jcmllonja | 20 Maig, 2005 16:06
La darrera cançò de “L’Anàbasi” de Saint John Perse
C H A N S O N
Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...
Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre,
appuyé du menton à la dernière étoile,
il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir.
Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur...
Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour.
Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance.
jcmllonja | 18 Maig, 2005 13:58
jcmllonja | 13 Maig, 2005 22:47
Gabriel Escarrer, “Honoris Causa” de la UIB ; Gabriel Barceló, NO “Honoris Causa” de la UIB (encara ?).
Climent Picornell
Sembla que un altre intent per fer doctor Honoris Causa de la UIB a l’hoteler Gabriel Barceló, fundador d’una de les cadenes hoteleres més importants de Balears, avui gestionada per les segones generacions, no ha anat bé. El degà de la Facultat d’Econòmiques no aconseguí reunir els vots suficients, ja que cinc abstencions i una dotzena d’absències ho impediren. Aquesta història, que contaré més envant, té dos precedents. 1.- Un hoteler molt important, Gabriel Escarrer ja és Honoris Causa per la UIB; 2.- La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears, ja demanà fa anys l’Honoris Causa per Gabriel Barceló. Avui els contaré el primer precedent, el cas de l’Honoris Causa de Gabriel Escarrer; tot això inserit en la temàtica de si els hotelers importants mereixen aquests nomenaments, arrebossat tot aquest tema amb la coneguda acusació de la “satanització” o “demonització” dels hotelers, una rondalla, aquesta, que tengué un capítol important, amb l’”Ecotaxa” i la subsegüent complicació política, amb els hotelers com a uns dels principals protagonistes.
Ara, però, tractarem el tema de Gabriel Escarrer ( avui, un dels homes més rics del món segons la revista “FORBES”), en un article meu de fa uns dos anys, publicat al Diari de Balears.
Gabriel Escarrer
Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (1)
“El párroco de El Terreno conocía bien a aquel joven medrado y de pelo rizado que ahora le pedía la intercesión ante doña Carolina Arozarena, la propietaria de un caserón de tres pisos de paredes de piedra viva que hacía las veces de hotel. El chico que había sido monaguillo...”. El “chico” en qüestió era Gabriel Escarrer, avui un dels homes més rics d’Espanya i al front d’un grup que figura entre els “Top-ten”, els deus primers, de l’hoteleria mundial (www.solmelia.com ). Els estalviaré el repàs dels cents d’hotels que gestiona, els milers de llits i de treballadors i els milions d’euros de facturació. Molts. Una carrera fulgurant, des dels inicis, lloguer de l’Hotel Altair, 60 places, relatats a una espècie d’hagiografia : Sol Meliá. El viajero universal.( Ed. Pirámide.2001).
La notícia l’han duita el diaris, Gabriel Escarrer i el rector de la UIB han signat un conveni de creació de la “Càtedra Sol Meliá d’Estudis Turístics”. Sol Melià la financiarà amb 300.000 euros.
El cas és exemplificador, per motius més generals. Josep Melià que creia fermament que el turisme havia generat una nova classe dominant, a la qual denominarem, per dir-li qualque cosa, nova burgesia, integrada bàsicament per hotelers que s’haurien enriquit amb el turisme. Al mateix temps creia que era una classe sense nord social, més preocupada del seu negoci, estrictament, que de tenir, també, un concepte de país. La idea és atractiva i s’ha de matitzar. El “país” com l’entenia Melià des d’una òptica més nacionalista, tal vegada no coincideixi amb el “país” dels hotelers, pels quals “fer país” podria voler dir crear riquesa, llocs de treball i això, ja seria una aportació més que suficient, significativa i dignificadora de la seva tasca. Aquesta tasca no seria reconeguda a bastament pel denominat “Pacte de progrés”, coalició de govern autonòmica, representant dels sectors de centre-esquerra-nacionalista-ecologista, els quals en comptes d’agraïr-los el seu esforç, els “penalitzaria” fent-los cobrar, recaptar o pagar l’ecotaxa, un tribut que grava l’estada dels nostres visitants, només a ells, que ja paguen impostos a voler. Al mateix temps, un percentatge de planta turística irregular o il.legal, que segons els mateixos hotelers, representa prop d’un 40 % del total, s’escapoliria de l’ecotaxa. Aquest fet l’han considerat una befa al seu important paper. En resum, mantenc que la percepció i la valoració del fet turístic a Mallorca per part del seus residents no és homogènia i va des de l’espectre de gent que creu que el turisme és el mannà, i els hotelers els grans profetes de la bonaventura, fins als que consideren el turisme una pesta o una plaga i els hotelers uns aprofitats, quasi uns pocavergonyes. Caldria quantificar els diferents grups de gent amb opinions consemblants.
Fa catorze anys la UIB decidí nomenar Gabriel Escarrer doctor Honoris Causa. No fou una decisió senzilla per a la institució, ni per a la Junta de Govern que ho decidí, amb fortes discussions, ni per al Consell Executiu que presidia l’aleshores rector Nadal Batle. I dic que no fou una decisió senzilla perquè dins els ambients universitaris mallorquins es reproduia la percepció social del valor del turisme i, gosaria dir, molt més dels seus efectes negatius, encara que s’acceptaven el seus beneficis. Al campus, majoritàriament, es veia Gabriel Escarrer com un empresari triunfador i aliè al món universitari i, per a alguns, l’expressió perfecta dels qui havien sotmès Mallorca a un stress ambiental excessiu ( per dir-ho finament), sense cap taxa de retorn.
S’estengué pels ambients i departaments universitaris una remor : que es feia Honoris Causa a Escarrer a canvi de doblers per a la UIB. Talment com, deien alguns, es feia a les universitats nordamericanes.
A canvi d’Honors, peles. Una espècie de “Do ut des” , et don perquè tu em donis, que diu el principi llatí recollit en el Digest de Justinià. No se sabia molt bé com es faria el suposat tracte. Un edifici, una biblioteca, una sponsorització... N’hi havia alguns, més sabuts, que deien fins i tot les xifres : de 100 a 300 milions de pessetes. Remors. Fum.
El cas és que Gabriel Escarrer llegí la seva lliçó d’ingrés al claustre de doctors titulada “L’oci, el negoci, l’ofici”. Ho feu en català de Mallorca, llengua de ciència...”El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats”. “No més ciment que ofegui platges i arrassi boscs”. La recoman, alguns anys ha estat lectura obligatòria a les meves classes. És un pamflet bàsic, per entendre una part de la història i la sociologia del nostre desenvolupament turístic.
El Doctor Escarrer venia i ve, vestit de toga, birret i musseta a les inauguracions de curs, com a membre que és del claustre. Més d’una vegada el me mir, de coa d’ull, assegut prop d’un servidor : ell, tan ric, jo...no tant. Els dos, disfressats amb el nostre vestit de gala universitària. “Gaudeamus igitur...vivat professores, vivat academia”. Del “cambalache” : res de res
Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (i 2)
Climent Picornell
No fa molt vaig sentir un dels fills de Gabriel Escarrer, Sebastián, parlar d’una inversió que faria Sol Melià, com “el retorno de los diezmos”. Amb aquesta expressió, quasi bíblica, volia significar que la seva cadena es plantejava retornar a la societat una part del que havien guanyat. Es tractava d’una inversió en el món d’Internet, juntament amb el Banco SCH, Planeta i AOL. Ubicarien al Parc Bit un dels centres de serveis. La inversió de conjunt era molt elevada. És, aquest però un altre tema, coincident amb el primer, com ho és el plantejament del paper de les “segones generacions” dels hotelers mallorquins, algunes d’elles ben expressives de l’abandó definitiu d’alguns dels nostres trets identitaris. Què hi farem! Donarem la culpa a la globalització, si ningú la vol tenir.
Deia, que deien, que Escarrer donaria doblers a la UIB, a canvi o en agraïment al seu nomenament com a doctor Honoris Causa, l’any 1988. Idò no arribaven. La qual cosa feu que, pel campus, entre els qui trobaven els hotelers indignes de benhaurences i causant de malifetes mil i els qui trobaven que Honoris, sí, però a canvi de rèdits per a la institució universitària...es va anar creant un estat d’opinió negatiu sobre aquest affaire. La malifeta, és un dir, la pagarem, és un altre dir, Nadal Batle i el seu equip : “s’han deixat enganar”, era el comentari generalitzat. I a més, altres hotelers insignes ho podrien demanar, també, i entraríem dins una reacció en cadena de greuges comparatius. Cosa hi hagué, d’això dels greuges comparatius. He de dir que tot prenia la forma del rum-rum. Un “pour parler” que diuen els francesos.
Nadal Batle, i amb això coincidia totalment amb ell un servidor, érem ben conscients que la introducció del turisme i la hoteleria a la universitat havia de ser un camp prioritari, un àrea d’excel.lència. I jo crec que ho demostràrem. Desde la decisió valenta d’implantar els estudis de turisme ( fregant l’al.legalitat) amb l’ajuda del conseller de turisme Jaume Cladera; la constitució del primer Títol Superior de Turisme de totes les universitat espanyoles, la ubicació de l’Escola d’Hoteleria al campus...Per als universitaris més tradicionalistes, això del turisme dins la universitat era una afronta, una baixesa, un mal-te-toc pesta. Vaig defensar a Madrid la creació d’un grup d’estudi del turisme i l’oci, ja fa anys, gran part dels presents em miraven com um flastomador. A l’administració central passava un quart del mateix, els pareixia que això del turisme anava tot sol i que només s’havien de preocupar de cobrar. Ara, és cert , és un poc diferent. Fins i tot hi ha, des de fa un any, un camp de bonificació de la recerca universitària que és diu : turisme, oci i esport.
La proposta del nomenament d’Escarrer, feia part d’una estratègia calculada d’introducció del món del turisme a la UIB. Molt de pics vaig haver de justificar l’Honoris Causa d’Escarrer en què la universitat no només honora pintors maleducats, frares llatinistes o filòsofs marxistes. La Universitat té una gran àrea dels seus estudis dedicada a l’economia, els negocis i l’empresa. I el paper d’Escarrer, transportat a la seva àrea, negocis i empresa, podia valer tant com el d’un poeta, un misser important o un informàtic ( aquí vull recordar que Vinton Cerf, un dels pares d’Internet és Honoris Causa per la UIB. Hi hagué, també, els seus més i menys, ben defensats, per Llorenç Valverde). Amb aquesta justificació anterior hem hagut d’aguantar mitges rialles i mirades comprensives, com qui diu : bé, idò...si tu ho dius.
Ara, “last but not least ?”, han arribat doblers. Perquè la Universitat, com el món de l’art, com quasi tot, necessita doblers, com més millor, per al seu bon funcionament. 60.000 euros cada any, durant un lustre, per una càtedra, la “Càtedra Sol Meliá d’estudis turístics”, més 12.000 euros amb forma d’un premi, per a la UIB i la gran àrea tranversal dels estudis de turisme i hoteleria. És una bona notícia i cal felicitar les persones de l’equip de gestió de la UIB que han duit les negociacions i, també, a l’empresari hoteler, que ha incitat a altres hotelers a imitar-lo. Propòs que una part dels doblers s’usin per estudiar els efectes del turisme sobre la societat i el medi ambient i per analitzar com perceben els residents, els indígenes, els nadius, el fet turístic. Basta un part petita. La sostenibilitat turística se’n pot dur la tallada grossa i ja va ben grassa.
Catorze anys després, l’hoteler Gabriel Escarrer, un dels leaders anti-ecotaxa ha fet un gest : retornar el delme, com deia el seu fill Sebastián. L’hagués pogut fer fa un parell d’anys. Ens haguéssim estalviat, els qui punyírem per fer-lo Doctor Honoris Causa, molts de mal de caps de política interna universitària. També és ver que si no l’haguéssim proposat, encara ens n’hauriem estalviat més. De mals de caps, vull dir.
jcmllonja | 11 Maig, 2005 22:12
Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples.
Climent Picornell
“Abans, dir el que cal dir. / L’objectiu d’aquesta vida / és tenir sensacions”.
Compr a na Joana, “Confitera”, de la Llibreria del Campus de la UIB, “Rudiments de saviesa” ( Editorial Empúries, Narrativa 250, -narrativa?-, 22 euros), d’en Miquel Bauçà, ( Felanitx 1940 - Barcelona 2004), nou de trinca. “Vols venir a morir amb mi? / Serà com un sacrifici.../ És pels déus. –Jo no hi crec / i no en tinc ganes. Prefereixo / fer-ho sol, car és més bell. / No m’agrada fer aquells actes / que, inevitablement, /donen força a l’estultícia”.
Després de la seva mort, tot sol, volgudament ermità, a l’eixampla barcelonina, aquests versos cobren nous significats. No sabia on dirigir-me per pegar les primeres fullejades al llibre. Vaig provar de fer-ho dins “La Sardana” –nom amb que els estudiants han rebatiat una escultura de Ben Jakober- una imatge amb els braços alts, buida per dins. Hi feia molta calor, vaig tenir com un acubor. Vaig passar per Cas Jai, devora la prunera vermella que va sembrar Antoni Tàpies, però la piscina és plena de pedres, a caramull, fins a damunt de tot –“Vamos a Nadal en tu piscina”- me feia mal d’ulls. He anat a veure si l’arbre més antic del món, un Gynko biloba, ja havia tret fulles enguany –ja en treia- i he acabat davall la morera “número 992”. Ara, als arbres els han posat un nombre; bona ombra i bona companyia : mèl.leres ximples. La població de mèl.leres, delmada pels pagesos a força d’esquitxar productes químics, s’ha refet i les colles van a tota. Al campus de la universitat, amb els estudiants que no les empipen, han tornat ximples, com ho són al nord d’Europa els estornell dels parcs públics. Al nord enllà on la gent era més neta i tal i qual... com canvien les coses amb poc temps. Em ve a la memòria l’extraordinària metàfora feta per la mare d’un universitari felanitxer, endolada : “me va fer anar, un any, vestida de mèl.lera...”.
“Què deu ser el medi ambient / Per mi que ha de ser Amèrica” ( Aquest Bauçà !)
He parlat molt d’en Miquel Bauçà, no només dels seus escrits, sinó de les seves actituds, de la seva vida i de la seva mort, que tot sigui dit de pas m’interessen tant o més que la seva poesia, perquè no ? Amb en Pere E., “Nou sous”, o amb n’Andreu M., “Timpano”, crec que entre els tres seriem ben capaços de fer una vertadera ruta del seu modus vivendi ( i morendi). El poeta Miquel Bauçà, “Meravell”, mort un dia de desembre de 2004 i descobert, inflat com una balena, a requeriments dels veïnats per l’olor insuportable que s’escolava del seu pis, on hi tenia diversos ordinadors, no massa nous, endollats, com un cybercafè de barriada, algun d’ells encara pipellejava, quan entraren els representants de l’autoritat. “Una escala axiològica /em fa veure que el valor/ d’haver estat un eremita / és el màxim que he gaudit / en el sí d’aquesta terra”. El diàleg d’heptasíl.labs a “Rudiments de saviesa”, continua amb la tasca que es va imposar en Bauçà, ja des de “El canvi” (1998), “Els estat de connivència” (2001), “Els somnis” (2003). Si més no, més diàlegs ficticis, fefaents, a quasi totes les seves entrades. “Vols venir al meu funeral ?/ Tinc entrades. Coreògrafs /de gran vàlua, que no fan/ cap soroll ni prenen drogues, organitzen el conjunt/ -grandiós i fora mida- / de les intervencions / rituals de l’espectacle./ -Tu just ets un vanitós ./ Prefereixo caçar llebres”. No sé qui li va dir “poeta foraviler”, com a n’en Miquel Barceló, li va dir aquell, “pintor agroramader”. Veurem que ens espera a “Certituds immediates” (inèdit), probablement més de la mateixa cosa aquesta que va fer els darrers anys. Mitificant el somiar.
Telefon a Eliseu Climent a València, li deman quan de llibres li queden de “Notes i Comentaris”, amb el qual Miquel Bauçà guanyà el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1974 i els hi reserv tots. Si en voleu, ja ho sabeu...en quedaven vuitanta exemplars. Per regalar (“Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana / El mossèn amb una espelma, / estira la persiana.”). El cas és, però, que l’apropiació de Miquel Bauçà per part dels diversos conjunts de lectors i hermeneutes és un fet ben particular; des del seu paralel.lisme amb Nietzche -a la web de Antoni A. “Claret”(www.mallorcaweb.com/mag-teatre/bauca/nietzsche.bauca.html )- fins a l’homenatge que li feren a la seva vila nadiua de Felanitx, la “Primavera Folk : 20 lectors i un músic interpreten Miquel Bauçà” ( 23 d’abril de 2005). Hi vaig.
Hi encontr el regidor del PSM Jaume Binimelis que és l’instructor per part de l’Ajuntament de fer Bauçà fill predilecte o una cosa així ( l’hi ha encomanat la batlessa, que és del PP; tots els intervinents signen a favor, menys un, “bossa” o “bossot” ?, que diu : “si fan a aquest, fill predilecte, hi poden fer, també, na Bet de sa plaça”). Això es fa al teatre municipal o auditori, ornat amb les figures de troncs de figueres de n’Andreu Maimó, a qui vaig conèixer sopant de bovers frits, amb en Maikel Figaseca. Poca llum a l’escenari ( record un article que publicà Empar Moliner de la llegida de poemes d’en Bauçà a Barcelona, “ Loca academia de policía” : “Si nos reímos ante un texto de Bauçà, un comisario nos reprende porque su obra “no es ninguna broma”). Vint personatges, més en Joan Manresa i en Joan Bibiloni que canta allò que fa ell amb lletres d’en Bauçà. Algú llegeix coses dels seus darrers llibres, molts pocs; en Guillem Frontera va tenir l’encert de llegir la nota de l’autor, que hi ha al final de l’”Obra Poètica” (1987), una autobiografia comprimida, de mitja pàgina, que acaba diguent : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fe esment de res especialment notable.” Es repeteixen lectures dels poemes que ha triat la gent. I ho trob molt interessant. El “hit parade” és com segueix. Quatre pics es llegeix : “Una vegada encara, anit, torno a pensar / que si no t’haguessis mort com et morires...”; Tres : “ Al final, s’ha comprovat, els camells/ arriben a passar pel subtil cós d’una agulla...; i tres més “ Si arrib a ser vell, / em deixaré crèixer la barba tot el que vulgui...”. Els poemaris de la primera època de Bauçà triomfaren.
“M’he posat en mans de Déu. /Ja veurem allò que passa” (“Rudiments de Saviesa”). Idò.
jcmllonja | 08 Maig, 2005 21:15
Avui he fet el primer “trempó” de la temporada. El prebe, mallorquí, anava a 9,30 euros el kilo. Un m’ha costat 0,96 cèntims. Amb això del preu dels prebes mallorquins primerencs, ma mare avui em diu: no he trobat “prebes d’Oriola” enlloc. Mai li havia sentit a dir. “Què són els de trempó?” Demana un oient. “No! Són els de torrar. Als altres els diuen prebes verds”. “O italians”, contesta un que passa. “No, no, no, els italians són més prims de carn, més llargs i més verdots”. I a partir d’aquí es va desfent un vertader brain storming sobre els prebes i el trempó.
Anem, idò, a posar les bases definitives sobre el trempó. Probablement algú ja ho deu haver fet, potser en Frontera al “Diari de Balears”, o en Manresa, un diumenge a “El País”, ho desconec, però com que ja hi ha tesis doctorals sobre el pa amb tomàtiga, la cuina mediterrània i altres pretenciositats connexes, mai no se sap.
Andreu Terrades (“NEÓ DE SURO” : Cossier amb revolver). 1976
El trempó, senyores i senyors, per si no ho sabien, és una mescla harmònica, proporcionada i afinada de tomàtiga (pelada o no, amb les llavors tretes o no), prebe verd (no del gruixat de torrar, per favor, no!) i ceba mallorquina. Oli i sal i res pus. Res pus. Tot la resta que s’hi posi, o li llevin, són variacions apòcrifes sobre el mateix tema. Que admet afegitons, tants com es vulguin, però ja no és trempó de bon de veres. Que si sa padrina hi posava poma, va bé; que si un parell d’olives o tàperes o fonoll marí, bé...; que si una llauneta de tonyina, ja no tan bé, i no en parlem d’afegir-hi altres barbaritats, com aquestes banderilles d’envinagrat : això no és trempó, és com la sangría que donen als guiris per devers la vorera de mar.
Havíem quedat en què la mescla havia de ser harmònica i proporcionada. Primer les quantitats. Molta tomàtiga, molt menys prebe i, encara menys, ceba. Les qualitats a un servidor, avui en dia, li costen un potosí de localització; deixarem enrera les varietats en risc d’erosió genètica, però les tomàtigues “muchamiel”, amb una polpa esponerosa, ja són males de trobar, les de “colló de boc” de forma aperada i poc àcides, un ha de mirar qui les ha cultivades i... tot va així. El mateix podem dir dels prebes, han de ser d’un verd blanquinós, un poc sucosos, n’hi ha que d’estentissos no fan comprera i la ceba, mallorquina, blanca i tendra, la forastera és massa coventa, massa potent, “mata tot lo altre”. És, per tant, una condició prèvia al trempó saber-ne triar els elements. I obrar-los bé. El trempó, com determinats aguiats mariners, es feia ràpidament i sense gaire concessions a les presentacions, és per això que no discutirem molt si la tomàtiga va bé que sigui, o no, pelada. El tema de llevar-li les llavors, algú ho troba convenient, algú altre creu que el líquid i l’espècie de gelea que les enrevolta forma part del suquet necessari a l’harmonia del resultat final. Ad libitum en aquesta qüestió. El prebe, ben net, obligatòriament sense llavors, els més puristes diuen que esbocinat amb les mans, que no toqui ganivet i la ceba, tallada de per llarg, no es pot admetre un trempó amb la ceba tallucada i picadeta : una mica de serietat amb les coses de menjar!
Trempar, en mallorquí, vol dir mesclar i condimentar, principalment l’enciam, l’endívia o les cames roges i altres mescles de verdura com el trempó o el farcit dels cocarrois. També es trempa la carn de les panades o el “pastó” abans d’omplir les sobrassades. Ho he sentit aplicat a afinar bé un instrument musical, trempar les xeremies (“Das Wohftemperierte Klavier” s’ha de traduir per “El clave ben trempat” de J. S. BACH) i a posar al bon punt aigua calenta i freda, trempar l’aigua. Per als catalans, trempar, és, avui en dia, sinònim d’enravenar. La trempera matinera, que no és trempera vertadera i tot això. A algunes comarques però, trempar i amanir conviuen. Per tant si trempar vol dir mesclar, remenar, combinar i condimentar aquesta és una altra de les accions seqüencials de la construcció d’un bon trempó. Tomàtiga, prebe verd, ceba, sal i oli. O oli i sal ? Quin és l’ordre prevalent ? I no són qüestions tangencials, en el pa amb oli el fet de posar primer l’oli i després la sal, pot esgarrar tota l’arquitectura prèvia : primer la sal i després l’oli. En el trempó es pot ser més laxe, es recomana primer la sal i després l’oli, però així com passa en els plats aguiats, es pot rectificar. No s´ha d’abusar. Ha de quedar humit, però no hi han de nedar, els ingredients ( Mon pare contava sempre un acudit amb l’oli com a protagonista : a un convent de monjos l’oli, objecte preuat , era administrat pel pare abat que s’encarregava de posar-lo damunt la llesca de pa de cada un dels frares. Kyrieleison, deia mentre en posava un rollet amb la setrillera; Kyrieleison, un altre rollet al frare següent i així fins que, al final, li tocava a ell, el roll que s’administrava, llarguíssim, era sincrònic amb l’acabatall del cant : Kyriie-eeee-eeeeeee-eeee-eeleison! Els lectors més joves tal vegada no ho sabran interpretar, però no tenim temps d’entrar en la problemàtica de l’ensenyament de la religió o les religions). Alerta, per tant , amb l’oli i, sobretot ara, amb les olioteques i el sursum corda dels olis moderns. Un oli verjo amarga massa el trempó, era, però, l’oli escàs dels trempons “d’en temps primer”. Amb un bon oli d’oliva, n´hi ha més que a bastament.
Ja està? Ni d’un bon tros! Queda com dur-ho a la boca. Això de menjar el trempó amb forqueta i plat individual és una cursilada de panesillo ciutadà. Quan ho veig em fa peguera, ben igual del que li passa al meu amic valencià Josep Piera quan veu menjar una paella amb forqueta: tothom l’ha de menjar amb cullera, dins el caldero i davant-davant el seu territori. El trempó és menja dins un únic plat, col·locat enmig de la taula i amb un tros de pa i els dits que fan d’agafatall. Els trossos de pa, es van amarant i, fins i tot, és permès i recomanat, sucar-los amb el brouet que va deixant la sàvia mescladissa dins el gran plat comunitari.
No cal passar-se de puresa i primmirament, dirà algú. Així que coques
de trempó, admeses, però poques més variants, si de cas el “gelat de trempó” de
la gelateria Can Miquel. Però s’ha d’anar viu i tenir esment, com deia un
ex-emperador austro-húngar: “els meus súbdits començaren per posar excusats a
ca seva i acabaren fent la revolució”. Ja se sap: es comença per prostituir el
trempó i s’acaba dins les urpes de la globalització. O, el que és molt pitjor,
del multiculturalisme, que no sé molt bé que és, però deu ser una cosa com quan
la nostra veinada ens obliga a menjar un plat africà, que ha après a un curset
d’estiu o, el que ja no és sofridor, el seu home que practica un “musaká” o un
“bana ganusch” amb nosaltres com a conillets d’índies. I encara que
l’albergínia sigui l’ingredient principal, on hi hagi un bon trempó a
l’estiu... que es llevi qualsevol altra mescla desafinada.
jcmllonja | 06 Maig, 2005 10:14
SAMUEL ETOO i la reflexió mediàtica. CLIMENT PICORNELL.
Vaig assistir a la clausura del cicle “MITJANS DE COMUNICACIÓ : ÈTICA I PODER” que havia organitzat La Fundació La Caixa de Palma (Mallorca), coordinat per Carmel Bonnin, president de “Justícia i Pau” de Mallorca. He anat a quasi totes les sessions. L’anterior la va impartir en Vicenç Partal, ànima del conegut portal d’Internet , “VILAWEB”, presentat per Benjamí Villoslada, “Bitassa a lloure”.
(Climent Picornell; Samuel Etoo; Miquel Àngel Manresa. Fotografia : A.M.)
En aquest cas, ahir, Andreu Manresa, el periodista felanitxer, corresponsal de EL PAÍS a Palma, entrevistà –de forma àgil i intel.ligent- a Samuel Etoo.El futbolista, ara del Barça, abans del Mallorca, és un personatge important, només calia veure la quantitat de càmeres de TV presents a la sala de la Fundació.
La cosa anava de la repercussió i el poder dels “déus mediàtics” i de l’ensamblatge amb un ”star system”que sol devorar als qui es deixen o no poden controlar el seu propi poder. Etoo, va ser sincer, tan revisant el seu passat d’al.lot camerunès pobre i amb voluntat de triomfar (“essent futbolista professional i que els meus em vessin per televisió, ja n’hagués tengut prou”), com repassant l’actualitat del seu país i examinant el perquè dels immigrants africans cap a Europa (“quan es retorna un immigrant il.legal al Camerun, l’estant matant en vida” o “al meu país els doblers els tenen, tots, quatre o cinc persones, que es preocupen més de fer-ne més, que de desenvolupar correctament el país, no són lleials amb el Camerun”).
Els crits racistes o les expressions simiesques per insultar-lo foren ponderades per Etoo, responsabilitzant, sobretot els pares, els majors, ja que els infants, aprenen d’ells (“cal educar a la gent que va als estadis” o “clausuraria un estadi per aquests motius”). Al recordar-li Andreu Manresa la problemàtica que generà el seleccionador espanyol Luís Aragonés amb els seus comentaris racistes, Etoo l’exculpà diguent “ vostès no saben el que s’arriba a dir als jugadors per motivar-los en els vestidors, Aragonès, no ho hauria d’haver dit, però jo tenc proves fefaents de que no és racista, ni d’enfora” i posà l’exemple del fitxatge de Finidi pel Mallorca, a instàncies d’Aragonés, quan el jugador passava per dificultats.
Un apunt al diari “Diari de Balears” d’avui, però, fa notar la doble moral d’Etoo, al referir-se als comportament xenòfobs o racistes dels pares quan van als camps de futbol amb els seus fills i l’acusa d’irresponsabilitat “al no reconèixer el fill que tingué amb una cambrera italiana a Palma”.
Després de conferència, al quart pis de l’edifici modernista de l’arquitecte Lluis Domènec i Muntaner de la “Fundació La Caixa de Palma”, en una sala amb un quadre extraordinari de Sebastià Junyer de la Serra de Tramuntana de Mallorca, vàrem poder comprovar el que ja s’intuïa. Etoo és una persona sincera, llesta i que, per ara, sembla que controla el seu paper de “Déu mediàtic” que li ha conferit el fet de cobrar un dineral per jugar bé al futbol, la qual cosa el fa tenir una repercussió desmesurada en els mitjans de comunicació, com digué ell, a la “màgia de l’home blanc, que és la televisió”.
jcmllonja | 04 Maig, 2005 09:22
No hi ha res més patètic i entranyable que aquestes trobades amb gent amb la qual hi vàrem estudiar o fèrem alguna cosa de nins. Massacrats pel temps, ens refugiam dins els territoris de la infància. Tanmateix ja ho sabeu : no hi ha més paradisos, que els perduts.
BALEIGS
Passats els cinquanta feim balanç de més de mitja vida, amb persones que visqueren amb nosaltres passions i sentiments, resguardats i protegits, però, en els paranys feliços de la infància. Una de les cerimònies taumatúrgiques d’aquests rituals són els dinars o sopars de “quintos” o de batxillers.
Primer, l’aspecte: només queda un poc de fesomia dels cossos deformats; un, que conserva una cabellera negra, es tenyeix; a l’altre, no li queda cap pèl al terrat; el de més enllà, es va fer sembrar, com a manadets, un parell de solcs de cabells damunt el cap que li prengueren malament i hagué de dur capell o gorra una bona temporada ; els colors blancs, blancs i negres, més blancs que negres.
Segon, la història: el pes de la història del grup és molt inconnex i poc relacionat. Alguns amb càncers terminals, ja són morts; dos o tres “by passos” al cor; uns amb fills morts en accidents de trànsit; separats a balquena, ja de grandets; un, eixorc, que ha adoptat una nineta xinesa; quatre guardant alzheimers a ca seva –pares o mares- i, a altres, els hi guarden a una residència; un molt ric, dos o tres pobres, un arruïnat i abandonat per la seva dona; un altre que l’encalça la justícia per negocis rars amb el batlle del seu poble d’adopció...
Segueix la història: quatre o cinc que tenen néts; una filla d’un, casada amb un fill d’un altre. Fills enganxats a la droga de les més dures; un altre, cap d’una ONG; un, ha quedat a Barcelona amb un arquitecte arxifamosíssim...
Tercer, sedassar: xerrant de sexe, de les ganes de fer-ho, de com està de bona la cambrera que serveix, de com ha tornat de vella i desganada la dona; d’uns, sabem que tenen amants; dos s’han trobat anant de putes; un fa classes de com prendre la pastilla blava... De quan ens feien cantar "Montañas nevadas, banderas al viento..." Dels darrers viatges des de Jaca fins a la Patagònia, on el glaciar del Perito Moreno desgela amb un renou abominable; o de les segones residències, moltes llogades a estrangers : "fas un parell de milionets en negre..."
Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta palms, no us pensàssiu- cap a la jubilació, els qui hi arribin. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixem l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades en un "Me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de Mallorca. "Vos ne recordau quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparagué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té les orelles grosses, aquest que acompanaya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut! L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià “Ca mort” i n’Arnau “Rafelino” l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any, a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no l’ha fet menar el camió", tornà dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni “Duret” -que morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-.
I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan eren nins.
Bé, la reunió es desfà, adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats i quatre veritats dels primers que han fuit. A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista; a en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees: "Ai, si és el pàncrees no té remei!"
Pareix com si d’una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.
________________________________________________
"Baleigs" ho deia molt el meu padrí. Quan tenia molta de gana : "em fotria els baleigs i tot..." Es referia a les restes que quedaven damunt el sedàs de l'era, l'erer, després de sedassar el gra -trossets de branques, pedretes, caragolins´...- que se tiraven. Després d'escriure l'article anterior, ja fa temps, vaig trobar per Internet la revista "Baleigs digital", a la qual recoman una visita, així com a les "Edicions atàviques".
jcmllonja | 30 Abril, 2005 22:39
ICONOGRAFIA
D'UN MAIG.
jcmllonja | 29 Abril, 2005 10:00
Es veu que els homes i les dones, en general, necessitam angoixes constants per sobreviure. Les quotidianes, les personals i, les universals ( ja que hi som, demanar per demanar : sabates grosses ). Les prèdiques de desgràcies generalitzades, les amenaces de nous inferns, han canviat de vehicle, però continuen arribant.
Nove paranoies i les apocal.lipsis de sempre.
Climent Picornell
Així com abans s’havien de contentar amb el darrer llibre del Nou Testament, l’Apocal.lipsi, avui en dia tenim noves vies de penetració dels nous missatges terrificadors. Però tot és el mateix. Vegin sinó, l’Apocal.lipsi, que vé del grec, vol dir “revelació” i tracta, en poques paraules, de què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentarien frenèticament i espectacularment. El llibre en qüestió servia per fer una selecció i interpretació de les diverses hecatombes. Tot amanit amb els quatre genets de l’apocal.lipsi i el territoris d’Armagedon. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, segle IV, tota casta de “vividors” hi han fet el seu agost d’endevinadors. Quan estudiava cartografia antiga en vaig topar amb les il.lustracions del Beat de Liébana, del segle VIII, que em feren una porada, grossa de tot.
Sabent això, que som poruc, un bon amic meu que em coneix bé, sap que, a més som, hipocondriac, envejós, venjatiu i mala persona, per desassossegar-me m’envia, adesiara, e-mails inquietants que em remeten a adreces electròniques i a webs d’internet que fan la funció de l’antiga apocal.lipsi.
La Xarxa d’Internet és bona per estendre els mals averanys i les desgràcies. Poblada de pitonises i profetes coloraines, un pot carregar fins a damunt la seva dosi de preocupacions afegides.
Vegin les darreres que m’ha enviat en G.M. “HAARP”, “High Frecuency Active Auroral Research Program”, més o manco, “Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència”. Quasi res du el diari ! Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans, idò. En definitiva HAARP funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, té a veure amb les aurores boreals i la seva finalitat és comunicar i controlar tot el món a través de l'Atmosfera. Així, pot desviar els jetstreams, els forts corrents atmosfèrics cap onsevulla, entre altres coses. És una vertadera arma de guerra climatològica. Se’n poden riure vostès de les armes de guerra biològiques o bacteriològiques. No vé d’avui, ja a la dècada dels cinquanta els nordamericans havien bombardejat els cinturons de Van Hallen amb bombes nuclears, obrint la ionosfera, etc., etc... Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !
Un poc més ? Les Ones de Schumann. En Física es denominen ones de Shumann a les ones tranversals-magnètiques. Aquestes ones vibren amb la mateixa freqüència que les ones dels cervells dels humans, i de tots els mamífers en general : 7,8 Hertz ( o cicles per segon). El professor Schumann arribà a aquesta conclusió per analogia, ja que la Terra té la mateixa ressonància del cervell humà. Al nostre l’hipotàlam, aquesta freqüència és una constant biològica i sense ella la vida humana no és possible. Creien que s’acabava aquí, ca barret ! Aquest pic foren els científics de la NASA que feren de tot i molt, entre ells, un tal Wever qui feu construir un bunker soterrani aïllat completament de qualsevol freqüència magnètica; la gent tancada dedins ho passava de metro! Migranyes, desorientacions, desvariejos...però ai las! Si s’hi feien vibrar pulsacions de 7,8 Hertz, els voluntaris torturats s’estabilitzaven novament. I un servidor, que es pensava que les seves migranyes i el consum exagerat de Gelocatils, eren a causa de les seves cervicals, un poc tortes, o de fer feina davant la pantalla de l’ordinador un poc massa baixa. No. Les Ones de Schumann, manipulades, són unes de les armes més sofisticades, ja que per mitjà de la modulació d’aquetes ones s’interfereixen les ments dels, suposadament, enemics –jo no sé de quin bandol som- causant estragos inimaginables.
N’hi ha prou ? Pensa ! Ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de Chemist ( químic) i trails ( esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguladets, produïts per aerosols, que deixen els avions que fumiguen algun gas o algun verí de lluita contra plagues o pestes diverses. Som-hi : els països d’Europa, Amèrica, Orient Mitjà, Austràlia, Mèxic, etc... són fumigats per avions militars ( hem de suposar que nordamericans, perquè les fonts citen documents secrets desclassificats dels exèrcits d’EEUU). Aquestes fumigacions han afectat territoris, persones i animals. Bari, Alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques han provocat alèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química i bacteriològica. Un servidor ha vist les pagesies del món civilitzat espargir verins múltiples per aconseguir millors collites agrícoles, sense pensar massa en els efectes secundaris. Tots aquest altres experiments, la veritat, podrien ser veritat, “chi –lo-sa !”, el problema rau, en què la majoria de les webs que a Internet toquen aquestes temàtiques, passen del conte volgudament objectiu a la paranoia de la GRAN CONSPIRACIÓ. Així, aquestes exquitxades de productes químics tenen per objectiu “el control mental dels habitants d’EEUU i del món occidental, perquè acceptin les accions militars i el Nou Ordre Imperial que ja està en marxa. Els militars ho neguen i les persones o entitas que reclamen aclariments, són, immediatemanet, qualificats de traïdors a la pàtria, la qual”, com deuen saber perquè els diaris en van plens, “és en guerra contra el terrorisme. Mentre els NOUS DÉUS ( el president Bush, els seus militars i els caps de les empreses multinacionals) preparen el seus plans per atacar Irak i assentar-se en zones estratègiques del món”. En fi.
Convendria acabar, però abans : la Fluorosi. Les modernes societats són presa de les pors, les angoixes, les depressions, augmenten els atacs de pànic... creien vostés que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals ? No i no. La causa és l’ús generalitzat del fluor, provocant fluorosi. El Fluor usat a les aigües corrents o en les pastes de fer netes les dents és un verí i el seu ús sistemàtic en la modernitat és, perquè és un “calmant social”. Ja va ser usat pels nazis a la segona guerra mundial amb el seus soldats. Avui en dia, a part de causar desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confussió, depressió, vertígen, fatiga, insomni...és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina més de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per quí ? Pel poder radicat a Washington, que no fa més que el que li manen les 500 majors multinacionals americanes.
Els estalviaré les adreces de les webs de referència, però si teclegen al cercador “GOOGLE” qualsevol de les paraules anteriors els sortiran cents i cents de referències. Quina feinada ! Haver-se de preocupar d’esbrinar això del “chemtrails, “haarps”, “ones de shumann” , “fluorosis” i tot aquest caliportal. Un servidor que es pensava que amb quatre apocal.lipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un mal amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d’apocal.lipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem : de tot ha de tenir la culpa algù, sempre un altre, mai nosaltres mateixos. No en faltaria d’altra ! Però, i si tot això fos vera ?
jcmllonja | 26 Abril, 2005 22:59
( J.W. Waterhouse)
NORD I SUD, ENCARA.
Climent Picornell.
Tot i que el determinisme geogràfic -una pseudoteoria que volia fer creure que els elements ambientals, el clima sobretot, són “determinants” en l’evolució dels pobles i les cultures- passà de moda, després de generar una sèrie d’aberracions polítiques, sempre queden, com a les botes de vi, baixos. Restes, mescles d’intuicions, particularitats, anècdotes que hom vol elevar a la categoria de llei.
En aquest cas va de nords i suds. La veritat és que no es sol mirar massa prim, i les sentències solen ser molt reduccionistes, coses com : els nords són rics i treballadors, els suds pobres i un poc... “passa tú”, per no dir vagos. Aquests llocs comuns del pensament han estat, repetidament, negats i renegats, o, si es vol, reinterpretats, segons a qui convenia. “De Despeñaperros p’arriba, trabajan; de Despeñaperros p’abajo, toreamos”, deien que deia en “Cagancho”, un torero famós, explicant, com veuen, el seu particular determinisme geogràfic nord-sud. I, n’hi ha d’exemples, com aquest, a balquena. Un altre i prou; el d’un historiador que cercava els límits entre sud i nord d’Europa, i a la fi els trobà : els del nord, afirmava, bevien cervesa i cuinaven amb mantega; els del sud bevíem ví i cuinàvem amb oli. I a partir d’aqui, feia la retxa. Un poc torta.
Per tant, el disseny és : els nords, consumistes, protestants i que fan la feia ben feta; els suds, bon vivants, epicuris i ...ja ho veurem, “si el temps no ho arregla, s’arreglarà tot sol”, que deia aquell. Si volen, ho poden arrebossar de cites d’autoritat i no hi ha de mancar ni la de M. Weber, ni la de L. Racionero, ni la de Paul Lafargue, un gendre d’en Karl Marx i el seu “dret a la peresa”, ni la dels economistes del ram de la dependència econòmica i l’intercanvi desigual.
El cas és que l’enlluernament pel nord o el que representa, umpl la mar de pasteres que travessen, en condicions miserables, l’estret de Gibraltar, per exemple. Són els coneguts efectes d’atracció i expulsió –la paraula més exacta és “sempenta”- que moven les migracions. I, vegin la paradoxa, els doblers de la gent del nord han possibilitat els viatges, còmodes, cap al sud, generats per l’atracció de tres elements ambientals, les tres “S” anglosaxones (“Sun”, sol; “Sand”, arena; “Sea”, mar). N’hi ha que n’hi afegeixen dues més, d’esses vull dir : Sexe i Sangria. Turisme de sol i platja, i també de preus baixos, que no comença amb essa, però ho farem venir bé. Així es generen els fluxos migratoris de la modernitat, el dels pobres, expulsats i sempentenjats, històric i repetit, i el dels rics, el més novedós. Sud i nord, i si volen afinar més, també podem trobar el sud del sud o el nord del nord.
A les illes Balears som objectiu confluent dels dos. Els dels rics, són els fluxos turístics i residencials, els de sol i platja que són, torna-m’hi-torna-hi, majoritàriament del nord cap al sud. Alguns autors - neodeterministes ?- interpreten aquests moviments com a noves invasions, cercant l’exemple amb el que van fer els pobles de la baixa edat mitjana. Així uns anomenen, als turistes, “les hordes del Nord” i, uns altres, “els nous bàrbars del Nord”. Es repeteixen generalitats, que sonen a “milonga” determinista, només cal afegir-hi la decadència d’Occident, i si un és un poc poeta, l’est i l’oest en aquest cas, i acabar amb guerres fredes o calentes per la nova dinàmica del terror, el maquillat i el de bon de veres. Per justificar aquestes noves migracions, turístiques, les modernes paranoies rebatien un concepte vell amb un nom nou : cerquen qualitat de vida. Els nous bàrbars del nord, fred i estressant, cercant el sud, càlid i sensual. Ja hi ha a qui li va bé un cert “neodeterminisme fatalista” i reduir la dinàmica moderna dels nords i suds a que no plou o a que els nadius són poc faners. Les sentències massa senzilles, però, solen amagar sempre o bony o bua.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |