Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB SERP I ANELL Climent Picornell

jcmllonja | 06 Maig, 2011 16:31

 

 

Apunts del Pla de Mallorca, amb serp i anell

 

Climent Picornell

 

La primavera ja s’ha ensenyorit del tot. Una serp –en realitat una serpeta de dos pams i mig- puja per una paret que el sol ha encalentit. Ho trob prest per veure aquets animals deixondits, però ahir ja vaig veure un estol de ratapinyades. La serp en ser prop d’un forat hi entra. I en surten escapats, a  tota, tres dragons, espaordits, dos de grossets i un menudetxo. Queden aturats a un metre del forat, per on guaita el cap de la serp fent com a badalls, o estiraments de les mandíbules, devia haver d’entrenar les seves barres.

 

M’atur a comprar pa. Hi ha coa al forn. “Pareix que ho regalen!” diu na Joana Gutza. “Com estàs?” Li deman, havia sentit a dir que li havien adreçat l’esquena; “Me torna a fer molt de mal, dilluns provaré amb acupuntura, que m’han dit que fa miracles”. “Joana, i has tornada ben blanca de cap!”, l’escomet n’Elionor de Son Superó. “No hi he tornada, ja ho era. Me tenyia, però me vaig voler veure amb so meu color i així som”. La fornera, amb els cabells d’un coloret avinagrat, li contesta: “Jo ni drogada, me voldria veure blanca...”. Toquen les campanes, és tocar de mort. “Qui és?”. “Madò Antònia de Can Xulatí”. “Vaja!” dic. Devia tenir prop de cents anys. Solia seure dins la botiga i així s’entretenia, jo li movia conversa. ‘Com vos trobau?’ ‘Qui ets?’ Era quasi cega, ‘Ahh... Idò estic bé, ja ho veus, tenc poc gastos, i com que cobr de s’Estat, encara no he tengut temps de gastar-ho tot, i es mes s’acaba i ja me tornen a abocar sa paga, què puc dir...?”.

 

El tema de la tertúlia al cafè és la terra roja.  “Ha plogut fang”. “O pols vermella, voldràs dir, que se fa fang amb s’aigo”. “Vaig sentir a dir que era arena des deserts d’Àfrica, que es vent l’empenyia cap aquí”. “Idò què te pensaves? Que aquí no arriben també coses de fora? Que no vos n’enrecordau quan vengueren els tords contaminats per s’explosió de Txernòbil?” “Sí, però vengueren ells, no els dugué es vent”. “Es vent no sabem encara si en dugué de radioactivitat... com això de pel Japó”. “Jo, vos he de ser franc, en vaig menjar de tords. I molts dels qui en caçaren també”. “Jo els mirava ben mirats i, sa veritat, pareixien ben sans”. “Ara diuen però que això de lo ‘nuclear’ va per dedins i surt al cap de molts d’anys”. “En fi: morir màrtir, morir fàrtir”. “Ja ho pots ben dir, ‘val més morir d’un rot que d’un badall’. I que no és ver?”.

 

Don Jaume seu a una taula, com cada dia, examinant de prim compte els diaris. Vaig sentir contar a mon pare, ara que s’acosta la setmana de la Passió, un fet succeït de Don Jaume. Don Jaume Alzina Poll  havia estat lliberal i durant la postguerra anava als oficis de Setmana Santa,  més pel què dirien que no per les seves conviccions. Un dia el predicador de la Quaresma, el ‘coremer’, posava en marxa els seus recursos retòrics damunt la trona: ‘Qui vol anar al cel,  que alci es braç!’ Tothom el va alçar, manco don Jaume. El predicador el va afinar i li digué amb veu retronadora: ‘I vos? Que no hi voleu anar al cel?’ Don Jaume, que s’havia condormit, en veure tanta de gent amb el braç aixecat, respongué: ‘Sí, però volia esperar un altre viatge, que aquest, per lo que veig, anirà molt ple’. Té noranta vuit anys, el cap clar, i ara ja no va ni a l’ofici de Pasqua.

 

En Toni Corcat, gesticula molt. L’amo en Biel Garaví li afina un anell a la mà. “Toni, i dus un bon anell. No el t’havia reparat”. “Idò, sí. El m’ha fet es ferrer de Maria, és un anell per ses morenes. Diuen que si el dus posat te fugen”. “Deu ser ver?” “Jo no ho sé, però estic rabiós i com que en Miquel de Son Garrintxó el se posà i al cap de dues setmanes anava més content que un gínjol,  ho provaré”. “No sabia que el ferrer de Maria tengués aquestes virtuts”.

 

Partesc cap a Son Sec. Un amic s’ha arreglat la casa. El lloc és magnífic. El camí no sembla del Pla. Travessa pinars, garrigues i alzinars, sense veure més que això, pinars, garrigues i alzinars amb murteres i arboceres, enfilant-se per amunt, fins a la casa, des d’on es divisen les dues badies del nord de Mallorca. Un poc més amunt hi ha una capelleta. Un avantpassat, capellà, hi deia missa, les males llengües conten que pujava en carro pel camí i la criada a peu, per un tirany, i romanien aquí dalt un parell de dies… cadascú que ho interpreti com vulgui. La casa és com un casale de la Toscana, amb el frontis d’aquell color avinagrat, amb hortènsies gegants, glicines morades a punt de florir i unes pèrgoles amb aquesta falsa parra que ara treu les fulletes verdes que tornen vermelloses abans de caure. Té una bona pinacoteca, els quadres tancats dins una habitació que és un búnker; quan arriben els pengen i quan se’n van els tornen amagar. Tot el que té valor s’ha de tancar o t’exposes a qualsevol robatori. A Mallorca, a les cases de camp, has d’estar ben protegit.

 

El meu amic pareix de poble. Ho és. Vull dir però que té la imatge, volguda i cercada, de roter. Sembla més vell del que realment és, per com va vestit, per les sabates, unes xiruques modernes. Però ha viscut a Anglaterra, parla bé anglès i alemany, discuteix amb propietat i amb un discurs ben estructurat. No es veu ben bé quins són els ‘regals’ que li ha fet la vida. A no ser per la forma en què a vegades baixa els ulls i queda mut, sense dir absolutament res, una bona estona. He pensat si era per ser de la família de Son Sec. Hereu del seu conco en Pep, de Son Sec, que fa molts d’anys tengué un ‘pronto’ fatal. El conco, de jove, s’enamorà d’una al·lota molt guapa, però molt pobra. La deixà prenyada i s’hi hagué de casar. No visqueren a la possessió amb els pares, anaren a viure una casa del poble. La mare d’ella hi anà a ajudar després del part i el dia que se’n tornà, en Pep estrangulà la nineta. L’endemà l’enterraren, tornant del cementeri s’aturà al casino a beure i allà mateix els civils l’engrillonaren. Primer va estar tancat a la presó de Ciutat, llavors a un penal de la Península i, més tard, el tornaren. La seva germana estava empegueïda de dur-li menjar i hi enviava uns veïnats. Quan l’hagueren amollat,  per Palma, cercava dins el fems i dormia pels portals o davall els porxos, no tornà pus pel poble. Va morir un vespre a un carreró, darrera la Seu. Ningú va saber mai què li havia passat pel cap per fer una cosa tan criminal com matar sa filleta. Però així he sentit contar que va ser.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb