Climent Picornell

PAISATGE AMB TRETZE HOMES Climent Picornell

jcmllonja | 22 Abril, 2011 10:36

 

 

Paisatge amb tretze homes

 

Climent Picornell

 

1.- A una terrassa d’un bar amb Internet, un calb, amb l’ordinador. Du unes ulleres de pasta, les falta una cama, i ha d’arrufar el nas constantment perquè no li caiguin.

2.- Contemplava, esmaperdut, la taca que havia fet sobre les rajoles de travertí de l’aeroport la copa de vi que li havia caigut. Passava això el dia que havia de travessar l’Atlàntic per reunir-se amb ella. Avui mateix però, l’ha enviat a filar estopa. L’excusa? Que discutien massa. L’enyorava a la seva manera, però la fogositat dels primers dies ja havia minvat a bastament. En una paraula:  el desamor.

3.- Un home major, un “jubileta” que diuen els joves,  apunta a un quadernet amb una lletra estreta i densa llargues asseveracions, seves o manllevades de les innombrables vegades que s’aixeca, s’asseu i torna amb llibres i revistes de la biblioteca pública. Tan vell, meravella el seu entusiasme.

4.- S’havia separat i me deia a cau d’orella: “qui alè, a la fi m’he desfet d’ella...”. Mentre em diu això no sap que ella folla, ja fa temps, amb un amic nou, un executiu d’una empresa de Madrid al qui conegué un dia que anava a veure-hi un especialista que li resolgués el seus problemes intestinals. Fins que un amic seu li conta. Ai! Aquella fortalesa! El món li tomba, li trabuca. Però, no era ell el que se n’havia desfet?  Cau el seu prestigi davant ell mateix, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-. I està fotut.  Un cop baix a la seva autoestima de cinquantó, que corr i sua i s’esbrava a un gimnàs moderníssim.

5.- Du una gorreta amb visera llarga. És un home de mitja edat, mal vestit. Llegeix diaris bruts de dies passats, de molt a prop, tan a prop com li permet la llarga visera de la gorra que topa amb les pàgines i llenega per damunt el paper.

6.- Despistat, descontrolat i entristit, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’auto ajuda i  tres-cents-seixanta-cinc pensaments sobre la felicitat, li va caure a les mans l’aforisme d’Ortega y Gasset: “No sabem el que ens passa i això és, justament, el que ens passa”. I va ser com posar oli a un llum. A partir d’aquí decidí no canviar de com era.

7.- Ulleres fosques, mig calb, amb la resta de cabells embrillantinats. Fred Perry negre màniga curta i a cada canell dues polseres. Una d’elles de cuiro amb un logotip estrany i l’altra amb uns quadradets plens com d’icones ortodoxes ja desgastats. Demà es casa amb el seu company.

8.- Té una trobada de feina molt important. A mitjan reunió li arriba un sms:  “Dinam i escoltam ploure junts davall els llençols?” Posa una excusa i parteix.

9.- Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. Es veu que té xerrera, i m’ho demostra: ‘he passat més gust de parlar amb tu que de totes les converses intemporals que he de fer a la presó, que té 500 funcionaris per 1400 interns. I els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris’.  És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. La monotonia de la vida carcel·lària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. Juga a pàdel, les quatre pistes estan sempre buides –‘la presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa’- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant i perpetrant amb antel·lació el crim-  sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer...- el dugueren a actuar d’una determinada manera sense que ell ho tengués premeditat.

10.- Els colls blaus mengen galetes i trossos de pa que els tiren els turistes al pont nou, de fusta de teca i iroko, damunt el torrent del Saluet quan raja dins la colàrsega del port d’Andratx. Les ànneres demanen i demanen, cuà-cuà; pares amb infants petits, tothom dóna pa o pastissos als annerots i allò és una festa cada dia i cada nit de l’estiu. Fins i tot les llises hi compareixen.  En primavera toca fer bonda i menjar menys o cercar-se la vida. Cuà? Demana una annereta a en Miquel que espera repitat a la barana. “Ostres la Viagra!” La pastilla d’anar fort. I es posa a cercar-la per totes les butxaques. Però no la troba. Cerca que cerca. “Vatuadell! No... i  jo, sense pastilla no puc. I ella no ho sap! No sap ni que no pugui, ni que hagi de prendre una pastilla d’amagat. I ara que faig?”.

11 i 12.- Dos homes diferents donen joc, o suc,  a vegades molt semblant. Vegem-ho. Els dos personatges són d’aquells tan satisfets d’ells mateixos, encantats d’haver-se conegut. Un amb molts de cabells, l’altre amb el cap rapat. El fet és que un descabdella el fil d’allò de ‘la sort és teva si la cerques’, la vena positiva de les coses. En definitiva, deixar de banda el que el destí ja havia escrit per a tu. Em recorda quan et tiren les cartes o et llegeixen la mà, sempre diuen que anirà bé, encara que la lectura no ho digui, però no ho fan coneixedor, ni amb un mal rictus a la cara. L’altre personatge mormola que ell és caparrut, ‘ho diuen tots els qui em coneixen bé’. I els qui no el coneixen tant, també. Va dibuixant els trets de la seva personalitat, com a ell li agradaria ser, sense témer-se’n que el que va descrivint, no s’assembla gens a ell. El nostre dibuix, el real, el tal com és, tal com som, nosaltres mateixos estam impossibilitats de fer-lo correctament. Ens veim massa com ens agradaria veure’ns, com creim que som o, qui sap, com no ens agradaria ser, i tanmateix ho som. En definitiva, dels nostres personatges, el seu tarannà coincident és que parlen sempre seguit d’ells mateixos, del que fan, del que no fan i del que diuen que haurien de fer. El que fan els demés els és absolutament indiferent.

13.- Li tanc els ulls. És mort.  Quan era ple de vida li agradava amb desmesura disfressar-se de dona. De monja sobretot.

_________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY


Comentaris

admiració

sebastiá márquez cladera | 26/04/2011, 13:40

Sempre llegeixo el teu blog, des del meu paradís suec,
punyetero, que bé ho escrius tot! :-)
Chano

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb