Climent Picornell

LONDRES 2012: BEATLES O ROLLING STONES, ENCARA? Climent Picornell

jcmllonja | 27 Agost, 2012 11:07

Londres, 2012: Beatles o Rolling Stones, encara ?

Climent Picornell

“El rock and roll és un salvatgisme persistent... en competència deliberada amb els ideals artístics de la selva” . Era l’opinió de l’Encyclopaedia Britannica, a l’anuari de 1956. Sis anys després, ara fa cinquanta anys, els Rolling Stones feren els primer concert i, posteriorment, la música pop anglesa es convertiria en un dels màxims ingressos econòmics de l’estat. I ara a l’agost de 2012 el Beatle “Sir Paul McCartney” clogué la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres. Fins i tot sonaren els Sex Pistols, els punkies més desballestadors, tot i que no amb la seva cançó “God Save the Queen, the fascist regime, etc.”

També a la cerimònia de clausura dels Jocs, la història de la música pop anglesa dels últims cinquanta anys fou el fil conductor del qual s’enorgulleixen ara els britànics. Malgrat haguessin de ressuscitar a Freddy Mercury (Queen), construïssin un panteó per a John Lennon i la seva Imagine o traguessin del geriàtric a Ray Davies (The Kinks) o Roger Daltrey (The Who).

El rock and roll que no era en origen contracultural, ni antiautoritari, ni amb excessiva crítica social -com ho fou determinada folk music, que Bob Dylan passà després al rock- creà una identitat específica de joves rebels. Entre els seus seguidors inicials a Europa, l’estudiant  John Lennon. En efecte, els Beatles començaren, i els seguiren els Rolling. Amb una diferència, que es pot explicar amb la metàfora: “els Rolling ens feren saber que després d’aficar mà, venia el follar”. Vegin un titular de Melody Maker: “Deixaries sortir una germana teva amb un Rolling Stone?”  Sembla que la deriva que duria a considerar els Beatles com a bons al·lots i els Stones com a dolents és una qüestió de marketing ideada pel manager A.Olhan. Optà per oposar-los i dibuixar els Rolling com a mal educats, diríem ara, anti-sistema, quan per provinença social els Rolling sorgien de classes més benestants. Tom Wolfe també ajudava: “Els Beatles et volen agafar la mà, els Rolling Stones volen cremar la ciutat”.

Així anà sorgint la divergència: “Tu de qui ets, dels Beatles o dels Rolling?” I cada pic, com si la decisió fos més excloent, i no com al ragazzo de Gianni Morandi che amava i Beatles e i Rolling Stones. El pas dels temps hi ajudà. Els Beatles jugaren un temporada a fer-se els hippies i les seves reflexions sobre la revolució eren més que reaccionàries i en canvi els Stones optaven més per una apologia lluitadora, i com exemple la seva peça Street fighting man, diuen que escrita per Mick Jagger després d’assistir a l’única manifestació que ha anat mai.

La polarització –o dels Beatles o dels Stones- només apareix en la ment de gent poc informada. Ho afirma Diego Manrique, fill, en el darrer número de la revista Rolling Stone. “En contra del tòpic, resultaven compatibles”. Fos com fos fins a la separació dels Beatles, quan Lennon i l’odiada Yoko Ono optaven ja per la via més reivindicativa, molts d’altres grups de la història del rock and roll havien emergit amb missatges més durs, socials, sexuals o de consum de drogues. Jimi Hendrix, The Doors, Grateful Dead, el gran Frank Zappa o Jefferson Airplane, aquests: “Mira el que passa als carrers / hi ha una revolució” (1969). Mentre el rumb dels Beatles era cap al  All You Need is Love...  que tenia també els seus acòlits melosos com Carole Kimg o James Taylor. David Bowie ja és anti-hippie (“Vull estrangular-los amb els seus collars de flors...”) prolegomen de què les coses guapes s’estaven transformant... en lletges? Els Ramones o els Sex Pistols amb el so potent de Anarchy in the U.K. (1976) tenien altres missatges per llençar que no eren els dels ja multimilionaris Rolling, Beatles o Pink Floyd.

El rap, el hip-hop i sobretot la música robòtica de l’acid-house i les festes ‘rave’ carregades d’èxtasi, on els intèrprets han estat substituïts per DJ, fan aparèixer la trobada hippie de Woodstock com una congregació d'escolanets. Però encara n'hi ha que s’enyoren i com una mala imitació de la senyoreta Pepis demanen: I tu de qui eres? Dels Stones o del Beatles?. Pregunta que és un remake de la Ballad of a Thin Man de Bob Dylan on un beneitó que li diuen Mister Jones no entén res del que està passant.

Que els Beatles eren Pop i els Stones Rock, tampoc és veritat, els Beatles foren molt més que Pop. Que es duien fatal entre ells, tampoc és veritat, Diego Manrique, pare, conta que els Rolling quedaren commocionats quan sentiren Love Me Do. Els Beatles es consideraven superiors i més avantguardistes que els Stones, i es sentien copiats per ells. Que els Stones eren perseguits i els Beatles acceptats, és un altre dels mites a rompre. S’acceptaren els Beatles quan aquests ja eren un fenomen massa enorme i és cert que durant anys “caçar un Stone” era el major trofeu al que aspirava la policia, a la qual dedicaren els Stones la seva cançó We Love You: Lennon i McCartney hi cantaven fent-hi els cors. Beatles o Rolling Stones? La pregunta ha perdut sentit. Sobretot després de l’edulcorada història del pop anglès que ens amollaren a la cloenda dels Jocs Olímpics aquesta setmana passada on no faltaven ni les Spice Girls. Aghhh!!!  Però Gran Bretanya mostrava al món la seva música pop com la icona més preuada i representativa, poca broma! De totes les maneres, no hi vaig veure ni Mick Jagger, ni Keith Richards fent cucaveles per damunt l'escenari i sí en Paul McCartney fent cantar Hey Jude a tot el món. Restes de la pugna Beatles o Rolling Stones?

________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

GORE VIDAL, H. L. MENCKEN, O. WILDE I ELS AFORISTES IMPERTINENTS Climent Picornell

jcmllonja | 17 Agost, 2012 22:34

Gore Vidal, H. L. Mencken, O. Wilde i els aforistes impertinents

Climent Picornell

“Escriu alguna cosa, malgrat sigui la teva nota de suïcidi”, la frase és de Gore Vidal, l’escriptor nord-americà que morí fa una setmana als 87 anys. També: “No basta triomfar, els altres han de fracassar”. O, “No perdis mai l’oportunitat de follar o de sortir per la televisió”. D’un determinat personatge deia: “M’encanta la manera com aconsegueix enunciar coses absolutament òbvies, amb aire de gran descobriment”. Proves que demostren la seva ironia i la seva mala llet. No és que fos, explícitament, un escriptor d’aforismes, però sí que molts dels seus pensaments, esmolats i verinosos, acabaven agafant la forma d’una sentència que comunicava bé. Algú s’ha referit a ell com l’Oscar Wilde contemporani per mor d’aquest vessant, no per la seva homosexualitat, explícita en els dos escriptors -per motius bens diferents- sinó pel fet de construir sentències, moltes d’elles malèvoles i crítiques i, en alguns casos, ‘sobradament’ intel·ligents.

Essent un bon consumidor d’això que en diuen ‘quotations books’, d’alguns escriptors estaria disposat a acceptar el que deia Susan Sontag dels aforistes. "L’aforisme és una forma de pensament aristocràtic: és tot el que l'aristòcrata està disposat a dir-nos; pensa que hauríem d'aconseguir entendre les coses ràpidament, sense explicar amb precisió els detalls. El pensament aforístic es construeix com una carrera d'obstacles: espera que el lector ho entengui tot aviat, i segueixi endavant. Un aforisme no és un argument; és massa educat per a això. Per a escriure aforismes s'ha d'assumir una màscara -una màscara de menyspreu, de superioritat ".

Oscar Wilde (1854-1900) a més de la seva obra literàriafou reconegut també pel seu enginy a l’hora de redactar sentències elegants i corrosives. Casat i amb dos fills, una relació homosexual el dugué a la presó, després s’exilià a França on morí quasi en la indigència. (“Feliçment, crec que no som un ésser normal”. “Viure és el més rar del món. La major part de la gent just-just existeix”. “T’agradaria saber quin és el drama de la meva vida? Que he posat el meu geni en viure i en les meves obres només el talent”. “L’egoisme no consisteix en viure com un vol sinó en exigir que els altres visquin com volem nosaltres”).

De totes les maneres més que en la línia de Wilde, que també, situaria Vidal en la de Mencken (“La injustícia és relativament fàcil de suportar, el que fa fàstic és la justícia”). Henry L. Mencken (1880 -1956) fou un dels més influents crítics literaris del seu temps, a més de periodista, assagista i aforista. Defensor de la llibertat de consciència, dels drets civils, lluità contra el puritanisme i el fonamentalisme cristià als USA. Els tallants aforismes de Mencken mesclen l’humor, amb la seriositat i la lucidesa. Gore Vidal els coneixia bé i li agradaven per la seva incorrecció política, de la qual ell en feia ús. De Mencken: “La democràcia és la teoria que assegura que la gent comú sap el que vol, i per això es mereix rebre-ho, durament”. “Donar a cada home un vot no ha fet tornar els homes més savis i lliures, igualment el cristianisme no els ha fet tornar més bons al·lots”. “Crec que tot govern és dolent, i tractar de millorar-lo és, com a molt, una enorme pèrdua de temps”.

Gore Vidal (1925- 2012) fou novel·lista, escriptor de teatre, de guions de cinema i sèries de televisió, articulista, assagista de política, història i literatura. Algunes obres escandalitzaren pel tractament de l’homosexualitat i la religió ( Myra Breckinridge o Live from Golgotha).  Amb ell ha mort una figura que s’assembla al que anomenen ‘intel·lectuals de referència’... als USA. Insolent, brillant, liberal (per dir alguna cosa classificable) social i políticament, fou un apologeta de la degeneració de l’imperi americà imposat per la força de les guerres. (“Tot nord-americà preparat per a ser president hauria, per definició, de quedar desqualificat per ser-ho”. “La meitat dels nord-americans mai llegeixen un diari. La meitat mai vota. La meva esperança és que les dues meitats siguin la mateixa”. “Les nostres figures públiques son incapaces d’escriure els seus propis discursos i llibres i tenim proves de què tampoc són capaces de llegir-los”. “Fins que va sorgir la publicitat americana, mai se li havia ocorregut a qualcú, a qualsevol part del món, que els joves estaven captius en el món hostil dels adults”.

No sé si la Sontag tenia raó, amb allò de la superioritat i el menyspreu amb els quals, deia, s’escriuen aforismes. Però en el cas d’aquests tres personatges una part de raó devia tenir, però al manco ells traduïen la seva suposada superioritat en una declaració de la seva crítica, sense por. Wilde (“L’experiència és el nom que tot el món dóna als seus errors”), Mencken  (“Tot home decent s’avergonyeix del seu govern”) o Vidal ( “Confiï en una societat imbècil com aquesta per pensar que només existeixen dues categories: o ‘maricó’ o normal”). Continua Sontag, recalcitrant, als seus Diaris: “La literatura dels aforismes ens ensenya la saviesa del pessimisme”.

Wilde: “És més difícil destruir que crear, i quan el que s’ha de destruir és la vulgaritat i l’estupidesa, la labor destructiva necessita no només coratge, sinó també menyspreu”. “La tragèdia de la vellesa no consisteix en ser vell, sinó en haver estat jove”. Mencken: “Demagog és algú que predica doctrines que sap que són falses a homes que sap que són idiotes”. “Un polític professional és un home professionalment deshonest. Per apropar-se a les altes esferes s’ha de comprometre tant i assumir tantes humiliacions que es converteix en una cosa no gaire diferent a una prostituta”. Vidal: “No hi ha cap problema humà que no es pugui resoldre si la gent fes senzillament allò que li aconsellen”. “Hi ha una cosa que defineix els buròcrates, no els agrada la poesia”.  

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB VORERA DE CARXOFERES Climent Picornell

jcmllonja | 17 Agost, 2012 12:40

 
 

Apunts del Pla de Mallorca amb vorera de carxoferes

Climent Picornell

Els sembrats han tornat rossos quasi sense tèmer-se’n. En pocs dies els paisatge quasi irlandès de Pla, tot verd, les figueres i tot, ha deixat pas a una gradació de grocs i ocres que anuncia ja el temps d’estiu. Els nispros i després els albercocs primerencs anuncien la temporada de fruita i verdura estival amb els tòtems corresponents: els melons i els trempons. A una vorera, tota sembrada de carxoferes, les carxofes que han quedat sense collir s’ha fet altes com un fanal de processó, un pompó enorme que sobresurt per damunt les seves fulles disforges i les males herbes que les han envaït, el color lila, sense matisos, dels seus nombrosíssim pètals crida la vista amb pretensió de quadre impressionista.

En entrar al cafè hi ha una bona rotllada d’homes xerrant i un home tot sol. “Lo ‘pometud’ ehh? Lo ‘pometud’, repetia en Melcior Morber.  Feia estona que no ho sentia. Forma part d’aquestes contarelles que passen a ser de tothom. En Toni de s’Amagatall havia perdut sa seva truja, que anava plena, i li sabia un greuer perquè d’allò pràcticament en vivia, d’engreixar porcs i vendre’ls en ser hora. Prometé que si la trobava aniria a Lluc a peu. Trobà sa truja. Passats uns mesos el seu veïnat en Tòfol de son Pericó li digué: “Toni, i que ja has anat a Lluc?”. I en Toni sense pensar-s’ho gens li contestà: “Lo pometud se pot despomete” (Que traduït vol dir que ‘lo prometut es pot desprometre’). I deien que no hi era tot. Això s’estengué pel poble i ha passat a ser una expressió de tots. Per això deia que feia estona que no l’havia sentida, i fou en boca d’en Jeroni Coletre. La conversa anava de la crisi i de si el govern d’en Rajoy “havia pometud” i ara..., que si se n’han tornat alguns sud-americans però no els africans, que si aquell tenia vint homes llogats i ara només són dos i ell s’ha aferrat a sa feina com quan va començar, que si a s’Ajuntament donen menjar a qui no en té i hi va gent que no li fa falta, que si roben més per foravila, eines i fruita i cebes i verdura, que si tots els comerços se queixen però els restaurants estan plens, que, curiosament, és la mateixa expressió que emprà Silvio Berlusconi, el primer ministre d’Itàlia quan el marxaven.

Trob els dos germans, picapedrers retirats, bons manobres i bones persones, que surten de l’església un dia de matí entre setmana. “Que hi ha res de nou?”. “Es coloms! Posaren unes xarxes a n’es campanar perquè no hi entrassin –‘les posaren uns especialistes de València’, mos digueren- i ara n’hi torna ha haver”. “I ets ‘especialistes’ els has vists tu?”. “Deuen ser a València” vaig replicar. “Sí, però es coloms són per aquí. Posaren ses xarxes clavades a n’es marès, i es marès se desclosca i entre es forats i es buit que fa sa xarxa, penja, i encara els ho posa millor per fer nierons als punyeteros coloms”. “Haureu d’actuar voltros”. “Ja som un poc vells, però en Rafel que és més ‘lliquero’ pujarà damunt ses jàsseres que aguanten ses campanes i ho arreglarem”.  

Quan pas pel carreró des Frares, n’Antònia Mica, vídua, és sempre defora brodant o fent ganxet. Pensava que era d’aquestes dones que mai s’havia mogut del poble, ni del  seu carrer, estret i costerut. Però un dia que tenia xerrera me contà que de nina anava molt a Porrera, al Priorat de Catalunya. “Un germà s’hi havia casat i mumare m’hi feia anar perquè passava pena per ell. Si matàvem un porc o fèiem panades m’enviava cap a Barcelona amb barco. Jo disfrutava i ho tenia clar, en arribar al port havia d’agafar s’acera de mà dreta i no m’havia d’aturar fins arribar a s’estació de França i allà comprar un bitllet de tren fins a Reus, on m’esperaria es meu germà. Es maquinista des barco, un Perric, ho sabia i se’n cuidava de jo i un Escolà, policia armada que estava destinat a Via Laietana, també n’estava al tanto. Mumare m’havia fet un capot que darrera tenia un butxacot, que no se veia per davant i hi podia dur molt de gènero si pesava poc...”.

Del carreró des Frares per amunt puc entrar a ca meva -dalt del turó- pel corral. Els magraners han fet una quantitat feresta de flors vermelles i enterra n’està ple. L’arbre mateix se’n dóna compte que n’ha fetes massa i les escup. N’he agranat un poal ben ple. A una branca hi tenc penjada una clavellina d’aire que ara també ha florit. Té unes flors d’un blau elèctric, quasi fosforescent, amb un toc porpra enmig. Encara em meravella que pugui subsistir sense tenir terra, penjada d’una branca, vivint de l’aire, adquirint l’humitat de l’ambient i sal i minerals dels animalons, fulles i pols que hi queden retenguts. A l’ombra, na Nefertiti Piaget, una moixa amb llinatge -no es pensin que ens mocam amb la màniga a ca nostra-, ben ajaguda, cerca els llocs més frescos de la casa. S’acosta l’estiu de ple.

_____________________

IMATGE DE TOMEU l'AMO 

JARDINS D'ALTRI, SOPANT RAN DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 04 Agost, 2012 11:26

Jardins d’altri, sopant ran de mar

Climent Picornell

Les converses, el vespres d’estiu, ran de mar, permeten estirar la cita, pellucada d’ací i d’allà, enganyosament erudita. Un dels contertulis enfloca: “La candidesa, el bonisme, la ingenuïtat, condueixen a l’hiperactivisme, al reiki i a ser devots de la mare Teresa Forcades”. “És l’optimisme tràgic dels indignats”, diu Salvador Cardús. “I sinó mirau el que passa després de les revoltes als països àrabs, motivades per la degradació de les condicions internes i la corrupció política. Veim com va triomfant l’islam polític, el discurs de la mesquita”. Diu Samir Amin que “emergeix un nou model d’estat: islamitzat, neoliberal, depenent i desestructurat que el capitalisme occidental pretén imposar: un estat amb ‘lumpendesenvolupament’, amb expressió d’A. Gunder Frank. Iraq és el model, Saddam reemplaçat, tres regions (sunnites, xiites i kurds), la destrucció de l’estructura productiva i la del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i l’administració –rudimentària- d’empreses. Tot en funció del saqueig dels recursos naturals”. “No recordau els moments del començament ferotge de la crisi? I les propostes de Sarkozy? Refundar el capitalisme, moralitzar les relacions financeres i instaurar un nou ordre econòmic, més properes a l’esquerra que al seu propi esdevenir polític?” “Tres anys després s’ha reinventat el mateix sistema!”

“Els fets maduren a l’ombra, entre poques mans que teixeixen la trama de la vida col·lectiva, sense cap control, i la massa ho ignora, perquè no se’n preocupa” (A.Gramsci, La cittá futura, 1917). Segons V. Navarro hi ha hagut “Grans errades en la regulació financera, es pensava que s’havia de reparar –adobar- el sistema. I ara? S’ha deixat que els financers amb els  mateixos pocs escrúpols amb què espargiren les hipoteques fems arruïnin països sencers apostant especulativament contra el deute sobirà, que ells mateixos provocaren”.

“Això era la TINA (There Is No Alternative) que predicava la Sra. Thatcher? Individualisme, competitivitat, enriquiment, consumisme, èxit fonamentat en els doblers, el poder o la fama? Això era el ‘pensament únic’? Ara se veu també la crisi de les solucions imaginades per a superar la crisi actual”. “No em negareu que el que es nou és l’emergència d’un nou cicle de protestes contra la classe política i els poders financers (ja ho diuen els d’Occupy Wall Street: ‘Nosaltres som el 99%, ells l’1%’). Del malestar, s’ha passat a la indignació i a un inici de mobilització, sobretot per part de la joventut que no albira el seu futur. Cosa aïllada i poc connexa? Punta d’iceberg?”  El mateix contertuli d’abans es reafirma: “L’optimisme tràgic dels indignats”.

“I l’església quin paper hi juga?”, demana un. “Poca cosa. Què aporta la fe i l’església catòlica, demanes? El de sempre: evitar anar a l’infern i assegurar-se el cel. És la coneguda estratègia del premi i el càstig. Més vell que el pastar…” “El cristianisme ha perdut la batalla  front a l’humanisme laic, avui ja no està molt clar de què ens salvaria Jesucrist ni quins beneficis obtendríem d’aquesta oferta salvística…”  “Mirau el que diu Alexandre Jollien: “Crec en un Déu…” (pareixia que anava a seguir com en el Credo: ‘Pare tot poderós, creador del Cel i de la Terra…però no) “… del qual no en sé res”. És l’autor de El Filòsof despullat. “Vaja, sí que anam bé, idò, i és que ja ho deia C. Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes. Se’ls subministrava un caos inicial que, mal que bé, ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res”. “La por a la mort encara funciona com estratègia”.

“Elias Canetti en una de les novel·les que no arribà a escriure volia que un dels seus personatges es digués ‘L’enemic de la Mort’. Un personatge que al cap i a la fi fracassaria, però al qui l’escriptor havia reservat una mort honorable: esclafat per un meteorit”. “La viuda del músic Alban Berg, Helena, el va sobreviure més de quaranta anys, durant els quals parlava amb ell, li demanava consells, li consultava decisions que havia de prendre, li transmetia records de persones vives que s’havia trobat pel carrer. Rara supervivència la del músic en la vida al·lucinada de la seva dona que havia aconseguit allò tan cercat: els vius que parlen amb els morts. I recíprocament: els morts que parlen amb els vius, o que hi creuen parlar”.

“Música i mort, quin binomi!”. “Sabeu que enguany fa cinquanta anys del War Requiem de Benjamin Britten? El va composar per a la inauguració de la nova catedral de Coventry, l’antiga havia estat bombardejada el novembre de 1940 per una operació de l’aviació alemanya que havien batejat amb el nom de Mondscheinsonate, Sonata Clar de Lluna”. “Quin mal gust”, comenta una, “mesclar en Beethoven en aquest horror”. “Per mal gust el de G. Bernard Shaw: “No tenc cap apreci pel violoncel. Em recorda el renou d’una abella dins una gerra”. “Quina desgràcia no poder gaudir de les Suites per a Violoncel Sol de Bach. I si pot ser interpretades pel mestre Pau Casals”. “Per cert, el músic Josep Soler afirma que “La primera fuga del Clavecí ben trempat de Bach comença amb Do major: Do Re Mi Fa, Sol Fa Mi La Re, Sol, La Sol Fa Mi… i acaba amb Sol i amb un acord de Do major. Això és tonal? Això pot ser que sigui al voltant d’una tonalitat”. “Encara continuam amb si ens agrada, o no, la música atonal”.  “Conta Soler que quan era jove es xiulaven obres com L’Ocell de Foc de Stravinski, deien que eren obra d’un boig. El jazz ha col·laborat molt, perquè moltes vegades acaba amb acords de sèptimes, novenes… impensables abans”.

“En fi, per no acabar el sopar amb mala boca, recordau”: “En ocasions l’eternitat és la infància recuperada” (John Burnside) i, sobretot: “Per a l’ocell el niu, per l’aranya la teranyina, per a l’home l’amistat” (William Blake). “I els sopars d’estiu!”

PERIPLE D'ESTIU PER MALLORCA (AMB FALS 'ROMAN └ CLEF') Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2012 23:07


Periple d’estiu per Mallorca (amb fals roman à clef)

Climent Picornell

La platja llarga i verge de sa Canova enguany està pleníssima d’algues. Les ones hi rompen amb esquitxotades, d’un brou espès i de renou sord. Els lliris de marina, perfumen el matí, tots badats, blanquíssims, i la tira de l’arenal pareix que s’enfila per l’horitzó cap al puig d’en Xoroi.

Feim el trempó a la fresca davall una figuera hivernenca i una mata selva alta com un arbre. “La llagosta la deixarem per un altre dia” diu, amb broma, en Tomeu. “Sólo me gustan los anillos,  me deia un madrileny un dia que en vaig fer i em deixava les closques per a mi, el molt reputa!”. “Tu, que li donares llagosta, a mi que em donaren ahir a can Kewin salsitxes de tofu i després de sopar volia curar la meva cussa amb flors de Bach!”. “I en Ryan?” deman a n’Apol·lònia. “És mort”. “Vaja”. M’agradava anar a pescar amb ells dos, gent major, sàvia dins la mar. Lluny passa el vapor, vull dir el vaixell, primer el lent, després el ràpid que van cap a Menorca. El paratges coloniers són amables, cap edifici romp les línies de l’skyline, malgrat les voreres de les muntanyes no s’hagin recuperat dels incendis que preparaven individus avesats, per quan rebrotàs el càrritx les ovelles i les cabres tenguessin menjar verd i tendre.

Començ el meu periple, al nord del Llevant de Mallorca, he d’anar al Pla, després a Ciutat i finalment a sopar al Pariatge. Massa moviment per un dia d’estiu calorós. A través dels camps segats amb bales de palla, enormes, rodones,  arrib a la vila. M’atur al cementiri, mon pare fa avui dotze anys que és mort i ma mare fa poc n’ha fet dos. Davant la seva tomba pens en el que més fermament m’havia comanat –a part de no barallar-me mai amb la meva germana- que no l’enterràs fins que no fes al manco més d’un dia que fos morta. De nina havia sentit a dir que havien trobat gent fora del seu taüt  (‘bubul’, diuen per aquí) i no havien pogut sortir de la tomba. “Recorda aquella dona de Costitx que era morta i ressuscitava” em recorda na Margalida “Cada pic que es ‘moria’ la posaven dins una brullola amb aigua calenta i ressuscitava. Així fins a tres pic, el qui feu quatre ja no va anar bé... ni amb l’aigua que bofegava”.

Arrib a la tertùl·lia dels meus amics al bar del cap de cantó de la plaça de la Llotja de Ciutat. “Arribes tard”, m’enfloca en Frederic. “Sí, però...”. “No hi ha disculpa” sense deixar-me acabar. Les converses són entrecreuades i caòtiques.“Plató sostenia que l’invent de l’escriptura seria dolent, ja que ens faria perdre la memòria, en deixar d’usar-la; Cervantes fa tornar foll a Don Quijote a causa de la lectura abusiva de llibres de Cavalleria i ara diuen que estar tantes hores davant l’ordinador o el mòbil ens farà no sabem exactament què…”. “Com diu Manuel Vilas: ‘L’exotisme és el nostre enemic. L’exotisme de Cien años de Soledad o de El Romancero Gitano, front a la literatura de la intel·ligència, front a Borges, per exemple”. “Luz y Taxímetros” demanava un diputat, equivocant l’ofici i l’eina. Tan se val!”. “Pareixen les definicions del professor Cazabonne: els cristians només poden tenir una dona, com anomenam aquest estat? Resposta: monotonia”. “Aquests canvis de significat són brutals. Que vos pareix “CarniSíria” o “DesGrècia”. “O Hèrnia Fiscal o Materialisme Histèric?”. “Qué es la vida? Un Frenadol!” mantenia J. Pérez Andújar...  Deix els companys fent cerveses i prenc la ruta cap al Pariatge.

Ja al port vaig cap dret a nadar davall els tamarells de la casa, d’estil noucentista,  talment com havia acabat l’estiu de l’any passat, als tamarells de Caloscamps, a l’altre costat de Mallorca, on he estat el dematí. De dins la mar algunes construccions de primera línia tapen un poc els excessos de casetones i casetotes que s’enfilen per la carena desdibuixant el que fou el port.  Llunyans -per dins el buit que fa el torrentó d’Es Saluet- apareixen la vila d’Andratx i darrere el puig de Galatzó i la mola de s’Esclop. Es sent la campana de l’església que fa el toc de queda per a la missa. La missa al port és tard, encara fa claror, però ja és hora d’haver tornat de pescar o d’enrevoltar l’illot de sa Dragonera. Hora foscant s’encenen els llums i a l’enfront es sent la música que arriba de per devers el Villa Itàlia, un crooner estil Frank Sinatra d’estiu dels anys seixantes, vull dir que et transporta als estius d’abans, on a cada terrassa d’hotel hi havia un grup de música perquè ballassin els turistes, ara ja n’hi ha pocs, per no dir cap, si de cas algun disc jockey d’aquests ‘modernillos’.

A cals amics, la premsa, a balquena per damunt les taules, plenes també de llibres, Iphones i Ipads, ebooks, el futur de la cosa impresa i digital posa en marxa les converses canòniques, altres, més banals, qui sap si oculten problemàtiques soterrades i tal volta atenuades. En el temps del sopar es deriva de cap a l’intrascendència. La salut en primer terme –s’ha de conèixer que tots hem passat els seixanta, o quasi tots-, la pell, els ossos, les tendinitis, els pulmons, les morenes… Després les famílies, les mares i pares vells, els qui encara en tenen. Les jubilacions o prejubilacions i les mesures econòmiques, els retalls. El futur, ja no tan llunyà. Tots es fan estimar, vides paralel·les i en part coincidents. No els és aplicable la dita de Gramsci: “Odiï els indiferents perquè me molesta el seu plorinyar d’eterns innocents”. Tot aquest periple podria funcionar com un roman à clef, avorrit això sí, però cosa de ver hi ha.

NOSALTRES, ELS MALLORQUINS / NOSALTRES, ELS VALENCIANS / NOSALTRES, ELS FUSTERIANS Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2012 11:14

Nosaltres, els mallorquins / nosaltres, els valencians / nosaltres, els fusterians

Climent Picornell

Fa cinquanta anys The Rollig Stones feren el seu primer concert, es fundà l’Obra Cultural Balear  i s’edità Nosaltres, els valencians de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster  (1922- 1992) un dels millors assagistes del segle XX. Josep Melià el llegí mentre feia el servei militar a Melilla. Decidí fer una obra similar, Els Mallorquins, i demanà el pròleg a Joan Fuster. Melià acabà de redactar-la el 1964, la censura la mutilà i endarrerí. Caigueren “estat espanyol”, “nacional”, ni tan sols “regionalisme polític” fou acceptat. Però el censor no es degué fixar en què Fuster, al pròleg, usava en diverses ocasions Països Catalans (“Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”). El pròleg està datat a Sueca el novembre de 1964. La primera edició d’ Els Mallorquins és de març de 1967. La segona d’abril de 1967. Víctor Labrado comentant les paraules de Fuster -“ Vendre 1.500 exemplars és una bona xifra, entre Morella i Elx..”- manté que acabava ‘d’inventar’ per al País Valencià, la segona edició en català. Aquí ho feu Melià.

Joan Fuster qualificava de “paperet” el seu llibre i confirmà que mai s’hagués imaginat que provocàs tal impacte, no només a València, sinó també a Catalunya - i de retruc a Balears- aquella obreta encarregada per Max Cahner per a Edicions 62, que s’estrenava també. Per S. Enguix Nosaltres, els valencians és un text fonamental per entendre el debat identitari valencià (i català) –i balear, afegiria un servidor- i que agafà la major tensió social, tan a l’acadèmia com al carrer durant els anys setanta i vuitanta. Tensió que es reflectí de forma violenta quan l’ultradreta anticatalanista feu esclatar una bomba l’any 1981 a la porta de casa de Joan Fuster, cosa que l’afectà profundament.

En motiu del cinquantenari de l’edició de Nosaltres, els valencians s’han organitzat exposicions, cicles de conferències, la iniciativa “Nosaltres els fusterians” o una edició del diari Ara amb cites de Fuster a cada pàgina. Francesc Marc Álvaro: “Llegir a Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que  va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens rodeja. De la peresa a la impunitat hi ha una passa”. No li agradaven els actes públics de masses, ni que el convertissin amb estendard de res o que Nosaltres, els Valencians esdevingués un pamflet, ell el considerava un llibre provisional que s’havia d’ampliar.

Tornant al pròleg que Fuster va escriure a Melià per a Els Mallorquins l’any 1964. És una peça poc coneguda. Allà es queixa de la manca de bibliografia sobre la temàtica i que la majoria d’obres, per no dir totes, són del Principat . “A Balears si exceptuam alguna cosa de Miquel del Sant Oliver, Gabriel Alomar i del senyor” (sic) “Estelrich poca cosa hi ha”. La cita obligada és Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, 1954, i  torna a situar tots els intents de postguerra al Principat. “Per una inèrcia morbosa de segles l’òptica ‘comunitària’ dels homes del Principat s’ha restringit a  aquests límits”. Veu la inhibició del Principat en l’anàlisi del país Valencià i de les illes Balears, “com un abstencionisme que ha tocat extrems quasi suïcides”.

“Ni a les Illes ni al País Valencià no havíem emprès una tasca similar. Les temptatives teòriques realitzades al Principat sobre la circumscripció “regional” no tenien correspondència homologa, també regional, a les Illes o al País Valencià”. “¿Que som els “mallorquins” i “valencians”, en tant que “mallorquins i “valencians”? Davant la inexistència de resposta Fuster diu que ningú gosava, “el meu mèrit, si mèrit és, va ser l’atreviment”. “Amb Nosaltres, els valencians he ajudat alguns paisans meus a reconsiderar-se en la seva posició nacional... No afirmo que els hagi “convençut” de res, també crec haver alertat una mica els catalans de les altres regions, més amunt de l’Ebre i enllà de la mar, sobre el cas valencià”.

Insisteix en el que anomena “aquesta identitat problemàtica”. “Només amb la restauració d’una consciència unitària dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, “rossellonesos”, “valencians”-, sentir-nos normals en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències internes entre les nostres regions són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinants”. “Hi ha regionalistes recalcitrants, suspicaços que ja s’imaginen víctimes anticipades d’un “imperialisme català”, potser més perillós que l’altre. Simètricament hi ha alguns almogàvers precipitats que creuen que si “tots som uns”, la Greater Catalonia és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues actituds em semblem improcedents: improcedent la por localista i improcedent la impaciència unificadora”. “El poble que som és un poble a “mig fer”, i hem d’acabar-ho de fer. O sucumbirem com a poble: desapareixerem del mapa, subsumits en una anèmica degeneració provincial, frustrats, sense nom ni nervi, amb l’estigma servil de la impotència i de la dimissió”.

El pròleg es manté a les dues primeres edicions d’ Els Mallorquins i a la traducció castellana (de Gabriel Cisneros, “Cuadernos para el diálogo”,1968). Però a la tercera i quarta edicions, revisades i rebatiades (La nació dels mallorquins) desapareix. Melià troba que no es convenient, donat el nivell en el qual es mou el mallorquinisme polític d’aquell moment, prologar l’obra amb un escrit pancatalanista. Melià es declarà sempre catalanòfil, però no catalanista polític. Aquestes temàtiques encara provoquen aportacions de caire intel·lectual, polític i sentimental. “La consciència que va desvetllar un país”, o “Va establir un vincle inevitable entre modernitat i recuperació de la consciència nacional”, o “Els Països Catalans s’articulen sobretot des del món cultural”, són alguns dels titulars que he pogut arreplegar ara mateix arran del cinquantenari i a vint anys de la mort de Fuster. En fi, vagi aquesta aportació per ressenyar una de les repercussions que tengué a Mallorca Nosaltres, els valencians.

ESPAIS ESCRITS I CARTOGRAFIES LITER└RIES ("ENTRE LA VINYA I EL FONOLLAR") Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juliol, 2012 20:07

Espais escrits i cartografies literàries (“Entre la vinya i el fonollar”)

Climent Picornell

“La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç.”  (Blai Bonet, El Mar).

La literatura mostra elements significatius dels processos socials i territorials, que ens permeten entendre la realitat a través del seu sedaç creatiu. Encara que els escriptors no sempre intenten que les seves obres siguin un reflex exacte de la realitat sinó que, en molts de casos, són metàfores de la mateixa, les seves temptatives configuren una particular geografia literària.

“Les serres de Son Creus, tocant ja a Bearn, constitueixen la part més accidentada i grandiosa de l’illa. Sense més vies de comunicació que alguns caminois de bèstia, la solitud d’aquells paratges només es veu torbada per qualque caçador o qualque família de carboners que aixequen la seva barraca dins el més amagat de l’alzinar.” (Llorenç Villalonga, Bearn).

Interessa fins a quin punt l’espai esdevé protagonista, carrregant-se de poesia, parafrasejant  G.Bachelard. Fins i tot en el llibres de viatges. Deia Tabucchi que relatar un viatge no significa només descriure’l, sinó ser capaç de transmetre les emocions que va suscitar. Així els llocs on es situen les accions, tan als relats, com a les descripcions paisatgístiques esdevenen alguna cosa més que un simple decorat. “Descriure és molt difícil, en canvi opinar es fàcil”, diuen que deia Josep Pla. Aliar-se amb el genius loci que desvetllarà la identitat del lloc, vet ací la tasca de l’escriptor, ressaltant la màgia del territori on es desenvolupen les accions, reals o inventades. Valle-Inclán era taxatiu: “Quan escric em deix dominar principalment pel lloc. Aquest determina l’acció”. A partir d’aquí, la fidelitat a un espai o aquest com a potenciador d’un mite: l’Andratx de Porcel, el Balbec o el Combray de Proust, el Yoknapatawpha de Faulkner, el Macondo de García Márquez o el Buenos Aires de Borges.

“Pel Born, anava a la plaça de Cort, on, instal·lat a la terrassa d’un petit cafè, em servien una ensaïmada i un cafè negre perfumat. Aquests passeig matinal pels carrers tan suaus, d’una arquitectura tan amable, en la tebior de la llum i de l’aire primaverals, la plaça de Cort, el minúscul establiment, l’ensaïmada i el beuratge (encara el cafè era molt bo, i l’aigua dolça dels país el millorava perquè està demostrat que l’aigua dolça del litoral mediterrani el fa boníssim) em causaven la impressió de trobar-me a Itàlia.” (Josep Pla, Homenots).

Però no es tracta ara de teoritzar sobre el que denominam espais narratius sinó de donar compte de l’excel·lent  treball que realitza, en aquestes direccions, l’associació "Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català" , ho poden comprovar al seu web: (www.espaisescrits.cat) . Una associació privada, sense ànim de lucre, amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. Les Rutes Literàries i el Mapa Literari Català en són dos bon exemples. En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes com a commemoració puntual d’una efemèride i altres que s’han consolidat com oferta cultural estable. Espais Escrits ha recollit totes les rutes que gestionen els seus associats.

 “Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magre i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc de vinya, sense gaire més patrimoni que vent salobrós, aigua de mar i sol implacable.” (Pare Rafel Ginard, Croquis Artanencs).

El que fa especial el treball d’Espais Escrits és la dinamització de la literatura catalana a través de les tecnologies de la informació. El Mapa Literari Català conté un miler de fragments d’obres literàries, acompanyats de contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos que es pot visualitzar navegant amb amb Google Chrome i Mozilla Firefox. L’any 2009 es reformula el projecte, fent ús de Google Maps i Google Earth, amb la possibilitat de descarregar arxius GPS i les Guies de les rutes literàries. Rep el “Premi Lletra” l’any 2010.

“Aquí s’acaba el món, o tal vegada /comença, i el llenguatge de les pedres / és un recer misteriós i lúcid / per repensar la vida i estimar-la. /Aquí s’atura el temps i només resta / l’interrogant del mar, la desmesura / que empetiteix el gest, o bé l’exalta.” (Miquel Martí i Pol,  Cap de Favàritx, a Llibre de les solituds).

A Mallorca s’ha començat per Blai Bonet, Llorenç Villalonga i el pare Ginard ja que la Fundació de les Cases Museu d’aquests autors forma part dels associats d’Espais Escrits. Està previst el desenvolupament per a smartphones com Iphone, Android o Windows Mobile, que permetrà fer una ruta literària traçada, escoltant els textos locutats i consultant imatges de l’escriptor o del paisatge, avisant de l’existència de literatura associada amb el punt geogràfic concret on es trobi en aquell moment. Això reforçarà la influència amb l’ensenyament així com amb el turisme, a més d’articular els vincles entre cases, museus, fundacions, arxius, associacions i persones vinculades amb el llegat dels escriptors, per tal de cartografiar el patrimoni literari català.

“Lo monestir de Miramar / fiu a frares Menors donar / per sarrayns a preicar. / Entre la vinya e·l fenolar ...”. (Ramon Llull, Cant de Ramon).

 _____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juliol, 2012 21:22

Postals de Palma (What is the city but the people?)

Climent Picornell

Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o  jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.

Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada  per la paret mitgera, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els allegros i vivaces són més aviats lentos. Cada dia entre les onze i  migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.

Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està  desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.

Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava Heart of Gold de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.

Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.

Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.

A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre, avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.

Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats. En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.

 _____________________________

Imatge:  PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB PERSONATGES D'UN FUNERAL Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2012 20:39

Apunts del Pla de Mallorca amb personatges d’un funeral.

Climent Picornell

Faig temps al cafè abans d’anar al funeral, lloc d’encontres amb gent que fa estona que no veus. M’assec amb l’amo en Toni de son Verdereta un home amb un galamó fenomenal, com una vela de barca. M’agradava tocar-li a ma mare, la pell de davall el coll, flonja i ella sempre entonava: “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”

El funeral és el d’en Pere de son Reixonte. En Pere fou un home que passarà a la història del poble pels seus “hechos”. Mentre entram pel portal dels homes per anar a consolar,  l’amo en Toni encara me’n conta un:  “Li agradava beure amb sos amics i colgar-se tard. Un vespre d’aquets aparcà es cotxo enfora de ses cases i pegà una travelada amb una rel de pi i caigué de grapes. Es feu un bon trenc. Agafà una aixada llenyatera i da-li que te da-li fins que la s’hagué feta seva. I a dorme”. No va dir “a dormir” l’amo en Toni, sinó “a dorme”. “L’on demà  son pare el despertà. ‘Pere, que hi ha hagut res de nou? He vist el cànyom de sa cuina ple de sang’. ‘Res mon pare, va passar això i això i com m’heu dit sempre vos, ses coses s’han de fer quan toquen, res de llavors, llavors... o demà, demà... Quan encara era calent m’hi vaig posar i ja està llest i no n’hem de parlar pus”. “Així era en Pere” me diu l’amo en Toni “Un poc capbuit i decidit. Una mescla rara”. Mentre recit l’habitual  ‘al cel el vegem’ als seus nebots, mir si s’hi assemblen.

Entre la discussió de si la tomàtiga “muchamiel” té molt enmig que s’ha de tirar i en canvi la de cor de bou tot és polpa, deman a l’amo en Bernadí Paulo qui és aquell personatge mudat i elegant. “En Tiuet de ca ses germanes Tiuetes, aquelles rosses de per s’Arraval”. Eren dues dones grans, grasses, immenses que quan s’asseien pareixia que no es podrien tornar a aixecar. Rosses i blanquinoses de pell, tenien un colmado al poble, no li deien botiga, li deien el colmado de ses Tiuetes. I un nebot i una dependenta, i elles sempre assegudes dins una habitació petitona darrera el mostrador vigilant el negoci, però feien veure que donaven conversa. M’afegeix l’amo en Bernadí: “En Tiuet, el nebot, posava mà al calaix quan no se’n temien –o ell s’ho pensava- i així, no feu feina fins que en va tenir quaranta de fets. Però en morir-se ses ties no passà lo que sa gent havia previst: “en Tiuet fondrà el negoci en dos dies”. Idò no, del colmado en feu un supermercado i ara en té un parell per  Mallorca, i per sa península. No sempre ses coses van com sa gent se pensa que han d’anar. Ja veus que va sortir ros, de sa raça de sa mare, germana de ses tietes, son pare tenia es cabells negres i reülls, feiner com ell tot sol, però curtet per veure-hi més envant que la setmana que ve, en qüestions de negocis. Ses tietes el criaren com si fos es seu fill, era orfe de quan feu sa primera comunió- i si ara el vessin, bravejarien ferm d’ell: cotxos bons, un fadrinot orgullós, com un colom de casta grossa que no mossega s’esca de cap dona que el vulgui fermar curt”.

La gent xerra a les escales de l’església, es manté la cosa social dels funerals, prop del monòlit –el “manolito”, que li deia en Pep Reprim-  en honor d’un fill il·lustre, i el tema és com han canviat les coses. Un tema recurrent a les converses del poble entre la gent de mitja edat. I pareix que es posen messions per qui en conta la que ha canviat més. El “quan jo era nin” que sol ser el començament programàtic del discurs, aquesta vegada és en boca d’en Joan Piulo,  “a l’hora de berenar –amb una llesca de pa amb formatge o de sobrassada amb sucre- les meves cosines, majors que jo, eren brodadores, amb els seu tambors, i  me feien aguantar un fil amb un ferro que feia d’antena de la ràdio mentre donaven sa novel·la. ‘No te moguis!’ me deien si me remenava massa, perquè la ràdio feia un renou de fregit en el moment més interessant. Jo ho feia a posta, per fer-les patir, ja que me tenien mitja hora a l’estaqueta per sa punyetera novel·la. Idò a sa casa on vivien ses meves parentes ara hi viuen uns externs que han posat una granja d’avestrussos.  Jo quan era nin els únics avestrussos que havia vist eren al  TBO. I la conclusió final: “Ho veis com han canviat les coses al poble!”

OBSERVATORI ( FOTOGR└FIC ) DEL PAISATGE DE BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juny, 2012 17:23

Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears

Climent Picornell

La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat.  A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.

Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca, pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.

S’ha format una ciència del paisatge, adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un Conveni Europeu del Paisatge.

La creació del web de l’ Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears  (www.observatorifotograficbalears.comno és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.

A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.

Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”, projectes d’observació fotogràfica del territori  que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants  al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.

_________________________

 IMATGES DE JAUME GUAL

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb