Climent Picornell

PERIPLE D'ESTIU PER MALLORCA (AMB FALS 'ROMAN └ CLEF') Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2012 23:07


Periple d’estiu per Mallorca (amb fals roman à clef)

Climent Picornell

La platja llarga i verge de sa Canova enguany està pleníssima d’algues. Les ones hi rompen amb esquitxotades, d’un brou espès i de renou sord. Els lliris de marina, perfumen el matí, tots badats, blanquíssims, i la tira de l’arenal pareix que s’enfila per l’horitzó cap al puig d’en Xoroi.

Feim el trempó a la fresca davall una figuera hivernenca i una mata selva alta com un arbre. “La llagosta la deixarem per un altre dia” diu, amb broma, en Tomeu. “Sólo me gustan los anillos,  me deia un madrileny un dia que en vaig fer i em deixava les closques per a mi, el molt reputa!”. “Tu, que li donares llagosta, a mi que em donaren ahir a can Kewin salsitxes de tofu i després de sopar volia curar la meva cussa amb flors de Bach!”. “I en Ryan?” deman a n’Apol·lònia. “És mort”. “Vaja”. M’agradava anar a pescar amb ells dos, gent major, sàvia dins la mar. Lluny passa el vapor, vull dir el vaixell, primer el lent, després el ràpid que van cap a Menorca. El paratges coloniers són amables, cap edifici romp les línies de l’skyline, malgrat les voreres de les muntanyes no s’hagin recuperat dels incendis que preparaven individus avesats, per quan rebrotàs el càrritx les ovelles i les cabres tenguessin menjar verd i tendre.

Començ el meu periple, al nord del Llevant de Mallorca, he d’anar al Pla, després a Ciutat i finalment a sopar al Pariatge. Massa moviment per un dia d’estiu calorós. A través dels camps segats amb bales de palla, enormes, rodones,  arrib a la vila. M’atur al cementiri, mon pare fa avui dotze anys que és mort i ma mare fa poc n’ha fet dos. Davant la seva tomba pens en el que més fermament m’havia comanat –a part de no barallar-me mai amb la meva germana- que no l’enterràs fins que no fes al manco més d’un dia que fos morta. De nina havia sentit a dir que havien trobat gent fora del seu taüt  (‘bubul’, diuen per aquí) i no havien pogut sortir de la tomba. “Recorda aquella dona de Costitx que era morta i ressuscitava” em recorda na Margalida “Cada pic que es ‘moria’ la posaven dins una brullola amb aigua calenta i ressuscitava. Així fins a tres pic, el qui feu quatre ja no va anar bé... ni amb l’aigua que bofegava”.

Arrib a la tertùl·lia dels meus amics al bar del cap de cantó de la plaça de la Llotja de Ciutat. “Arribes tard”, m’enfloca en Frederic. “Sí, però...”. “No hi ha disculpa” sense deixar-me acabar. Les converses són entrecreuades i caòtiques.“Plató sostenia que l’invent de l’escriptura seria dolent, ja que ens faria perdre la memòria, en deixar d’usar-la; Cervantes fa tornar foll a Don Quijote a causa de la lectura abusiva de llibres de Cavalleria i ara diuen que estar tantes hores davant l’ordinador o el mòbil ens farà no sabem exactament què…”. “Com diu Manuel Vilas: ‘L’exotisme és el nostre enemic. L’exotisme de Cien años de Soledad o de El Romancero Gitano, front a la literatura de la intel·ligència, front a Borges, per exemple”. “Luz y Taxímetros” demanava un diputat, equivocant l’ofici i l’eina. Tan se val!”. “Pareixen les definicions del professor Cazabonne: els cristians només poden tenir una dona, com anomenam aquest estat? Resposta: monotonia”. “Aquests canvis de significat són brutals. Que vos pareix “CarniSíria” o “DesGrècia”. “O Hèrnia Fiscal o Materialisme Histèric?”. “Qué es la vida? Un Frenadol!” mantenia J. Pérez Andújar...  Deix els companys fent cerveses i prenc la ruta cap al Pariatge.

Ja al port vaig cap dret a nadar davall els tamarells de la casa, d’estil noucentista,  talment com havia acabat l’estiu de l’any passat, als tamarells de Caloscamps, a l’altre costat de Mallorca, on he estat el dematí. De dins la mar algunes construccions de primera línia tapen un poc els excessos de casetones i casetotes que s’enfilen per la carena desdibuixant el que fou el port.  Llunyans -per dins el buit que fa el torrentó d’Es Saluet- apareixen la vila d’Andratx i darrere el puig de Galatzó i la mola de s’Esclop. Es sent la campana de l’església que fa el toc de queda per a la missa. La missa al port és tard, encara fa claror, però ja és hora d’haver tornat de pescar o d’enrevoltar l’illot de sa Dragonera. Hora foscant s’encenen els llums i a l’enfront es sent la música que arriba de per devers el Villa Itàlia, un crooner estil Frank Sinatra d’estiu dels anys seixantes, vull dir que et transporta als estius d’abans, on a cada terrassa d’hotel hi havia un grup de música perquè ballassin els turistes, ara ja n’hi ha pocs, per no dir cap, si de cas algun disc jockey d’aquests ‘modernillos’.

A cals amics, la premsa, a balquena per damunt les taules, plenes també de llibres, Iphones i Ipads, ebooks, el futur de la cosa impresa i digital posa en marxa les converses canòniques, altres, més banals, qui sap si oculten problemàtiques soterrades i tal volta atenuades. En el temps del sopar es deriva de cap a l’intrascendència. La salut en primer terme –s’ha de conèixer que tots hem passat els seixanta, o quasi tots-, la pell, els ossos, les tendinitis, els pulmons, les morenes… Després les famílies, les mares i pares vells, els qui encara en tenen. Les jubilacions o prejubilacions i les mesures econòmiques, els retalls. El futur, ja no tan llunyà. Tots es fan estimar, vides paralel·les i en part coincidents. No els és aplicable la dita de Gramsci: “Odiï els indiferents perquè me molesta el seu plorinyar d’eterns innocents”. Tot aquest periple podria funcionar com un roman à clef, avorrit això sí, però cosa de ver hi ha.

NOSALTRES, ELS MALLORQUINS / NOSALTRES, ELS VALENCIANS / NOSALTRES, ELS FUSTERIANS Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2012 11:14

Nosaltres, els mallorquins / nosaltres, els valencians / nosaltres, els fusterians

Climent Picornell

Fa cinquanta anys The Rollig Stones feren el seu primer concert, es fundà l’Obra Cultural Balear  i s’edità Nosaltres, els valencians de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster  (1922- 1992) un dels millors assagistes del segle XX. Josep Melià el llegí mentre feia el servei militar a Melilla. Decidí fer una obra similar, Els Mallorquins, i demanà el pròleg a Joan Fuster. Melià acabà de redactar-la el 1964, la censura la mutilà i endarrerí. Caigueren “estat espanyol”, “nacional”, ni tan sols “regionalisme polític” fou acceptat. Però el censor no es degué fixar en què Fuster, al pròleg, usava en diverses ocasions Països Catalans (“Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”). El pròleg està datat a Sueca el novembre de 1964. La primera edició d’ Els Mallorquins és de març de 1967. La segona d’abril de 1967. Víctor Labrado comentant les paraules de Fuster -“ Vendre 1.500 exemplars és una bona xifra, entre Morella i Elx..”- manté que acabava ‘d’inventar’ per al País Valencià, la segona edició en català. Aquí ho feu Melià.

Joan Fuster qualificava de “paperet” el seu llibre i confirmà que mai s’hagués imaginat que provocàs tal impacte, no només a València, sinó també a Catalunya - i de retruc a Balears- aquella obreta encarregada per Max Cahner per a Edicions 62, que s’estrenava també. Per S. Enguix Nosaltres, els valencians és un text fonamental per entendre el debat identitari valencià (i català) –i balear, afegiria un servidor- i que agafà la major tensió social, tan a l’acadèmia com al carrer durant els anys setanta i vuitanta. Tensió que es reflectí de forma violenta quan l’ultradreta anticatalanista feu esclatar una bomba l’any 1981 a la porta de casa de Joan Fuster, cosa que l’afectà profundament.

En motiu del cinquantenari de l’edició de Nosaltres, els valencians s’han organitzat exposicions, cicles de conferències, la iniciativa “Nosaltres els fusterians” o una edició del diari Ara amb cites de Fuster a cada pàgina. Francesc Marc Álvaro: “Llegir a Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que  va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens rodeja. De la peresa a la impunitat hi ha una passa”. No li agradaven els actes públics de masses, ni que el convertissin amb estendard de res o que Nosaltres, els Valencians esdevingués un pamflet, ell el considerava un llibre provisional que s’havia d’ampliar.

Tornant al pròleg que Fuster va escriure a Melià per a Els Mallorquins l’any 1964. És una peça poc coneguda. Allà es queixa de la manca de bibliografia sobre la temàtica i que la majoria d’obres, per no dir totes, són del Principat . “A Balears si exceptuam alguna cosa de Miquel del Sant Oliver, Gabriel Alomar i del senyor” (sic) “Estelrich poca cosa hi ha”. La cita obligada és Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, 1954, i  torna a situar tots els intents de postguerra al Principat. “Per una inèrcia morbosa de segles l’òptica ‘comunitària’ dels homes del Principat s’ha restringit a  aquests límits”. Veu la inhibició del Principat en l’anàlisi del país Valencià i de les illes Balears, “com un abstencionisme que ha tocat extrems quasi suïcides”.

“Ni a les Illes ni al País Valencià no havíem emprès una tasca similar. Les temptatives teòriques realitzades al Principat sobre la circumscripció “regional” no tenien correspondència homologa, també regional, a les Illes o al País Valencià”. “¿Que som els “mallorquins” i “valencians”, en tant que “mallorquins i “valencians”? Davant la inexistència de resposta Fuster diu que ningú gosava, “el meu mèrit, si mèrit és, va ser l’atreviment”. “Amb Nosaltres, els valencians he ajudat alguns paisans meus a reconsiderar-se en la seva posició nacional... No afirmo que els hagi “convençut” de res, també crec haver alertat una mica els catalans de les altres regions, més amunt de l’Ebre i enllà de la mar, sobre el cas valencià”.

Insisteix en el que anomena “aquesta identitat problemàtica”. “Només amb la restauració d’una consciència unitària dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, “rossellonesos”, “valencians”-, sentir-nos normals en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències internes entre les nostres regions són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinants”. “Hi ha regionalistes recalcitrants, suspicaços que ja s’imaginen víctimes anticipades d’un “imperialisme català”, potser més perillós que l’altre. Simètricament hi ha alguns almogàvers precipitats que creuen que si “tots som uns”, la Greater Catalonia és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues actituds em semblem improcedents: improcedent la por localista i improcedent la impaciència unificadora”. “El poble que som és un poble a “mig fer”, i hem d’acabar-ho de fer. O sucumbirem com a poble: desapareixerem del mapa, subsumits en una anèmica degeneració provincial, frustrats, sense nom ni nervi, amb l’estigma servil de la impotència i de la dimissió”.

El pròleg es manté a les dues primeres edicions d’ Els Mallorquins i a la traducció castellana (de Gabriel Cisneros, “Cuadernos para el diálogo”,1968). Però a la tercera i quarta edicions, revisades i rebatiades (La nació dels mallorquins) desapareix. Melià troba que no es convenient, donat el nivell en el qual es mou el mallorquinisme polític d’aquell moment, prologar l’obra amb un escrit pancatalanista. Melià es declarà sempre catalanòfil, però no catalanista polític. Aquestes temàtiques encara provoquen aportacions de caire intel·lectual, polític i sentimental. “La consciència que va desvetllar un país”, o “Va establir un vincle inevitable entre modernitat i recuperació de la consciència nacional”, o “Els Països Catalans s’articulen sobretot des del món cultural”, són alguns dels titulars que he pogut arreplegar ara mateix arran del cinquantenari i a vint anys de la mort de Fuster. En fi, vagi aquesta aportació per ressenyar una de les repercussions que tengué a Mallorca Nosaltres, els valencians.

ESPAIS ESCRITS I CARTOGRAFIES LITER└RIES ("ENTRE LA VINYA I EL FONOLLAR") Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juliol, 2012 20:07

Espais escrits i cartografies literàries (“Entre la vinya i el fonollar”)

Climent Picornell

“La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç.”  (Blai Bonet, El Mar).

La literatura mostra elements significatius dels processos socials i territorials, que ens permeten entendre la realitat a través del seu sedaç creatiu. Encara que els escriptors no sempre intenten que les seves obres siguin un reflex exacte de la realitat sinó que, en molts de casos, són metàfores de la mateixa, les seves temptatives configuren una particular geografia literària.

“Les serres de Son Creus, tocant ja a Bearn, constitueixen la part més accidentada i grandiosa de l’illa. Sense més vies de comunicació que alguns caminois de bèstia, la solitud d’aquells paratges només es veu torbada per qualque caçador o qualque família de carboners que aixequen la seva barraca dins el més amagat de l’alzinar.” (Llorenç Villalonga, Bearn).

Interessa fins a quin punt l’espai esdevé protagonista, carrregant-se de poesia, parafrasejant  G.Bachelard. Fins i tot en el llibres de viatges. Deia Tabucchi que relatar un viatge no significa només descriure’l, sinó ser capaç de transmetre les emocions que va suscitar. Així els llocs on es situen les accions, tan als relats, com a les descripcions paisatgístiques esdevenen alguna cosa més que un simple decorat. “Descriure és molt difícil, en canvi opinar es fàcil”, diuen que deia Josep Pla. Aliar-se amb el genius loci que desvetllarà la identitat del lloc, vet ací la tasca de l’escriptor, ressaltant la màgia del territori on es desenvolupen les accions, reals o inventades. Valle-Inclán era taxatiu: “Quan escric em deix dominar principalment pel lloc. Aquest determina l’acció”. A partir d’aquí, la fidelitat a un espai o aquest com a potenciador d’un mite: l’Andratx de Porcel, el Balbec o el Combray de Proust, el Yoknapatawpha de Faulkner, el Macondo de García Márquez o el Buenos Aires de Borges.

“Pel Born, anava a la plaça de Cort, on, instal·lat a la terrassa d’un petit cafè, em servien una ensaïmada i un cafè negre perfumat. Aquests passeig matinal pels carrers tan suaus, d’una arquitectura tan amable, en la tebior de la llum i de l’aire primaverals, la plaça de Cort, el minúscul establiment, l’ensaïmada i el beuratge (encara el cafè era molt bo, i l’aigua dolça dels país el millorava perquè està demostrat que l’aigua dolça del litoral mediterrani el fa boníssim) em causaven la impressió de trobar-me a Itàlia.” (Josep Pla, Homenots).

Però no es tracta ara de teoritzar sobre el que denominam espais narratius sinó de donar compte de l’excel·lent  treball que realitza, en aquestes direccions, l’associació "Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català" , ho poden comprovar al seu web: (www.espaisescrits.cat) . Una associació privada, sense ànim de lucre, amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. Les Rutes Literàries i el Mapa Literari Català en són dos bon exemples. En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes com a commemoració puntual d’una efemèride i altres que s’han consolidat com oferta cultural estable. Espais Escrits ha recollit totes les rutes que gestionen els seus associats.

 “Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magre i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc de vinya, sense gaire més patrimoni que vent salobrós, aigua de mar i sol implacable.” (Pare Rafel Ginard, Croquis Artanencs).

El que fa especial el treball d’Espais Escrits és la dinamització de la literatura catalana a través de les tecnologies de la informació. El Mapa Literari Català conté un miler de fragments d’obres literàries, acompanyats de contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos que es pot visualitzar navegant amb amb Google Chrome i Mozilla Firefox. L’any 2009 es reformula el projecte, fent ús de Google Maps i Google Earth, amb la possibilitat de descarregar arxius GPS i les Guies de les rutes literàries. Rep el “Premi Lletra” l’any 2010.

“Aquí s’acaba el món, o tal vegada /comença, i el llenguatge de les pedres / és un recer misteriós i lúcid / per repensar la vida i estimar-la. /Aquí s’atura el temps i només resta / l’interrogant del mar, la desmesura / que empetiteix el gest, o bé l’exalta.” (Miquel Martí i Pol,  Cap de Favàritx, a Llibre de les solituds).

A Mallorca s’ha començat per Blai Bonet, Llorenç Villalonga i el pare Ginard ja que la Fundació de les Cases Museu d’aquests autors forma part dels associats d’Espais Escrits. Està previst el desenvolupament per a smartphones com Iphone, Android o Windows Mobile, que permetrà fer una ruta literària traçada, escoltant els textos locutats i consultant imatges de l’escriptor o del paisatge, avisant de l’existència de literatura associada amb el punt geogràfic concret on es trobi en aquell moment. Això reforçarà la influència amb l’ensenyament així com amb el turisme, a més d’articular els vincles entre cases, museus, fundacions, arxius, associacions i persones vinculades amb el llegat dels escriptors, per tal de cartografiar el patrimoni literari català.

“Lo monestir de Miramar / fiu a frares Menors donar / per sarrayns a preicar. / Entre la vinya e·l fenolar ...”. (Ramon Llull, Cant de Ramon).

 _____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juliol, 2012 21:22

Postals de Palma (What is the city but the people?)

Climent Picornell

Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o  jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.

Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada  per la paret mitgera, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els allegros i vivaces són més aviats lentos. Cada dia entre les onze i  migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.

Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està  desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.

Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava Heart of Gold de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.

Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.

Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.

A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre, avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.

Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats. En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.

 _____________________________

Imatge:  PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB PERSONATGES D'UN FUNERAL Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2012 20:39

Apunts del Pla de Mallorca amb personatges d’un funeral.

Climent Picornell

Faig temps al cafè abans d’anar al funeral, lloc d’encontres amb gent que fa estona que no veus. M’assec amb l’amo en Toni de son Verdereta un home amb un galamó fenomenal, com una vela de barca. M’agradava tocar-li a ma mare, la pell de davall el coll, flonja i ella sempre entonava: “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”

El funeral és el d’en Pere de son Reixonte. En Pere fou un home que passarà a la història del poble pels seus “hechos”. Mentre entram pel portal dels homes per anar a consolar,  l’amo en Toni encara me’n conta un:  “Li agradava beure amb sos amics i colgar-se tard. Un vespre d’aquets aparcà es cotxo enfora de ses cases i pegà una travelada amb una rel de pi i caigué de grapes. Es feu un bon trenc. Agafà una aixada llenyatera i da-li que te da-li fins que la s’hagué feta seva. I a dorme”. No va dir “a dormir” l’amo en Toni, sinó “a dorme”. “L’on demà  son pare el despertà. ‘Pere, que hi ha hagut res de nou? He vist el cànyom de sa cuina ple de sang’. ‘Res mon pare, va passar això i això i com m’heu dit sempre vos, ses coses s’han de fer quan toquen, res de llavors, llavors... o demà, demà... Quan encara era calent m’hi vaig posar i ja està llest i no n’hem de parlar pus”. “Així era en Pere” me diu l’amo en Toni “Un poc capbuit i decidit. Una mescla rara”. Mentre recit l’habitual  ‘al cel el vegem’ als seus nebots, mir si s’hi assemblen.

Entre la discussió de si la tomàtiga “muchamiel” té molt enmig que s’ha de tirar i en canvi la de cor de bou tot és polpa, deman a l’amo en Bernadí Paulo qui és aquell personatge mudat i elegant. “En Tiuet de ca ses germanes Tiuetes, aquelles rosses de per s’Arraval”. Eren dues dones grans, grasses, immenses que quan s’asseien pareixia que no es podrien tornar a aixecar. Rosses i blanquinoses de pell, tenien un colmado al poble, no li deien botiga, li deien el colmado de ses Tiuetes. I un nebot i una dependenta, i elles sempre assegudes dins una habitació petitona darrera el mostrador vigilant el negoci, però feien veure que donaven conversa. M’afegeix l’amo en Bernadí: “En Tiuet, el nebot, posava mà al calaix quan no se’n temien –o ell s’ho pensava- i així, no feu feina fins que en va tenir quaranta de fets. Però en morir-se ses ties no passà lo que sa gent havia previst: “en Tiuet fondrà el negoci en dos dies”. Idò no, del colmado en feu un supermercado i ara en té un parell per  Mallorca, i per sa península. No sempre ses coses van com sa gent se pensa que han d’anar. Ja veus que va sortir ros, de sa raça de sa mare, germana de ses tietes, son pare tenia es cabells negres i reülls, feiner com ell tot sol, però curtet per veure-hi més envant que la setmana que ve, en qüestions de negocis. Ses tietes el criaren com si fos es seu fill, era orfe de quan feu sa primera comunió- i si ara el vessin, bravejarien ferm d’ell: cotxos bons, un fadrinot orgullós, com un colom de casta grossa que no mossega s’esca de cap dona que el vulgui fermar curt”.

La gent xerra a les escales de l’església, es manté la cosa social dels funerals, prop del monòlit –el “manolito”, que li deia en Pep Reprim-  en honor d’un fill il·lustre, i el tema és com han canviat les coses. Un tema recurrent a les converses del poble entre la gent de mitja edat. I pareix que es posen messions per qui en conta la que ha canviat més. El “quan jo era nin” que sol ser el començament programàtic del discurs, aquesta vegada és en boca d’en Joan Piulo,  “a l’hora de berenar –amb una llesca de pa amb formatge o de sobrassada amb sucre- les meves cosines, majors que jo, eren brodadores, amb els seu tambors, i  me feien aguantar un fil amb un ferro que feia d’antena de la ràdio mentre donaven sa novel·la. ‘No te moguis!’ me deien si me remenava massa, perquè la ràdio feia un renou de fregit en el moment més interessant. Jo ho feia a posta, per fer-les patir, ja que me tenien mitja hora a l’estaqueta per sa punyetera novel·la. Idò a sa casa on vivien ses meves parentes ara hi viuen uns externs que han posat una granja d’avestrussos.  Jo quan era nin els únics avestrussos que havia vist eren al  TBO. I la conclusió final: “Ho veis com han canviat les coses al poble!”

OBSERVATORI ( FOTOGR└FIC ) DEL PAISATGE DE BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juny, 2012 17:23

Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears

Climent Picornell

La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat.  A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.

Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca, pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.

S’ha format una ciència del paisatge, adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un Conveni Europeu del Paisatge.

La creació del web de l’ Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears  (www.observatorifotograficbalears.comno és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.

A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.

Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”, projectes d’observació fotogràfica del territori  que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants  al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.

_________________________

 IMATGES DE JAUME GUAL

JARDINS D'ALTRI, PEL JUNY Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 22:02

 
Jardins d'altri, pel juny
 
Climent Picornell
 
Agaf el que trob interessant de per aquí i de per allà, confegint els meus Jardins d'Altri, esburbats i pretensiosament erudits. De totes les maneres, com va dir molt encertadament l'actor George Burns: "El secret d’un bon discurs" -podria afegir que també d'un article- "consisteix en tenir un bon començament i un bon final i, llavors, tractar de què els dos estiguin el més prop possible". Ho provarem.
 
Del riureClaude Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes: se’ls subministrava un caos inicial que més malament que bé ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res". Segons Baudelaire (De l’essència del riure...) "Crist conegué la còlera i també les llàgrimes però no el riure, això feu que la cosa còmica hagi estat vista, cristianament, com un element condemnable i d’origen diabòlic". Agaf algunes d’aquestes reflexions d’un article de Raúl Rodríguez sobre el morir-se de riure, uns apunts sobre el dolor i la diversió en la cultura. Recorden com Umberto Eco a la seva obra El nom de la rosa fa que el monjo Jorge de Burgos sigui l’impugnador del riure, amagant els textos d’ Aristòtil on aquest tractaria l’humor i la comèdia com una cosa bona i saludable o enverinant els monjos de l'abadia que els haguessin llegit. El riure no crea dogmes, ni autoritarismes. Diu W. Benjamin que “El riure és l’afecte més internacional i més revolucionari de les masses”. Literàriament hi ha divergències, per a Tolstoi “Les famílies contentes són totes iguals, les famílies desgraciades ho són cada una a la seva manera”; però per a Manuel Vilas "Humorisme i novel·la són la mateixa cosa, com ho foren per a Cervantes, que inventà l'humor modern, per a Kafka i també per Joyce".
 
De la cultura popularCultura popular i cultura de masses no són el mateix, ja ho va dir Th. Adorno que preferia anomenar-ho “indústria cultural” per evitar que es pogués creure que la cultura de masses sorgia de les pròpies masses, des d’elles mateixes, i no com una planificació des d’amunt, des del poder, naixent, per tant, en instàncies ben poc populars.
 
Del caminarPicasso: “Pensar amb els peus és la meva manera de caminar”. És la dita d’un  geni o una boutade? S’ho demana Eduard Cairol, quan reflexiona entre la relació que tenen els peus i el pensament a la Revista de Occidente. Peripatetisme és passejar i pensar, conversant al mateix temps. "Passejar va ser durant molts de segles malt vist i els pensadors només tenien ulls per mirar el paisatge de l’interior de l’ànima o la complexa geografia del més enllà, en la triple divisió del cel, infern ipurgatori". Diuen que a partir de que Petrarca pujà al Mont Ventoux, i ho contà, s’experimentà amb la natura una relació que avui reconeixem com moderna. Fou Jean-Jacques Rousseau, qui es va criar de nin al peu dels Alps, qui mantingué que el desenvolupament de la subjectivitat i el contacte amb la natura són inseparables (la civilització ha allunyat l’home de la natura i per això l’ha corromput). Això ho desenvolupa a la seva obra inacabada Les reflexions del passejant solitari (1782), on alaba el “promeneur”, dient que passejant és quan s’articulen amb una certa harmonia: l’experiència del jo, la contemplació de la natura i un cert sentiment de transcendència. Volen res de més modern? Ara que els metges fan passejar la gent o que la sortida al camp s’ha fet necessària per al benestar, anys després de què els hippies pregonassin el retorn a la natura. Caldria llegir l’obra Caminar de H. D. Thoreau (1862). Nietzche era un vigorós marxador i deia: no s’escriu només amb la mà, el peu acompanya sempre l’escriptor”. No està de més recordar Baudelaire qui desplaçarà aquesta contemplació del marc natural al marc urbà, amb la figura del flâneur, el badocador que deriva sense nord pels carrers de les ciutats.
 
Dels epistolarisSom a la meitat de l’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel (Les passions ocultes. Correspondència i vida). I encara m’esperen les Cartes de Saul Bellow… Escriure, en aquest cas escriure’s, ha jugat un  paper fonamental en les xarxes de sociabilitat, des de les relacions familiars fins a les intel·lectuals. Les cartes són una finestra a la vida íntima. I una font més per a l’estudi social o històric. Què me’n diuen de les correspondències amoroses, les explícites o les secretes i els seus recorreguts en els arxius familiars? La correspondència entre intel·lectuals o científics ajuda a donar una visió diferent dels grans personatges, alguna vegada una visió atroç. Devia contestar les mil cartes al dia que segons deien rebia François Mitterrand quan era president de França? I les cartes als consultoris sentimentals o als artistes estimats? Hi ha estudis de la correspondència, amb societats científiques que s’hi dediquen. ¿Què deuen pensar de la desaparició quasi absoluta de la carta escrita en paper, avui en dia substituïda per l’email, els sms i tots els ginys electrònics internetians?
 
D'endevinallesUns nins plantegen la següent endevinalla: “Tots els que veim i agafam, els deixam. I tots els que no veim, ni agafam, els duim”. Ni Homer ho va saber contestar. Ho conta Heràclit. Es tractava dels polls que es llevaven del cap. Ja podem, si volen, afegir les metàfores corresponents. Les coses que no veim, les que no podem tocar, ni agafar –com els polls que continuen al nostres cabells, malgrat l’hiperhigiene moderna-, no les veim però ens continuen picant i afectant. I això que servidor no és gaire freudià.

LES POSSESSIONS DE MALLORCA: CAD└VERS EXQUISITS? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 21:49

Les possessions de Mallorca: cadàvers exquisits?

Climent Picornell

”Les possessions han estat fins a dates relativament recents els grans eixos articuladors del paisatge agrari de Mallorca i una unitat d'estudi per a entendre el món rural", diuen els professors Antònia Morey i Gabriel Jover editors del llibre Les possessions mallorquines. Passat i present (Documenta Balear, 2012). Un conjunt d’aportacions d’especialistes que, més enllà de l'estudi arquitectònic (les cases eren el centre directiu de la possessió), la idea de Morey i Jover és "la reflexió sobre la diversitat dels processos històrics que convergiren en la conformació d'una matriu territorial que tingué en les possessions un dels seus vectors clau, i aprendre de les formes de gestió anteriors, per abocar-ho a la problemàtica generada pel canvi a partir de la irrupció del turisme de masses, com la rendibilitat actual, el legat cultural, la seva preservació o el seu destí per a nous usos”.

El llibre te diferents segments. Sobre l'origen i el concepte de possessió. Un  capítol sobre les formes d'explotació i ús durant els segles XV al XVIII, un sobre les reformes a l'empara del reformisme il·lustrat, un sobre els canvis durant els segles XIX i XX. I dos capítols sobre el legat etnogràfic i artístic de les possessions i els nous usos i la preservació del patrimoni natural. Un text interessantíssim, de consulta obligada per a tots els qui s'hagin d'interessar pel tema. Sobre el per què de la llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària, Morey i Jover creuen que es per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, a més del sistema hereditari, que han fet que travessin els segles, no sense conflictes entre senyors, pagesos, arrendataris, jornalers, mercaders; han sabut adaptar innovacions productives, fins avui mateix on aquest món generat entorn del concepte possessió perdura, esmicolat, això sí, entre canvis de propietat, segregacions, establits i canvis d'us.

Per Vicenç M. Rosselló Verger la Desamortització sols va afectar un centèsim de la superfície cadastrada, no va fornir una nova estructura de propietat “però obrí el famolenc mercat de la terra als comerciants, professionals, emfiteutes rics, tenidors del deute públic, prestamistes; la burgesia comercial aspirava a ser ‘tan terratinent’ com la noblesa”. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” -en expressió de Jover i Morey- arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després. Remarca Rosselló que "al segle XXI, podem parlar tot dret de liquidació. Les possessions -tan d'una òptica marxista com capitalista- són cadàvers; com a molt en resten algunes en mans de la noblesa". I posa alguns exemples, un estudiat per ell mateix (Sa Torre de Montornès. La liquidació d’una possessió mitjana del Pla de Mallorca, El Gall, 2010). Sa Torre de Montornès era una propietat aristocràtica fins a 1858 quan un burgès liberal la compra i l'estableix. La possessió es mig reconstruïda per una família que aspira al cacicat local i després entra en fallida. A banda del centenar de sorts quadriculades, la finca residual acaba a mans d'una firma de materials de construcció. 

Gran paràbola l'anterior. És ver que la noblesa encara en té, tenien tant que per molt que hagin venut encara tenen. Però dins el món de la propietat del milenar de possessions actuals hi trobarem els comerciants enriquits (o els seus hereus), o els xuetes  - Margarita Aguiló: La relación de los xuetes con el mundo de las possessions en el siglo XIX: ¿de arrendatarios y prestamistas a propietarios?-  o els amos (vertaders gerents de la possessió com empresa) que en un moment donat en compren desaforadament, fins i tot les administrades per ells mateixos, davant la desídia o l’engany als senyors. O ja amb el turisme estant, els hotelers -vencedors del combat social- que compren possessions amb ànim sumptuari, o els contrabandistes, Joan March –que n’adquirirà per parcel·lar fent passar molts pagesos de “proletaris a propietaris” (Josep Melià); financers fets a ells mateixos que compren on els seus pares hi feien de missatges. O un grup ecologista, el GOB, que compra -amb centenars de participacions- La Trapa, o s'Arxiduc que en comprà moltes, o el Govern de Balears i el Consell els grans propietaris actuals, o en Miquel de s'Estaca, o en Kuhn i els seus partners i similars, els alemanys rics, o els espanyols rics -mirau Son Moragues-, o Albocàsser sembrat d’oliverar per un forà, o sa Torre de Llucmajor que fou efímerament d’en Vicenç Grande –emblema dels promotors del boom urbanístic recent-, algunes són de bancs o caixes, o Santa Ponça, o alguns registradors de la propietat o recaptadors d’impostos, o de fundacions diverses de sabaters o pseudohippies, de l’Església, de l’Opus, del municipi (Galatzó), o dels russos que ja en compren, o d’un xinès que pot ser per herència senyor d’una gran possessió, o l’alemany del Fangar digne successor de don Pere Bonnin i Armstrong; i de ‘Don Tu’, Gabriel Marcel, enorme terratinent, qui se’n recorda? Si confrontàssim les possessions que enumera s'Arxiduc, sumassim les quarterades i analitzassim els seus propietaris i féssim el mateix ara, tendríem una cata fefaent del canvi: ha minvat la seva superfície i els botifarres, i molts de propietaris s’han resguardat darrera societats anònimes.

Les possessions mallorquines d’Antònia Morey i Gabriel Jover és un esglaó potent per entendre aquest procés, que a vegades es difumina darrera un agroturisme, una visita a sa Granja o un esplet de turistes per dins Els Calderers, o de les fotografies en color d’aquests llibres meravellosos que mostren la possessió decorada, però que amaguen el caciquisme darrera un arqueta barroca o, dins una caixa de morera de l'entrada, el robatori de l’amo, tot, després de travessar el magnífic portal forà i sortir a la clastra, a l’ombra del lledoner.


TEMPS D' AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2012 20:26

 

 

 

 

Temps d’aforimes

Climent Picornell

“Totes les religions s’assemblem per la bacina” (Jules Renard); “El diable és molt optimista si creu que pot fer a la gent pitjor del que ja és” (Karl Kraus); “De nit les botigues de flors pareixen depòsits de cadàvers” (Ramon Gómez de la Serna); “Tothom es queixa de la seva memòria, però  ningú se queixa de la seva intel·ligència” (F. De la Rochefoucauld); “Qui només entén de Química tampoc l’entén” (Georgh Ch. Lichtenberg). Són aforismes. Han rebut altres noms, “Aeròlits” (De Ory), “Sentències o dards” (Nietzsche), “Pol·len” (Novalis), “Coets” (Baudelaire), “Pensaments” (Joubert); “Pensaments estrangulats” (Cioran); “Pensaments repentins” (Siniavski); “Fulles caigudes” (Rozanov); “Fulles d’Hypnos (Char) i encara més (apunts, màximes o ‘greguerías’).

Mínimes en deia l’escriptor Claude Roy (1915-1997), petites frases que escrivia en el seu dietari Les rencontres des jours, mescla d’humor, de malenconia, de sentit comú. Es tracta de dir coses importants sense pedanteria, amb un somriure. Per a un servidor aquests són els secrets dels bons aforismes, quan un es posa transcendental i engolafrat perden tota la força. Vegeu una selecció de Roy: “Que no hi hagi resposta no exclou l’absència de preguntes”; “La blana coixinada de les certeses de formigó”; “Canviava per complet d’opinió, però no d’estupidesa”; “Comparteix la meva opinió. Jo no. Feliçment”; “La meva veritat és tan modesta que dubta de tenir raó”;  “Som pacifista, fins el punt d’exhortar-me constantment a firmar la pau amb mi mateix”; “Curat de l’esperança en el progrés, busca acomodacions amb el desastre”.

Gaspar Hernández ha publicat L’art de Viure (Aforismes d’escriptors) (2011), títol del programa de Catalunya Ràdio que fa sis anys que presenta i n’ha fet una selecció dels escriptors que més li han agradat.  Una llicència que no s’ha volgut permetre és incloure’n un de Clint Eastwood, aquest: “Si a la vida vols una garantia, compra’t una torradora”. Vegeu-ne uns quants. “Fer patir és l’única manera d’equivocar-se” (Albert Camus); “Puc prometre ser sincer, però no imparcial” (J. W. Goethe); “Com més gran és la nostra felicitat, més desapercebuda ens passa” (Alberto Moravia);  “No hi ha vent favorable per a aquell que no sap on va” (Guillem d’Orange); “La vida sense fum és com el fum sense el rostit” (Cesare Pavese); “Només ens curem d’un patiment, quan l’hem patit plenament” (Marcel Proust); “No facis als altres el que voldries que et fessin a tu. Potser els seus gustos són diferents dels teus” (G. B. Shaw).

Com diu Alex Rovira, una petita frase ens pot obrir una finestra a una percepció diferent. El que caracteritza un aforisme és que neix de l’honestedat, encara que sigui irònic o càustic i va més enllà. Alguns, des d’una provocació, porten el lector a connectar amb la seva essència, amb un espai interior sagrat. “El que una persona pensa d’ella mateixa és el que determina, o més aviat assenyala, el seu destí” ( H. D. Thoreau); O, el voleu més condensat?  “Som allò que creim que som” (Anton Txèkhov); “No som tan jove per saber-ho tot” (Oscar Wilde); “La felicitat és una forma de badoqueria” (Josep Pla); “La vida d’una persona és un camí cap a si mateixa, l’assaig d’un camí, l’esbós d’un caminoi” (Herman Hesse); “Aneu amb compte amb la tristesa. És un vici” (Gustave Flaubert); “Mai no ens hem de penedir de les nostres llàgrimes” (Charles Dickens); “És molt més fàcil quedar bé com a amant que com a marit, perquè és molt més fàcil ser enginyós de tant en tant que cada dia” (Honoré de Balzac).

 Babelia (nº 1068) dedica una part a la temàtica aforística d’una sèrie de textos, el de Jorge Wagensberg, Más árboles que ramas. 1116 aforismos para navegar por la realidad (2012), el d’Erika Martínez, Lenguaraz (aforismos) (2011) o el de Benjamin Prado, Pura Lógica. (500 aforismos) (2011). Antonio Fraguas comenta aquest gènere híbrid entre la poesia, el pensament i la ciència i fa avinent que l’activisme ciutadà que ha reverdit recentment necessitat d’idees rotundes amb capacitat d’arribar a la màxima profunditat amb el mínim espai, i això ho pot donar l’aforisme. Andrés Trapiello en el seu blog Hemeroflexia creu que Internet ha promogut el gènere aforístic, però: “Un aforisme mai és una drecera, ni una ocurrència, ni una improvisació, sinó la punta d’un iceberg d’un sistema filosòfic” i afegeix: “Qui va lent, arriba tard; el que va poc a poc, a la seva hora”. De totes les maneres com deia el mestre de l’aforística Karl Kraus: “Un aforisme mai pot ser la veritat completa; pot ser una veritat a mitges o una veritat i mitja”.

 “Un aforisme és un pretext per a un text fora de context”. És de J. Wagensberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, per a ell un bon aforisme fuig del dogma, necessita una certa dosis d’humor i és idoni per iniciar una conversa. Per damunt la narrativa, la poesia i l’assaig, aquest pensament breu és el gènere literari més científic. “Viure envelleix” és l’exemple de que només amb dues paraules s’evoca el preu que paga la matèria viva per seguir-ho sent. Un aforisme i una llei de la natura comparteixen la bellesa de tot mínim evocant un màxim. Per a Wagensberg un bon aforisme és una reflexió liofilitzada per a ser recordada quan es presenti de nou l’ocasió d’activar la discussió: “Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució”.

“Certs homes prefereixen creure que fingim els orgasmes” afirma Erika Martínez qui es demana: “Una llarga convalescència engendra novel·listes. La proximitat d’una catàstrofe, poetes. De quin forat surten els aforistes?”

------------------------------

IMATGE:   GUILLEM MUDOY 

POSTAL DE PALMA DES DEL RAVAL DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 24 Maig, 2012 19:29

Postal de Palma des del raval de Mar

Climent Picornell

He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. Nulla ethica sine aesthetica. Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.

Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals, davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.

S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa amb carrers drets  que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència  a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.

“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de  pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques

________________________________

IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb