Climent Picornell

DE LES PLACES A LA FLOR DEL GESSAMÍ Climent Picornell

jcmllonja | 20 Juny, 2011 21:32

 


De les places a la flor del gessamí

Climent Picornell

Dissabte. Vaig a comprar un gessamí. Quan vaig ser a Tunísia en venien als turistes, un pom tot de flors, amb un perfum... Ara resulta que les autoritats xineses han prohibit el gessamí, temoroses que sigui la flor que encapçali les revoltes al país. La rebel·lió dels tunisians, la primera d’aquestes noves revoltes, contra el president i la seva família de lladres, va ser la “Revolució del Gessamí”. Per això les autoritats xineses han entrevist que la flor imprescindible per al te xinès pot ser un agent de canvi. El gessamí ha estat bloquejat a Internet, s’ha retirat un vídeo del president cantant Mo Li Hua un himne a la flor (se tocava quan es donaven medalles als Jocs Olímpics de Pekín), s’ha cancel·lat el Festival Internacional del Gessamí, s’ha prohibit que es passegi en silenci amb aquestes flors, els cultivadors anuncien que  els preus s’han esbucat... No volien teoria de la conspiració mundial? O, millor, l’aplicació de la teoria del caos?  Podem començar per la flor de gessamí.

Diumenge. Després de votar, al carrer del Vi, -na Joana, la presidenta de la mesa està emprenyada perquè era suplent i la titular no s’ha presentat- me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finura, esperant la caritat dels guiris. He donat unes miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, a l’estiu, fartes dels pic-nics dels turistes rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia del baluard de sant Pere al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa o de Cabrera, ara es localitzen només a aquest centenar de metres. Mentre, escolt el “Sitio de Zaragoza”.

Dilluns. Val més un vot, un toc de feisbuc, un tuit, o un sms?  Malgrat el veredicte de les urnes, per internet demanen l’eliminació dels privilegis de la classe política, fórmules per aturar l’atur, benaventurances per accedir a la vivenda, mites per aconseguir serveis públics de qualitat, control de les entitats bancàries, reforma de la fiscalitat, referèndums per a les mesures dictades per la Unió Europea, reducció de l’enorme despesa militar... i repeteixen eslògans: “La cultura capitalista de cinc segles ha exhaurit ja totes les seves possibilitats” (José Luís Sampedro).

Dimarts. La trob, al Bar Bosch, i em mira amb cara inexpressiva. Ben al contrari de la cara que feia, fa tres o quatre estius, assaciada, plena, satisfeta mentre l’helicòpter aterrava damunt la platja, i les algues, per mor del vent de les pales, se removien i pareixien eixams d’abelles. Era el seu ‘novio’ que la venia a cercar per anar a dinar a Ciutadella (ara ell no té res, les empreses quebrades i quatre o cinc judicis l’amenacen amb la presó).

Dimecres. De les solucions col·lectives a les individuals, en el parabrises del cotxe: “¿Tiene usted problemas económicos? ¿Familiares? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Depresivo? ¿Sin ánimo, o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Se encuentra sin esperanza? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas”. (Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia).

Dijous. Faig una volta per la plaça, transitòriament, d’Islàndia. Volia escriure de la Spanish revolution però Salvador Cardús m’ho treu de la ploma: “L’arrel del seu èxit és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tahrir, però sense risc de prendre mal.”

Divendres. El meu assessor de capçalera per a moviments extraparlamentaris fa un repàs de les places com a lloc públic de sonoritats augmentades. Plaça de les Tres Cultures a Mèxic, 1968, 400 morts?; Plaça de Mayo, 1977, Buenos Aires, comencen ‘las madres de Mayo’ reclamant els fills desapareguts; Plaça Azadí, Teheran, 1979, treuen el Sha i pugen els clergues musulmans amb Jomeini; Plaça de sant Wenceslau a Praga, 1989, enderrocament del comunisme; Plaça Tiananmen, Pekín, 1989, quants de morts?; Plaça de la Independència a Kiev, 2004, es repeteixen les eleccions fraudulentes; Plaça Tahrir, El Cairo, 2011, aconsegueixen la dimissió de Mubàrak;  Plaça d’Islàndia, Palma, maig de 2011 (???) Abans, dictamina: “ No oblidis però que el general De Gaulle pensava que el maig del 68 era una revolta típica d’estudiants en primavera i quan se’n va tèmer va haver d’anar a cercar l’exèrcit... Se sap quan comencen, mai com s’acaben”.

____________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

Comentaris

Las plazas y los desplazados

Jesús | 21/06/2011, 15:08

Querido Climent:
Ya era hora que cogieras la pluma, en el buen sentido. Tienes razón en que estas cosas no se sabe cómo terminan. La gente está cansada de la mano larga de la casta política y más cuando las penalidades del común afloran. No hace falta ser un antisistema para darse cuenta que los políticos actuales no nos representan, y lo más triste es que (me refiero a casi todos los de ahora)tienen tan poca clase que a duras penas se representan a ellos.
En fin, menos mal que la vida funciona al margen de ellos. ¡Panda de cretinos!

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb