Climent Picornell

VEBLEN I LA CLASSE OCIOSA. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Febrer, 2006 10:30

Un dels meus interessos, professionals i de curiositat general, és estudiar i observar el comportament dels individus durant el seu temps lliure. Veure com passa el temps la gent, ja sigui de forma creativa o de forma passiva, ja sigui de franc o engreixant les butxaques de les multinacionals de l'oci, ja ho saben,  aquelles que han endevinat que "l'oci és un gran negoci". Per això, la meva devoció a determinats textos que anticiparen aquest comportament social. Un d'ells és "La teoria de la classe ociosa" de Thorstein Veblen. Ara segueix un apunt sobre aquest tema.


(El mapa més antic de Palma que es coneix, 1596. Fixau-vos que el torrent  de Sa Riera encara travessa pel mig de la ciutat. Arxiu C. Aragó )

De l’ oci : “Més de cent anys de ‘La Teoria de la classe ociosa’ ”.

Climent Picornell

Ho he sentit contar, no ho puc dir per cert, però crec que era la mare d’en Jorge Luis Borges. Aquesta bona dona, és va morir, després d’una temporada de forts patiments i els seus familiars frissaven d’això que en mallorquí es diu “que el Bon Jesuset la se´n dugués”, per estalviar-li sofrir més. Una persona que va anar a visitar-lo, al saber que li havien faltat molts poc dies per fer els 100 anys comentà : quina llàstima que no s’hagués mort un poc més tard, hagués arribat a centenària. Borges li amollà, en argentí, un exabrupte en que venia a dir “senyora em sembla que en fa un gra massa d’això dels numeros rodons”. I és ben ver, però i els diaris i les televisions que en farien si ara de prompte els hi llevassim les oportunitats de les commemoracions i les efemèrides. I a més 100 anys són cent anys, i no en parlem dels 1000, sobretot ara que ja ha arribat els 2000.

Bè idò el cert és que, repassant uns apunts sobre els significat de l’oci, em trob que l’any 1899 Thorstein VEBLEN, publica “La Teoria de la classe ociosa”. Ara fa cent-set anys. Tenia escrit l’article pel centenari, ho creguin, però l’he guardat per no caure en la dèria dels números rodons. Una beneitura. No és un text oblidat, s’ha anat reimprimint i és un manual conegut, si-més-no als Estat Units o per la gent que, com un servidor, l’interessen les coses relacionades amb l’oci i els temps lliure dels demés. Què diu en Veblen al seu llibre? un assaig sobre el consum ostensible, diu que la despesa, si ha de contribuir a la bona fama dels individus, s’ha de fer en coses superflues. “El consum, per produir bona reputació ha de ser malbaratat, tudat, en coses banals i a l’engrós”. És, en definitiva, un tractat sobre l’snobisme i la presunció social aplicable, després de més de 100 anys !, a les societats riques occidentals. Suposarem que les illes Balears en formen part, sense mirar massa prim.

El meu exemplar du una bona introducció de John Kenneth Galbraith que comença així : “El més proper que hi ha als Estats Units a una llegenda acadèmica -equivalent a la de Scott Fitzgerald en literatura o a la dels Barrymore en el teatre- és la llegenda de Thorstein Veblen”. En el pensament social nordamericà hi ha una realitat, una tradició que atribueix a Veblen tot comentari i tota crítica de les institucions nordamericanes. Com amb en Marx per a un marxista devot, tot és allà. De totes les maneres, és probable que el marxista conegui millor el tema. “Res delata més un impostor intelectual que una tendència a citar de forma desinvolta a Veblen.” Glup ! Vaja amb en Galbraith, no sé si hagués estat millor suprimir la cita per a aquest article. Bé, i en resum, la seva vida va ser escandalosa i interessant, sobretot pel seu comportament amb les dones i les institucions universitàries, i perquè -torn a citar en Galbraith- cap home del seu temps, ni posterior, vegé amb ulls tan frets i penetrants, no tant el lucre pecuniari, sinó la forma com la seva recerca fa que es comportin els homes i les dones.

Ara es troba pertinent parlar d’oci. Ara que la reflexió sobre l’oci ha travessat més enllà de l’”Educación y Descanso” franquistes o les Escoles de l’Esplai de l’Esglèsia catòlica o els Boys -Scouts de les esglèsies laiques (podriem posar altres exemples) i ha penetrat dins les acadèmies, a causa, perquè no dir-ho, del maneig dels doblers que remou. Del “nec-otium” dels llatins (d’aqui ve la paraula negoci) a la major indústria del segle XXI, vet aqui una de les paradoxes del negoci de l’oci.

Vaig descobrir l’existència de VEBLEN, a “Els Mallorquins” de Josep Melià. A l’edició de l’editorial Daedalus de l’any 1967, titula el seu capitol X : “Una teoria de la classe ociosa”, i en ell, ja insinua que “ el precepte i l’exemple de la classe ociosa tenen força prescriptiva per totes les classes situades per sota d’ella”. D’aquí en deriva Melià algunes reflexions sobre els particulars complexos de la personalitat mallorquina. Semblava una via interessant de recerca, però a les noves edicions de “Els Mallorquins”, desapareix el capitol i les citacions. Caldria una re-edició de la primera edició i recuperariem, també, el pròleg d’en Joan Fuster ( del temps de “Nosaltres els valencians”) denunciant “l’estigma servil de la impotència i la dimissió”, per cert, ben aplicable a alguns dels mallorquins d’ara mateix.

Bé, ja han vist com els cent-dos anys de la publicació d’en VEBLEN, ens podrien servir per a entendre millor el que ja fa temps que s’anuncia com la maquinària de fer doblers més grossa de la història : l’oci. Sobre això hi reflexionà el nostre hoteler més destacat, Gabriel Escarrer -quan el feren Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears- i quedà publicat: L’Oci, el negoci i l’ofici. Salvant les distàncies teòriques amb Veblen, l’escrit d’Escarrer és un text interessantíssim, sobre la percepció que aquests “self-made-men”, com ell, tenen sobre una de les variants de l’oci modern més aclaparadores, que és el turisme . A un capitol hi entona fins i tot una éspecie de disculpa en el to de “...no en sabiem mes”, de Joan Manuel Serrat, com una espècie de mea culpa, per les malifetes dels hotelers a Balears. Producte dels seu desconeixement del negoci o de la seva immersió, ho diré més cursi, dins el paradigma de desenvolupament turístic del moment. La veritat era que no els calia haver llegit VEBLEN.

La realitat és que conforta, davant els neo-experts que ara es posen a parlar de la societat del oci, de les definicions de temps lliure, en una paraula, front a aquesta allau d’entesos que ens plou cada dia, retrobar algún clàssic on refugiar-se. Hi posen un punt de sensatesa. O hauria de dir, de lucidesa ? Puc suggerir “ On Leisure” de Bertrand Russell? O, tal vegada, aconsellar un re-lectura de “Le droit à la paresse”, que va escriure Paul Lafargue, que, segons he sentit contar, decidiren suicidar-se el mateix dia, ell i la seva dona, que era una de les filles de Karl Marx... O, per ventura, “De la Vagancia” de n’Unamuno. Qui sap si l’ “Oceonografia del tedi” de n’Eugeni d’Ors. Per qualque cosa s’ha de començar.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb