent turmentada, i algun dimoni. Uns volumets d’estètica obrerista de la HOAC, còctel estrany de l’obrerisme catòlico-franquista en el qual hi navegà mon pare i del que n’hagué de sortir per cames. Dues subscripcions a dues revistes -cap d’elles de divulgació científica- “El Mensajero del Corazón de Jesús” i “El Correo de Fátima”-, aquesta amb un leitmotiv constant que anunciava que algun dia Rússia es convertiria -ja ho havia anunciat la Mare de Déu als tres pastorets- i així va succeir (s’admet una dosi raonable de conya). De nin, al Ram, a les paradetes que venien llibres, en comprava de la “Colección Pulga”, uns llibrets que cabien dins la mà. “Guerra y Paz”, “El Prisionero de Zenda”, Camilo José Cela o Noel Clarasó. Autors i temes resumits -per no dir mutilats- , encara en guard, molt carinyosament, alguns...

 

Tres dels qui sopàvem tenim el mateix problema, quan hem de menester un llibre que sabem que tenim, però que no trobam, anam a la biblioteca –la de la UIB, la de Can March o la pública de Can Sales- així feim més via en la consulta, i això si el llibre en qüestió ja no es passeja digitalitzat per Internet. Són relacions d’amor, odi, necessitat i nosa amb els nostres llibres en paper, ara que ja som en l’època dels ebook i de les biblioteques on-line, malgrat Umberto Eco ens prediqui que el llibre, com la cullera o la cadira, mai morirà. El cert és, però, que ens proposam fer la triadella aquest estiu. Començar  ja, separar els llibres que donarem, dels qui quedaran a ca nostra. Jo ja ho he provat i he quedat embarrancat en el primer caramull. Ja sigui perquè no recordava bé el final d’un, ja sigui perquè dins un altre ha sortit un paper amb quatre notes de quan estudiava a Barcelona, sigui pel que sigui, la feina d’un dematí d’estiu queda reduïda a separar set o vuit llibres per guardar i  dos o tres per donar. Serà una feina llarga.

 

No ens passa res de nou. Conta Walter Benjamin a Desembal la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania) que reordenant els llibres per tornar-los a les prestatgeries se li acudia on els havia comprat o qui els hi havia regalat, o on el llegia, aquell, en un dia de pluja. Passa també amb els meus. Un era la meva lectura a la clínica durant  la malaltia que dugué a la mort al meu pare, un altre fou el meu company en un vol de Londres a Boston, l’altre el vaig comprar a l’excèntrica  llibreria Lello d’Oporto... Conflueix Benjamin amb Marcel Proust –Sobre la lectura (Pastiches et mélanges)-  qui explica que dels llibres que més estimam recordam, molt més que el seu contingut, el que fèiem o els que ens passava en el moment en que els llegíem. Torn al meu caramull. Surt The Teachings of Don Juan de Carlos Castaneda, fou la meva lectura a una platja de Nea-Epidavros al sud de Grècia;  la versió de Penguin Books de On the Road de Kerouac, el me va regalar un bon amic, em digué “tria un llibre, tendràs un record meu”, una semana justa abans de morir d’una pneumònia atípica que es com es deia a la SIDA abans de tenir nom; les Poesie de Giacomo Leopardi (“E sommamente divenuto esperto / della storia che detta è naturale, / ben già fin dal principio essendo certo / dello stato civil d’ogni animale….”), comprat a una parada de llibres vells de Torí;  surten llibres dedicats pels seus autors; regals de la fira del llibre amb restes de pètals de rosa; la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de José (sic) Pla, comprada a Almeria per cinc duros. Els darrers del primer caramull, Per acabar amb el judici de Déu i altres problemes d’Antonin Artaud, el llegia al bar de la Cala de Deià, mentre devora jugaven a escacs Robert Graves i Alan Sillitoe (com a bon fetitxista els vaig canviar a l’amo per un tauler i fitxes noves, la Reina blanca estava apedaçada amb cinta aïllant negra);  la Història de Roma d’Indro Montanelli, en llegia un parell de capítols després de la sesta un estiu a la Colònia de Sant Pere…  En fi. Faré poca tala, em sembla, el caramull dels llibres per quedar és gros i els qui són per abandonar és encara molt petit.

 

_____________________________

IMATGE:  JOAN BROSSA 

Comentaris

Els llibres

Jesús GM | 28/07/2011, 15:25

¿Qué tenemos que hacer con nuestros libros? Venderlos una vez leídos, eso es lo que hago yo en Madrid. Tengo una casa con mucha luz natural y sin libros. La gran biblioteca de libros sobre Mallorca que tenía en Palma, cuando vivía en la calle Narciso Monturiol, muy cerca de donde vivían es teus pares, se le fui regalando a amigos, me arrepiento de aquel impulso porque he ido perdiendo a los amigos pero no he recuperado los libros. Estupendo artículo, da gusto leer tus cosas.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb