jcmllonja | 14 Desembre, 2005 15:34
Emprenyar el bou del Betlem.
Climent Picornell
Mon pare, al cel sia, no deixava, de cap de les maneres, que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció, solapada i pecaminosa, de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem.
Ara ens anuncien els especialistes, als “Quaderns de GADESO”, que només un 23,7 % de les cases mallorquines fan el Betlem, 22,1 % Betlem i “árbol” , 28,3 % únicament “árbol”. Però el que resulta insuportable és que els protestants, fan una passa més enfora que nosaltres i han esbrinat quin és el sexe dels rens que estiren el carretet de Santa Claus. Després d’investigar tota la iconografia, les imatges “canòniques”, han arribat a la conclusió que els rens, de la família dels remugants, són femelles i mascles sanats. Els biòlegs lituans responsables d’aquesta investigació, han arribat a les seves conclussion estudiant el banyam, i han detectat que el nas tan vermell indica presència de paràsits als orificis. Disposat a no ser menys vaig provar de fer el mateix amb els animals principals del Betlem : el bou i l’ase o mula. Ho vaig consultar a n’en Coves un home vell, tractant de bestiar que tots els caps de setmanes el trob assegut a Can Tronca amb ganes de conversa. Li mostr la iconografia betlemera i em diu: “ Ase o mula? Mul...o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta...de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins la cova ....Tan muls com mules no poren tenir fills i pels ulls, per la mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho dic a ma mare em contesta, “deu ser veritat allò que diuen que de tant de demanar arribaries a emprenyar al bou del Betlem”, animal pel que es veu carregat d’una infinita paciència. Ho vaig deixar córrer.
De totes les maneres, ni mon pare ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del Halloween ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat: no hi puc posar “verdet”o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor tan particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Ara venen verdet de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai! L’educació ambiental...
Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal... Batle, érem els dos a Buenos
Aires (en mallorquí: “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir
“sí” diuen “como no”. Idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i
fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de “La Chacarita”, a
un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita
Perón, hi havia un parell de “Pares Noel” amb les seves barbes blanques, les
vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Deslocalització
li hauríem de dir, també, a aquest
fenomen.
Però tornem al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un totum revolutum, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell– i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons– deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de pelussa –que agaf d’amagat–, només un poquet ! faig el Betlem. Tot sol. Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius.
Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per
la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de
bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”– del Rockefeller Center de Nova
York. Deven ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els tres Reis de l’Orient el més enfora possible de la
cova. Quan ningú no mira, els vaig acostant, cada dia un poc : què és de
guapa la innocència!
_________________________________________________________________________________________
(La fotografia de la "pelussa" és de VICTOR GONZALEZ DIAZ: "MUsgos y líquenes" de www.fotonatura.org )
jcmllonja | 04 Desembre, 2005 23:46
Palma o
Ciutat ?
Climent Picornell
Em demanaren una columna per a un nova publicació gratuïta, en català, que havia de sortir el novembre i em diuen ara que sortirà pel gener. Be. El fet és que el nom d’aquesta publicació ha de ser “PM-Palma”. Aquesta denominació, “PM-Palma”, i la relectura recent d’un article a la pàgina-web del professor Gabriel Bibiloni em feren rememorar qüestions sobre el nom de la nostra ciutat.
Fa temps es solien veure rètols indicadors de
Palma, tatxats i embetumats, i damunt, els toponimistes d’aventura, hi havien
escrit : “Ciutat”. Ni tan sols “Ciutat de Mallorca”. “Ciutat”. És cert que
durant molts anys, i encara ara, la gent de la part forana, usava “l’anar a
Ciutat” quasi com a únic genèric de la capital de l’illa. I un ciutadà era un
provinent de ciutat. I ningú es confonia. A la part forana –això de les
comarques i les mancomunitats és un invent recent- dir-li a qualcú “palmesano”, ja era un toc despectiu, com qui
dir “què s’haurà pensat aquest, que per ser de ciutat és més llest que noltros ?”,
i un “panet” o, un “panesillo” encara més, era el qualificatiu despreciatiu, i
carinyós, que s’aplicava als ciutadans, de Mallorca. Això era a la pagesia.
Però dins el mateix terme municipal de Palma també hi havia cosa. Un servidor,
va viure molts d’anys a un carrer que ara s’ha fet famós pels seus tremolors i
el seu monumental clot, que ha d’engolir el túnel desde l’estació intermodal de
transports. Idò, els meus pares parlaven de “baixar a ciutat” quan anaven al
centre, al “down town”; per a ells els qui vivien fora de les murades,
actualment l’anell circulatori de les avingudes, “ciutat” era la ciutat antiga,
el casc antic tancat per les fortificacions, Palma vella. Les barriades de
l’eixampla i la perifèria eren una altra cosa, tenien nom propi també.
Fa temps que no es veuen rètols de Palma
sobre-escrits i transformats a manotades en “Ciutat”. I també cal dir que eren
re-interpretacions, stricto sensu, errònies. Anem per parts, si els hi sembla.
Palma era la denominació que donaren els romans a la nostra ciutat, la fundaren
i dissenyaren. Aquesta denominació caigué en desús i els successius pobles que dominaren
les illes es referiren a l’antiga Palma, amb el nom de l’illa : Mallorca. Pels
àrabs, Madina Mayurqa : la ciutat de Mallorca. Exactament com passa ara a Eivissa. Eivissa és el nom de l’illa, i
també de la ciutat, a la qual es refereixen els d’allà com Vila. També passà
això amb l’arribada dels catalans. Mallorca era el nom de Palma, era el nom de
la ciutat i també el de tota l’illa. Als famosos “Isolarios” italians es deia
sempre : “La sua Città Capitale porta lo stesso nome di Majorica...”, el mateix
nom. Per a un forà s’havia d’especificar que es parlava de la ciutat de
Mallorca, que era a l’illa de Mallorca. Posteriorment , primer d’una forma
dubitativa, Palma, el seu topònim antic, fou restablert per la “Nova Planta”
borbònica i per les noves divisions provincials del segle XIX que li associaren “Mallorca” al seu nom, de
forma postissa, per no ser confosa amb altres “Palmas” de l’Estat Espanyol :
Palma de Mallorca. Els temps de retorn de la democràcia, recordaren però que el
topònim de Palma estava tenyit del centralisme i de l ’autoritarisme borbònic i
fou quan es començaren a veure tatxadures damunt els rètols, demanant en forma
de grafitti que Palma fos Ciutat. I encara més, en ambients un poc sabuts, hi
havia qui pretenia la forma “la Ciutat de Mallorca”, topònim inventat, que no
té res a veure amb la tradició i que, com hem dit abans, si es volia restaurar
bé, havia de ser únicament “Mallorca”; ho torn a repetir, com el que passa a
Eivissa. Val a dir que el nom oficial de “Palma” és Palma, tot sol, sense cap
afegit; així ho diu el decret que oficialitza els topònims de Balears. Res de
Palma de Mallorca. Per molt que hi hagi “Ducs de Palma de Mallorca” . Si de cas
i si es vol escriure correctament : Palma ( Mallorca ).
Deia al començament que fa temps que no veig
rètols embrutats, amb el nom de Palma ple d’spray de pintura negra. Deu voler
dir que s’ha generat un acord entorn d’aquesta denominació ? Que els
“palmesanos” d’avui som més palmesans que ciutadans? Que la part forana es va
fonent i confonent amb la ciutat ? Que la urbanització difusa del conjunt de l’illa
fa que tots siguem ciutadans, una espècie de pagesos un poc globalitzats? O, pot ser, també, que els normalitzadors
toponímics d’spray s’han fet grandets i els ha pegat vessa d’haver d’actuar amb
nocturnitat. O que ja està be així i això ja no interessa i que hem d’anar a remoure...
( Palma : Temporal de Llebeig a principis de Desembre. FOTOGRAFIA de PEP TORRO )
jcmllonja | 01 Desembre, 2005 13:19
FOTOGRAFIA A MALLORCA ( 3
exposicions i 1 llibre inevitables ) . Climent Picornell
Fotografia
de Natura a Mallorca, una excel.lent
exposició que mostra el treball de 23 fotògrafs de natura de Mallorca. Ahir es
va obrir a “La Misericòrdia”, al tercer pis a la sala de l “Arxiu de l’imatge i
el so” del Consell de Mallorca. Amb un record al meu cosí Climent Picornell
dels seus companys fotògrafs de l'AFONIB (Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears).
Característiques tècniques de l’exposició
El muntatge de l’exposició consta de 56 de fotografies de les quals 10 pertanyen a Climent Picornell. La resta, és una petita mostra de la feina de 24 dels associats i associades a l’AFONIB. S’han escollit 2 fotografies per autor. Així mateix es presenta una projecció d’imatge submarina en DVD.
El temes i tècniques que es presenten comprenen l’ample ventall de la fotografia de Natura: els paisatges, la flora i la fauna, macrofotografia, fotografia nocturna, fotografia submarina, DVD, etc..
Les còpies de les fotografies s’han obtingut en base a arxius digitals originals en format RAW i escàners manuals d’alta resolució de diapositives de 35 mm. amb tractament de postprocès individualitzat per a cada una de les imatges.
Les fotografies es presenten a un tamany de 40X60 cm emmarcades amb “paspartout” blanc de 4,5 cm i una motllura negra de 2 cm d’ample. Les mides de cada fotografia són de 51X71 cm. Cada imatge ve identificada amb unes petites cartolines muntades sobre foam de 2mm amb el títol de la fotografia, el nom de l’espècie en cas de flora o fauna i el nom del fotògraf.
Climent Picornell, in memoriam
El novembre de 2003, morí el nostre company Climent Picornell associat a AFONIB d’ençà la seva creació. Lluny de voler adular gratuïtament un amic desaparegut, qualsevol elogi que en facem en aquest cas quedaria curt: Climent Picornell, un dels pioners de la fotografia de natura a les Balears, acompanyava les millors imatges de natura amb una qualitat humana veritablement excepcional.
Per això, una part de l’exposició està pensada per a retre un senzill homenatge al nostre company completant-la amb una mostra del seu treball.
http://www.mallorcaweb.net/afonib/exposicio.htm
___________________________________________________________________
L’exposició de les
fotografies participants al 2n. Concurs de Fotografia de Natura “Memorial Climent Picornell” va ser un vertader èxit, pels nombre de
participants i també pel nombre de persones que la visitaren, gràcies a que la
“Fundació Sa Nostra” ens cedí el pati d’entrada del seu Centre de Cultura.
___________________________________________________________________
Museu Espanyol d’Art
Contemporani ( Fundació Juan March) Carrer de Sant Miquel 11, Palma
ROSTROS
Y MASCARAS.
Richrad AVEDON
A través de una selección de la colección Ordóñez-Falcón, que comprende
66 fotografías de 42 artistas y cuatro obras de autor desconocido, esta muestra
ofrece un recorrido histórico internacional por las distintas formas de
representación fotográfica del rostro humano.
La exposición comienza con algunos daguerrotipos de mediados del siglo XIX.
Estos primeros retratos implicaban largos tiempos de exposición, eran sobre
todo posados de la alta sociedad en los talleres de los fotógrafos, con una
notoria influencia de la pintura, como es el caso de Southworth & Hawes y
Nadar. A medida que la historia de la fotografía evoluciona, el género del
retrato se adapta a las nuevas técnicas e ideas; los fotógrafos salen de los
estudios, viajan y fotografían a todo tipo de personajes en las más diversas
situaciones, manteniendo un estilo propio. Se muestran así retratos de
fotógrafos dedicados a la moda, como es el caso del Barón Adolphe de Meyer o de
Irving Penn; de artistas preocupados por la técnica, como Rudolf Koppitz o André
Kertész; de fotógrafos documentales, como Dorothea Lange o Walker Evans; de
otros adscritos a un movimiento artístico determinado, como Dora Maar,
seguidora de la corriente surrealista o el constructivista Alexander
Rodtchenko, fotógrafos pictorialistas como José Ortiz Echagüe o Edward
Steichen; y, finalmente, de artistas contemporáneos como Thomas Ruff o Alberto
García-Alix.
( No hi ha text en català, només en espanyol i anglès...)
http://www.march.es/arte/palma/temporal/rostros/autores.asp
________________________________________________________________
Planas i Montanyà exposa al Solleric les seves instantànies des de l'any 1947
El fotògraf català il·lustra l'evolució de Palma i les Balears a causa del turisme
|
El fotògraf Josep Planas i Montanyà exhibirà des d'avui i fins al 15 de gener
al Casal Solleric més de 200 instantànies a través de les quals retrata
l'evolució de Palma i les Balears des de 1947 fins als nostres dies. La mostra,
que ha estat possible per la col·laboració entre l'Ajuntament de Palma, el
Govern balear i la Fundació Sa Nostra, s'anomena Fotografia i Turisme a les
Balears i permet contemplar el procés de balearització de Mallorca a través de
fotografies aèries i també conèixer l'obra més «comercial» i la més íntima del
fotògraf d'origen català.
Segons va explicar ahir Maria Josep Mulet, que és una de les comissàries, la mostra es divideix en diferents espais: un d'ells dedicat a la seva biografia, un altre a Casa Planas com a empresa, també n'hi ha un per a postals, fotos periodístiques -de l'època en què publicava fotos a diaris i revistes nacionals i internacionals-, retrats i també hi ha un espai dedicat al paisatge. L'exposició recull, a més, objectes relacionats amb la fotografia i caixes de llum que exhibeixen fotos d'època. Mulet va voler destacar sobretot la producció més íntima i personal de Planas i Montanyà, que segons ella «parla de la vida quotidiana de Palma i Eivissa», i que a l'exposició queda palesa en sèries monoràfiques com Ses Beneïdes, La Plaça de la Reina o Es baratillo.
Mulet considerà també que «Planas i Montanyà és un fotògraf polivalent i pragmàtic capaç d'enllestir qualsevol demanda».
Per la seva banda, Planas i Montanyà va explicar que la seva relació amb la fotografia va començar quan era sols un nen i els seus pares li regalaren la seva primera càmera. Des de llavors mai més no s'ha desferrat de la fotografia. L'artista confessà que una de les seves «manies és l'enquadrament de les instantànies», tot i que valora molt l'espontaneïtat. Planas també comentà que les fotos dels seus fills o les que va fer a Errol Flynn o Gustav Frölich són unes de les seves preferides. A més de la mostra, s'ha editat un DVD i un llibre en els quals s'analitza l'obra de Planas i Montanyà i recullen algunes instantànies de l'exposició.
( Extret del “Diari de Balears” )
________________________________________________________________________________________________
“NATURA MALLORCA” de Sebastià Torrens.
Natura Mallorca és un
llibre de fotografies de natura i paisatge de Mallorca del meu amic SEBASTIÀ
TORRENS, un dels millors fotògrafs de Balears.
És un llibre preciòs, amb
quasi 150 fotografies, amb uns textos molt adequats de l’escriptor Miquel Rayó (
quan dic adequats vull dir que el seus coneixements naturalístics ajuden a
casar bé, textos i imatges), hi ha també
uns detalls del dibuixant de còmics MAX ( que viu a Mallorca ).
El llibre editat per
“TRIANGLE” , una editorial amb origens a Menorca, està molt ben dissenyat i el
preu ( només 10 euros !!!) el fa molt assequible per formar part dels regals de
Nadal. És en edicions diferents, en català, espanyol, anglès i alemany.
http://www.sebastiatorrens.com/natura%20mall.htm
jcmllonja | 27 Novembre, 2005 17:28
Tremolor pels Hostalets
Tenc un tremolor retardat. No vaig tremolar el dia que varen esbucar el pont del tren, tampoc quan va tremolar l’ escola de Santa Isabel per uns fenòmens que , ara per ara semblem paranormals com molt be es deia a un editorial del “Diari de Balears”. I ara, de sobte, m’ ha agafat un gran tremolor i una gran por. He d’ anar a veure el meu amic Miquel Roca, psiquiatra, o al psicòleg Guillem Mudoy però pel poc que sé d’ ells i de les meves pors, crec que me diran que això que me passa -que tremol tot el dia- és com una mena de reacció post-traumàtica.
Però és cert que tenc por, molta por. Climent Picornell va escriure un excel·lent article sobre “ el que no sabem que fan” al Cinema Doré, que se remodela sense cap lletrero que deixi constància de qui són els responsables: ni arquitecte, ni aparellador, ni promotor. M’ havien dit que les monges de Santa Mònica havien comprat l’edifici i, un dia que prenia un tallat a un bar dels entorns, ho vaig explicar als meus veïnats assenyats; entre tots , varem deduir que devia ser per a fer-hi un teatre o saló d’ actes. Un homenet va fer sols un comentari, d’enfora: “ i aquest negoci el va començar un home amb un ase”.
El dia següent vaig anar a comprar una falda a la botiga que hi ha just davant
l’ antic Doré i la madona me va comentar que ella tampoc no sap que hi han de fer, encara que ha sentit dir que seran pisos . Com així no hi ha rètols sobre qui és el promotor, l’ arquitecte i l’ aparellador? Per molt empegueïts que estiguin haurien de complir la normativa municipal.
El divendres 18 de novembre, per alguna cosa màgica. va tremolar i se va cruiar l’ escola pública del barri : Santa Isabel. És la que han d’escollir els pares amb menys possibilitats econòmiques. No hi va haver cap tremolor a Santa Mònica, escola concertada , situada a uns
Com que jo som més o menys creient del que diuen les nostres beneïdes institucions (el Govern i l’ Ajuntament) he de pensar que el tremolor de Santa Isabel no tenia res a veure amb les excavacions per mor de les obres de construcció del metro: un terratrèmol que venia d’ Argèlia? Una finca que ara se situa en el seu lloc ? Una explosió d’ una cantera que fan no sé a on? Tampoc m’ ho crec i he de recòrrer a la versió màgica . Senyal de Déu per la nova Llei d’ Educació? No ho crec. Ha de ser una altra cosa. Això de que “ Dios escribe derecho con renglones torcidos” no me pensava que fos tan literal.
La veritat és que ,com que tot és tan fosc i mal explicat, ara tremol. De nit me venen a veure les bubotes del pont del Tren, del cinema Doré i de Santa Isabel. Quan les sent a prop procur no perdre la tranquil·litat i els hi vull transmetre que vagin a veure na Catalina Cirer, que viu a un edifici històric de les Avingudes o que enviïn els tremolors a les finques a les quals alguns regidors de Palma diuen que s’hi volen comprar un pis per a demostrar que “aquí se vivirá bien”; però que no molestin els veïnats de dalt, ni de baix, ni del costat.
Com que fins ara no havia cregut en bubotes també els hi faig un altre suggeriment : que quan Jaume Matas, dissabte qui ve, digui a Zapatero que som una “comunitat màrtir”, facin una volta per la sala i diguin baixet que són aparicions dels màrtirs del Hostalets. No se per quina associació d’ idees, ara me ve a la memòria una frase de Nadal Batle que deia “ si jo no crec en la religió vertadera, com he de creure en les altres?”
__________________________________________________________________
PD.- He vist que hi ha un comentari d'un internauta de Son Fortesa. I, també, en Gabriel Bibiloni al seu bloc fa esment dels esdeveniments de les barriades del Llevant de Palma, ell d'Es Rafal ( http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000111.html). A un servidor el varen fer fer d'escolanet durant uns anys a la parròquia del Sagrat Cor, encara he manxat a l'orgue i aguantar l'hisop a innumerables "morts" que es tenien a les cases i es duien de cos present a l'esglèsia pels funerals, desde Can Capes i Es Vivero fins al Pont des Tren. He conegut l'enorme vitalitat dels barris de perifèria de la Palma que era travessada per les vies del tren d'Inca i de Sóller, per la carretera d'Inca i de Manacor. Record beníssim el camp de Son Canals -amb un molí i un safreig al cap de cantó- on ara són, o eren, els multicines Chaplin i l'Atlètic de Balears jugant-hi, etc, etc... Els esdeveniments actuals, enderrocaments i crulls afegits, no poden però ni esborrar la nostàlgia, ni la memòria, característiques ben definides de les barriades amb història.
Recordau el que va dir un dels meus mallorquins heterodoxos preferits, el frare renegat Anselm Turmeda (1355-1427), referint-se a Palma, en aquell moment "Mallorca" , la ciutat de Mallorca : "FILL, VULLES USAR LLEIALTAT; E CAN POTS ENTE'N EN BONDAT; AMA LA HONOR DE TA CIUTAT; E DE TA TERRA". Climent
jcmllonja | 19 Novembre, 2005 00:46
Jardins d’altri. Un altre.
Climent Picornell
Saben que el nostres JARDINS D’ALTRI, són una crida, fluixeta, a la conya marinera i al bon humor, lluny de la citació engolafrada i ampul·losa. En qualsevol cas, com diu Lluís Maicas : “La citació com a recurs s’ha de dosificar amb seny i sobrietat. L’erudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte d’ostentació, un exercici de pedanteria...amaga, aquesta actitud, l’íntim desig d’ultrapassar la categoria d’escriptor per abastar la d’intel.lectual, que en l’escalafó del desprestigi gaudeix d’una desconsideració més sublim”. Glup ! En fi. Tanmateix un ha d’escriure per donar un poc de gust als nostres. “Ja no sé si som dels nostres” que deia el ministre Pio Cabanillas, afegint unes unces als dubtes del “Cuerpo a tierra que vienen los nuestros”, variant de l’oximoron “Fuego amigo”.
(Port d'Andratx. Estiu de 2005. Fotografia de Guillem Mudoy)
Conten que Pere Esteve, qui fou conseller de la Generalitat, als hotels de Madrid, després de dir el seu nom, sempre afegia : “Todo con e”. Però hi ha “es” traïdores. Un autor, satisfet de que la seva obra, per primera vegada sortís sense errades, hi feu imprimir al final : “Este libro no tiene erretas”. “Erretas”. Justament la darrera paraula! Petits canvis, però, donen nous sentits. Li deien “Doctora horroris causa” a la dona del dictador Ceausecu, que ni s’havia llicenciat, però havia volgut un doctorat en química. A un cartell de “Vado permanente”, un humorista desconegut l’hi havia afegit : “Lavado y permanente”. Al moll, a una botiga que anunciava “Efectes navals”, l’havien convertida en “Defectes navals”. “Su excrecencia” deia sempre, un poc embullat, un republicanot per no dir “su excelencia”. He anat apuntant alguns titulars, que remeten a obres conegudes, amb un canvi d’una lletra o d’una preposició : Dels “Efectes especials”, passar als “Afectes especials”; o de la “Depressió post-part” a la “Depressió post-pacte”; i seguir amb “Tristos tòpics” o “Un home amb atributs” o “El materialisme histèric”. Aquest darrer, em remet a la figura de la inversió del genitiu, molt emprada, precisament per Karl Marx , qui -vegin l’ exemple- té una obra titulada “ De la misèria de la filosofia a la filosofia de la misèria”, és allò de “no és lo mismo la hija del rajá, que la raja de la hija”, salvant les distàncies i demanat els perdons corresponents. N’hi ha més, Ghandi : “ Cal viure senzillament, per tal que els altres senzillament puguin viure” o, un repressor militar franquista : “ Vosotros haciais lo que sabiais, nosotros sabíamos lo que hacíamos” (?). Mirin per on, la importància d’una lletra o d’una paraula canviant de lloc o de funció.
Neil Smith ( citat per David Harvey a “The conditions of postmodernity” ) : “La Il.lustració és morta, el Marxisme és mort, el moviment de la classe obrera és mort...i l’autor ( d’aquest escrit), tampoc no se troba gaire bé”. I és que la mesura del canvi de les coses i de les situacions, a vegades, és més visible que assumible. Un germà del poeta Joan Alcover, que començava a veure homes pel carrer sense pèls per la cara solia dir : “al meu temps tothom duia barba o mostatxos o patilles. Només duien la cara neta de pèl els capellans, els toreros i els marietes”.
No hem donat massa lloc a l’escatologia en aquests jardins i tanmateix forma part de les nostres normalitats. Així l’autor d’una peça de teatre, emprenyat amb el crític de rigor –ves a saber si era en Mendiola- li escriu : “Aquest paper que vostè ha escrit i que ara tenc davant, prest el tendré darrera”. Del mateix material, un company em contava que els anglesos, que tenen clubs per a tot, en tenen de bruts. Per entrar a un , s’havia d’omplir un formulari –“a fill-in-a-form” deia en anglès; un aspirant l’emplena, s’hi torca el cul, l’envia i al cap de poc temps, li ve la contesta : “no ha estat admès; un brut no se torca”. El cas és que, aquest estiu, el caràcter dels mallorquins ha sortit molt a rotlle per mor d’una piscina. Una aportació més a la caracteriologia illenca, molt fina, venia dibuixat a un acudit d’aquests d’un alemany, un japonès, un francès i...un mallorquí, analitzant què fan davant l’ejaculació precoç. L’alemany diu això, el japonès fa allò, el francés allò altre... i el mallorquí ? El mallorquí diu : “ai, això no m’havia passat mai !”. A uns els hi va fer gràcia, que volen que els digui.
“L’ofici del burgès” –que deia el Quico Pi de la Serra- “és menjar, beure i no fer res”. Idò, de menjar; a Josep Pla li atribueixen l’aforisme –que és molt antic- “som el què menjam”, però a un servidor –no sé per quin camí hi arrib- li agrada molt més : “ens convertim en el què comtemplam” ( M. McLuhan). Ara que tractam del “dolce far niente” i tot això, una collita a un jardí d’altri, que va de no fer res. Quan aprovà la seva primera oposició per ser funcionari – conten que ho contava l’economista Fuentes Quintana- en haver aprovat, el president del tribunal li digué : “A partir de ahora, nunca haga nada. I nunca le pasará nada”. Sentència rotunda sobre el funcionariat macabre. La psicosis del no fer res, però és millor patir aquesta síndrome que no la que vaig sentir per la ràdio despusahir ( és d’una cançó, “El marido de la carnicera”, de Raquel Winchester, al festival de música ètnica d’Albacete) : “Ay que miedo / ay que psicosis / sólo falta que me operen de fimosis”; la necessitat de la rima té aquestes coses. Ara que aquí -i com quasi sempre- si escau el què va dir, un altra cantant, Sara Montiel (qui sap si és absolutament apòcrif, però és genial ) : “Como dijo Einstein : todo es relativo”.
Bé, si els ha fet gràcia poden aplaudir o, en el seu cas, fer el que recomanava John Lenon de The Beatles el 1963, a un concert benèfic, amb presència de tota la família real britànica, abans de tocar “Twist and shout” : “Els dels seients més baratets podeu fer mambelletes. Els altres basta que remeneu les joies”. No sé si el denunciaren i li aplicaren la legislació pertinent. Perquè ja saben el que deia aquell general, que comandava molt, de l’ús de les lleis : “A los amigos : el culo; a los enemigos : por el culo; y a los indiferentes, les aplicaremos la legislación vigente”. Coses de “l’administració competent” (és només una excusa per acabar amb aquest bellíssim oximoron).
jcmllonja | 14 Novembre, 2005 01:04
“Cine Dorado” i “Garganta profunda”. Un altre adéu.
Climent Picornell
M’arriben noves que tomaran el “Dorado”. Vell i abandonat. Per als al.lots que estudiàrem a les monges agustines del carrer de la reina Violant, el cinema Dorado, era el “Dorado”, un referent per al barri que l’hostejava comprés entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera –com molts de fora murada, La Soledat, s’Hort des Ca, ses Cent Cases...- ja que allà hi havia encara la fàbrica de les sedes, amb els telers funcionant nit i dia i amb les obreres entrant i sortint, la fàbrica de grifons de can Buades, la mistera o fàbrica de mistos. Uns barris de cases de planta baixa, la caseta i l’hortet o el corralet, darrera. El meu itinerari cap a ca les monges el podria dibuixar ulls clucs : la merceria de Ca donya Isabel, la botiga del “Campaner”, el Rancho -un indret on hi anaren a viure els primers “murcians” de tots-, la cantonada de Ca madó Maciana, una botiga amb sacs i llegums, la impremta La Palmesana, el bar de Can Cantó, la carnisseria de Can Pansa, la lleteria, la cereria on l’amo componia ossos trets de lloc, l’entrada del col·legi de les monges amb un pati i una coveta amb la Mare de Déu de Lourdes, que venia un poc després de la destartalada i mig inacabada parròquia del Sagrat Cor, on els infants, a la seva entrada plena de pedrolots, hi caçàvem lluernes i les posàvem dins pots de vidre, talment com bio-llanternes.
Al cinema Doré, aquest era el seu primitiu nom, canviat en temps d’en Franco per “Cine Dorado”, hi anàvem els al.lots del barri, al Dorado i al cine Capitol, aquest és avui una sucursal de Sa Nostra a la plaça Fleming. Als dos hi vérem les primeres pel·lícules amb Cinemascope i Technicolor, als seus respectius amfiteatres habitats per uns bancs sense respatller. Davant, els carretets amb les llepolies : regalim, pipes saladíssimes, tramussos, xufletes i pomes i dàtils confitats; les pomes encara, però els dàtils... quan acabaves el sucre i arribaves al fruit esmussaven una cosa grossa. Hi he passat en aquest barri hores de tota casta de la meva infantesa i joventut. Els meus pares compraren una casa al carrer Jacint Verdaguer (fins fa dos dies era “Jacinto”), deu ser l’única planta baixa que hi queda en tot el carrer, hi ha encara un romaní i un nisprer, que sembrà mon pare al petit jardinet de davant, un temps un gran arbre de pisos escupia les seves fulles acucades. Així, entre els magatzems agrícoles de Can Isern, els vins de Can Reus, els quarters militars d’Automòbils, la mítica casa amb jardí triangular immens i amb baranes metàl·liques, per on hi rebosaven els heliotrops i els hibiscus – al final del carrer Jaume Balmes, davant el Bar Güell- transcorria la vida i les andances dels al.lots d’aquell temps; em deix “El Recreo” i el quiosquet on canviavem tebeos i novel.les i el forn de devora el cinema amb el seu pastisset estrella, un “Negrito”, confegit amb totes les sobres dolces, un poc arrodonit, era lo més baratet.
De tot el que he dit quasi res no en queda. Ni el Pont del Tren. Queda ca nostra, un poc atabalada, el bar de Can Cantó, l’església que ja és acabada i les monges que han anat comprant terrenys i han engrandit, per exemple, a la lleteria hi han edificat un dels amfiteatres més grossos de Palma. Record la meva estimada Sor Lluïsa i la “Chasca” un llibre-tambor que ens feia marcar el pas, entrat a les classes com si fessim la instrucció.
I ara em diuen que s’ha venut el Dorado. No el deven haver comprat les agustines? L’hauran de desempecatar, perquè el Dorado, ja a les seves hores més baixes i per mirar de contrarestar la forta competència dels cinemes més moderns i més còmodes i més “multicines”, es transformà en un cinema porno, un cinema X, un cinema de pel·lícules de sexe. Passà a dir-se : Cine Alexandra. Si hi passava, a vegades, per davant, m’aturava a observar qui hi entrava, a veure si –com m’agradava imaginar- tot eren homes amb gavardina, com els de la famosa cançó, ànimes solitàries i onanistes. La veritat, era gent normaleta.
Un pic hi anàrem. Feien “Deep Throat”, en castellà als rètols : “Garganta profunda”. La pel·lícula s’havia fet famosa, ja que al confident que ajudà a Bob Woodward i Carl Bernstein, reporters del diari Washington Post a desenvetricollar el que s’anomenà “cas Watergate” i que acabà forçant la dimissió del president dels Estats Units, Richard Nixon el juliol de 1972, l’anomenaren -el malnom perquè no el coneguessin- com l’artista protagonista d’aquella pel·lícula porno. Ara sabem que era Fred Fielding, un conseller adjunt de la Casa Blanca. En fi, que l’artista en qüestió, la gargamella pregona, era Linda Lovelace, una porno-star, un mite –morta el 2002, als 53 anys - que a la pel·lícula tenia la particularitat que el seu clítoris, el gallet, el gran fornidor d’orgasmes femenins, el tenia, justament al fons de la gargamella. I es passava la peli empassolant-se faves de mascles, com més grosses millor, fins quasi el cascabòs, ja que pel que semblava l’orgasme vaginal no era la seva especialitat. Érem un grup de pseudo-intel.lectuals i males persones que ens férem un fart de riure i no ens posarem bufanda ni passamuntanyes a la sortida perquè no ens coneguessin.
Idò ara el Dorado tanca. He rebut un e-mail rebotat d’un company, en el qual un nét de l’arquitecte que el va construir hi afegeix fotografies. Diu “...m'he apropat a l'antic Cinema Dorado (també Alexandra, quan es va convertir en sala X). Avui Andreu Manresa donava noticia del seu imminent enderrocament. La nota personal i sentimental, és que l'arquitecte que va projectar aquest edifici va ser el meu avi, Guillem Reynés i Font (1877-1918), autor també de l'antic cinema Modern. Guillem Reynés va ser un gran defensor de la llengua i el patrimoni d'aquest país i col.laborador de Gaudí, reformador de Lluc i La Real, seguidor d'alguna estela modernista i iniciador del regionalisme arquitectònic. L'edifici havia patit modificacions poc afortunades, però podria haver-se salvat com a equipament pel barri i com a testimoni i memòria d'una època de l'entorn dels Hostalets d'en Canals. Res a fer suposo.” Mirau quines peripècies. Només falta que hi fassin una capella, les monges. Retria més fer-hi pisos. Molts i molt petits.
jcmllonja | 09 Novembre, 2005 09:54
El “Tercer sector”, entre l’Estat i el Mercat.
No en parlaré. Ni del GOB, ni de l’OCB, ni de la Fundació Sa Nostra o La Caixa, ni de Medicus Mundi, Intermon, Mans Unides o Caritas, o d’ATTAC o ”S’Altra senalla” de comerç just i solidari. O sí. Però, en general. Sempre hi ha temps per posar excuses de mal pagador.
El cas és que vaig haver d’ atendre, amb urgència, la consulta d’un bon amic, col.lega a una universitat americana , que fa una cata periòdica i em demanava informació sobre el “Tercer Sector “ a les Balears. Quan em vaig posar a la feina, per a l’informe-dossier que li he enviat, la majoria de gent, quan li preguntava sobre el Tercer Sector, em responia, amb informació sobre el “sector terciari”. El sector primari : l’agricultura, la pesca i l’extracció; el secundari : la indústria i la construcció i el sector terciari : els serveis, i aquí el turisme sobretot, no ? Qualquú més espavilat, superava la clàssica divissió dels sectors i subsectors econòmics que havia fet Colin Clark i em deia : “ i el sector quaternari, els serveis als serveis”, i un, amb cara de llestarró em deia, amb una certa complicitat de “connaiseur”, : “i ara n’hi ha un altre, el sector “binari”, la informàtica i tot això, tu ja saps...”
La veritat és que havia de fer l’aclariment d’ aquesta terminologia, importada i imposada des d’ Amèrica : el primer sector és l’Estat, les administracions públiques. El segon sector és el Mercat, l’empresa privada, amb afany de lucre. El tercer sector és tot el demés. Només algún sociòleg sabia bé del que li parlava i de fet a Catalunya han redactat, fa no res, el seu Llibre Blanc del Tercer sector “social”, li han afegit civico-social, per no fer més aclariments que els necessaris. El cas és que “tot el que no és l’Estat o el Mercat”, és un concepte molt laxe, però el GOB i l’OCB en fan part, com també les Fundacions, ONG’s i ONL’s i mils d’associacions de diversos pelatges.
A més de Tercer Sector o Tercer sector social, també li diuen, Sector no lucratiu ( traducció de l’anglès “Non Profit Organizations”, NPO o ONL, organitzacions no lucratives), sector del voluntariat i de l’Economia Social, sector independent o sencillament, entre nosaltres europeus, de forma més general, la SOCIETAT CIVIL. El terme de Societat Civil que s’empra aquí, abans més que ara, venia a significar tot el món organitzatiu i associatiu, al marge de les administracions públiques i de l’empresa, sensu stricto : desde CCOO, al Club de Futbol Vilafranca, fins a “Es Refugi” d’en Jaume Santandreu, els antics socors mutus o mutualitats, fins als amics dels molins, del “ca rater” o els amics dels saharauis... Cents, milers d’associacions que texeixen una densa malla d’interessos múltiples, al marge de l’administració i sense ànim de guanyar doblers, a no ser els que facin falta, per funcionar i acomplir les seves finalitats.
Associacions culturals, coros, bandes de música, societats esportives, associacions pacifistes, antiviolència, feministes, pro i quantre abortistes, ecologistes, associacions reivindicatives, grups, moviments, sindicats, partits, associacions de consumidors, d’empresaris, de mestresses de casa, de pares de família, d’associacions de veïnats, de separats, de grassos, de calbs, de llinatges d’animal... Alexis de TOCQUEVILLE, quan visità Nordamèrica, l’any 1835, quedà impressionat de la influència de les associacions en la vida social. Poc a poc els europeus , en menor mesura, s’han anat associant lliurement. A Catalunya hi ha quasi 40.000 associacions, 6.000 de les quals són del Tercer Sector. A Balears un 25 % de la població pertany a alguna de les 5.700 associacions que existeixen, algunes amb milers d’afiliats, com GOB i OCB, amb capacitat per movilitzar, en un moment determinat, molts milers de persones, en canvi, altres, tan minoritaris que són , algunes tan sols un nom.
Certament, no totes les associacions es poden considerar, estrictament, Tercer Sector. Ruiz de Olabuénaga, de la Universitat de Deusto i García Ferrando, de la de València, ja han donat les pautes adaptades a la nostra realitat : han d’estar organitzades formalment, ser privades, disposar de capacitat d’autocontrol i autoresponsabilitat, no han de repartir beneficis entre els propietaris o administratius i han de tenir un marcat grau de participació ciutadana i les seves finalitats han de ser la satisfacció de necessitats públiques o socials, molt escorades als sectors que l’Estat no atén degudament, com són els pobres, marginats, vells, malalts, immigrants, assistència i animació social, defensa dels drets civils i el medi ambients, etc. Totes, característiques molt semblants a la definició que ja feu DRUCKER ( 1968).
Entre l’Estat i el Mercat ? Tot i que moltes d’elles tenen subvencions públiques o subvencions filantròpiques de bancs i empreses privades, no em puc estar de ressenyar que el poder sempre ha vist amb desconfiança aquestes organitzacions. Tot i que no ho digui, o no ho vulgui aparentar, o es vulgui fer passar per amic i benefactor, ells, els polítics, tenen la legitimat dels vots i no poden suportar mediatitzacions “espontaneïstes”. Sobretot quan els fan la contra. És allò que sempre es diu del GOB : “que si no existís s’hauria d’inventar” ( heu de llegir no els llavis, sinó el pensament, del polític o empresari que ho diu, en realitat vol dir “ molt millor si no existís”) o allò que conten que digué Gabriel Cañellas quan era president del Govern Balear, l’OCB havia conseguit treure més de 25.000 persones al carrer en defensa de la llengua catalana : “no n’he vist cap dels nostres”.
El cas és que la magnitud i la influència d’aquestes organitzacions han augmentat, fins al punt que a Europa Occidental, les persones que col.laboren amb organitzacions no lucratives en tasques de voluntariat és de més del 10 % del total de l’empleament no agrari i les despeses operatives del Tercer Sector equivalen en alguns països europeus a més del 3% del PIB. És, per tant, una font d’ocupació sensible.
Aquest augment de la influència i sobretot de posar en evidència les carències de funcionament de les administracions i de les tasques de l’Estat, fa que el discurs del poder cap a aquestes organitzacions, ho torn repetir, sigui dual i confús. I no falta, com sempre, algun hermeneuta francès que hi posa solfa i provocació. Alain MINC és qui teoritza ara sobre alguns dels papers d’aquestes organitzacions, voluntariats i plataformes diverses. Seguint a definicions, no escrites, d’ONG com : “organitzacions que fan malament el que l’Estat hauria de fer bé”, o, VOLUNTARIAT : “multinacionals de la compasió i de la caritat burgeses usant mà d’obra gratuïta”, etc, etc... he recollit del diari LE MONDE ( 10- 01-03), a una crònica signada per Dominique Dhombres, un comentari a “Epître a nos nouveaux maîtres” ( Epístola als nostres nous mestres) del citat MINC. Aquest, seguint amb les seves teories de l’irrupció exagerada de l’opinió pública en la presa de decisions polítiques, torna a sarcir allò de les majories silencioses o conformistes front a les minories escandaloses, molt més escoltades i sobrevalorades, arrebossat amb un bon discurs teòric. Vegin : “ Les chiennes de garde féministes, les militants de la cause homosexuelle, les incondicionels de José Bové, les ayatollahs de l’ecologie pure et dure et autres defenseurs des baleines ( Greenpeace), en passant par les zélotes d’ONG aussi peremptoires que opaques qui s’opossent a la mondialisation liberale (ATTAC), seraient desormais plus intolérants et moins respectueux de la démocratie que leurs adversaires, plus silencieux et moins excités. Ils etaient dominés, ils seraient devenus dominants”. No cal traducció : quatre grupusculs histèrics dominant el panorama o capgirant el pes de les decisions dels governs elegits per majories, “menys excitades”. La part de provocació de MINC, això li fa vendre llibres i sortir molt a la TV, ve fonamentada i “excitada”, perque les noves ONG i ONL d’èxit i que es mouen entre la subvenció dels poders públics, la injecció de les donacions filantròpiques o les quotes i les donacions particulars, han hagut d’adoptar -en aquest món de la imatge, la publicitat- estructures i accions de Marketing ( “ Marketing Social” en aquest cas), ben en la línia d’una organització empresarial moderna : locals i seus socials, empleats i estructura administrativa, anuncis, voluntaris, agit-pro i comunicats de premsa. El cas de que el GOB i l’OCB, per posar exemples d’aquí, hagin adaptat les seves estructures com empreses més o manco modernitzades, fou usat per algún nostàlgic, que ho veia com una traició als origens “purs” de les entitats. Discurs que és usat, també, en públic pels seus detractors i en privat, per alguns dels seus subvencionadors.
Els antics defensors de “la cosa pública”, aquells que demanen “Més Estat”, no poden consentir aquest efecte substitutori caritatiu, voluntari i auto-organitzat. I els liberals, aquells que prediquen “l’Estat Mínim”, ja veuen nous sectors emergents en els camps on és mouen aquestes ONG o ONL, camps on l’empresa privada hi pot treure un duret sòlid. Però, i si sempre haguéssim d’esperar l’ESTAT? I als llocs on n’ho hi ha ESTAT? I als llocs on n’hi ha tant, d’ESTAT, que no deixen ni associar-se lliurement ?
En definitiva aquest “Tercer Sector”, ONG i ONL, enmascarament del que en deiem “Societat Civil” i “Economia Social”, criticat o alabat en la nostra modernitat té un paper d’actor social predominant. Sobretot ara que han pres conciència de la importància del marketing i de la imatge social que els és consubstancial i necessària per a la seva supervivència amb èxit. Les il.lusions d’uns, les crítiques dels altres, l’aprofitament mediàtic dels de més allà. Tot això, i molt més, hi ha darrera de l’existència del GOB i de l’OCB, per exemple.
jcmllonja | 03 Novembre, 2005 15:15
El poder i les élites a Mallorca.
Mirin per on, un servidor no comanda enlloc, ni a ca seva. També els podria cantar la milonga de què el poder resideix en el poble sobirà que exercirà la força quan calgui, rematant el fet amb la metàfora montesquiuana dels tres poders : legislatiu, judicial i executiu. O fer cantar a “Rock and Press” un blues sobre el quart poder, accentuat, dels mass media moderns.
Però del què es tracta és de saber, realment, qui comanda. Qui comanda a Mallorca de bon de veres: qui són els poders fàctics ? Qui no ho són, ja se sap, i posaré un exemple. Fa uns anys, essent vice-rector de la UIB em van enviar de representant a una plataforma ciutadana que anava davall una pancarta que deia : “Volem comandar a ca nostra”. És a dir que els qui hi anaven –una sèrie de col.lectius- no devien comandar, als menys a ca seva. Hi havia, però, el bisbe, no sé que hi feia, perquè l’església comandava, no tant com abans, però comandava molt, encara.
A intentar saber qui mana, es coneix com l’estudi dels mecanismes de poder, les estratègies del comandar i als seus protagonistes : les élites del poder. El poder polític, l’eclesiàstic, el militar, el dels diners, el cultural... Ja ho siguin per delegació del poble, per elecció d’altres jerarquies, per herència familiar, com a “self made men”, el cas és que s’estructuren un conjunt de mandarinatges –petits i grossos- que articulen estratègies per influir. Ja sigui influir en el seu propi benefici o en l’interès general, tant se val. Cal el.laborar un mapa o sociograma amb els fets claus, amb les persones principals que puguin explicar els lligams –polítics, familiars, econòmics, religiosos, sentimentals...- que articulen el comandar a les illes Balears.
Ara, a Mallorca, es sent dir molt que els qui comanden són els hotelers; però els promotors urbanístics i els constructors, no van massa enrera. Mentre, es fa aparèixer els polítics de torn com a titelles, teresetes articulades en mans d’aquests poders, repetim-ho “fàctics”. És un disseny massa senzill. I abans ? Què en queda de l’estructura de poder de finals del segle XIX? En què han derivat botifarres i pseudoaristòcrates, terratinents, comerciants “indianos”, el fenomenal poder de l’església i dels ordres religiosos, els delegats del poder estatal i llunyà de Madrid, militars i buròcrates quasi deportats a les illes? Encara hi ha cosa, no hem de fer els roïssos massa grossos. Ara bé, aquelles estructures s’anaren trencant, i sinó : què representà Joan March “En Verga” en la modernització de l’acumulació de capital amb del contraban, i també a través de la parcel.lació i venda dels latifundis butifarrils? I els hotelers, quan entren en la roda del poder? I els constructors ...?
Els processos de canvi històric repercuteixen en les estructures del poder. I viceversa. Vegin un rànking de les “Persones més influents a les Balears” ara fa vint anys : 1.- Gabriel Cañellas. 2.- Abel Matutes. 3.- Gabriel Escarrer. 4.- Pere Serra. 5.- Jaume Cladera. 6.- Carlos March. 7.- Fèlix Pons. 8.- Felicià Fuster. 9.- Josep Melià. 10.- Gabriel Barceló. 11.- Miquel Codolà. 12.- Miquel Nigorra. 13.- Paco Obrador. 14.- Miquel Fluxà. 15.- José M.ª Lafuente. 16.- Ramon Aguiló. 17.- Joan Verger. 18.- Carles Blanes. 19.- Jeroni Albertí. 20.- Jaume Moll. 21.- Francesc Albertí. 22.- Bartomeu Sitjar. 23.- Rafael Gil Mendoza. 24.- Santiago Rodríguez-Miranda. 25.- Pedro Pablo Marrero. 26.- Simó Galmés. 27.- Príncipe de Tchokotua. ( Font : “Consulting 2001”). Hi trobam polítics que ja no comanden, algunes personalitats que són mortes, altres, desapareguts “en combat” (en combat pel poder), cap dona... hi ha ja bastants hotelers. Com i quan, aquesta nova classe sorgida del “no res” dels anys cinquanta, passa a ser percebuda com “dominant”, de ser traginers com els Barceló o oficinistes com els Escarrer ? Com es fa l’accés a la gran propietat de la terra en aquesta nova Mallorca : encara queden gran propietaris, terratinents dels d’abans, o són nous ? Hi ha, certament, classes mitges poderoses fruit del projecte modernitzador i inesperat del turisme que ho ha trasbalsat tot. O quasi tot : l’estratègia del comandar, tanmateix, queda invariable, tan sols canvien els seus actors.
Aquella Mallorca de rondalla, amb capellans amb sotana, cacics, dimonis i fades –una illa eterna i sempiterna on si es naixia missatge de possessió es moria missatge de possessió- ha estat substituïda pel que és avui : una societat on l’ascens i el descens social ha estat meteòric i on les influències i els models universals i globalitzadors són el pa de cada dia.
(Joan Amer)
Per estudiar aquesta trama i aquest procés, hi ha aportacions de gran calat, molt recents. És el cas de Joan Amer, qui amb la seva tesi doctoral ha esbrinat quin ha estat el paper de la nova classe empresarial hotelera, durant el període autonòmic; la seva estratègia i el seu encarament amb el poder polític durant l’anomenat “Pacte de Progrés” (1999-2003) per mor de l’ecotaxa, recaptada als hotels. Ja és a punt de sortir a l‘editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca.
(Andreu Manresa)
Per un altre costat, i en la mateixa línia argumental, la recerca d’aquests mecanismes de poder, que serveixen per explicar correctament grans preses de decisions que queden, sovint, ocultes, o l’atenció als descensos sostinguts i als ascensos fulgurants de velles i noves élites ( V.Grande, G. Marcel, J. Moll, J. Riutord, “els senyors del totxo”...) ha estat el tema d’interès del periodista Andreu Manresa, que publica a Hiperdimensional Edicions: Paratges i personatges de Balears S.A. Diu Fèlix Pons en el pròleg del llibre, encara calent de les màquines : “ Manresa té a les mans el material per escriure la ‘biografia total’ d’un model econòmic, des del contraban fins a la corrupció urbanística.”
L’interès per aquesta temàtica ens ha fet articular un projecte d’investigació : “Les élites en les societats contemporànies. El cas de les illes Balears”. Es pretén investigar el perfil sociològic de l’empresariat de Balears i el paper de les noves élites: volem saber què llegeixen, què compren, com xerren als seus fills, quins quadres tenen penjats a la sala bona de ca seva, “escorcollant el seu gust” ( P. Bourdieu, dixit). No cal dir que hi ha bons antecedents, des de J. Stuart Mill, passant per Max Weber i acabant amb Anthony Giddens ( Elites and Power in British Society). El tema és com fer bugada, però beneïda per l’acadèmia.
jcmllonja | 28 Octubre, 2005 19:05
“Primer fou el desig” ( dos mallorquins i l’Índia)
“I a l’inici fou el desig / la primera llavor de la ment ... / D’on ha nascut? D’on ha brollat aquesta creació? Si fins i tot els déus vengueren després...” És una citació extreta d’una versió catalana de l’himnari hindú, escrit en sànscrit arcaic, el Rigveda ( X, 129, 6-7). Presentat així sembla un versicle de Sant Lluc, per exemple. No és que un servidor, ara, hagi patit una recaiguda en el “hippisme”, aquella altra malaltia infantil del capitalisme, ni tampoc que els vulgui arengar amb una dosi anticristiana –el desig abans de qualsevol déu!–. Res de tot això. M’ha quedat d’aquells temps una pàtina brutinyosa, una mescla de fems amb olor de sàndal i patxulí, que és una de les més penetrants impressions que un se’n du de l’Índia, per sempre.
Tot és una casualitat, una jugada del destí, una part de la teoria dels jocs o dels caos, una conjunció astral, diferents maneres cursis de denominar un encontre accidental : amb en Gonçal López-Nadal; que em diu que n’Óscar Pujol ha acabat definitivament el seu Diccionari Sànscrit-Català, un text que serà referència obligada en la lingüística moderna i em recorda que n’hem estat dues peces de l’engranatge, a Palma i a Benarés. Ja en parlarem, si els ve de gust. Però les casualitats solen anar encadenades amb altres. Al meu despatx de la Universitat, una serralada de caramulls malgarbats i inestables de llibres, al capcurucull d’un hi havia el Memorial Antoni Binimelis i Sagrera. Casualitat o causalitat? I a la primera pàgina : “I a l’inici fou el desig...”.
El meu caparrí ha començat a maquinar sobre l’Índia i dos mallorquins que hi reflexionaren ferm i d’una manera especial : el felanitxer Antoni Binimelis i Sagrera i el margalidà –“vileros” es fan dir ells– Joan Mascaró i Fornés. Són dos dels habitants preferits al meu “panoptikon” de mallorquins heterodoxos, on cohabiten, entre molts d’altres, amb Joan B. Picornell, mort a San Fernando de Cuba o amb en Felip Bauçà, enterrat a Londres.
Antoni Binimelis i Sagrera (Felanitx, 1926 – Nova Delhi, 1983). Feia de pagès amb son pare al temps que estudiava. Especialista el llengües clàssiques, féu dues tesis doctorals i fou catedràtic a la Jawaharlal Nehru University, a l’Índia. Mort l’any 1983, probablement assassinat, reposa al cementeri cristià de Nova Delhi. “No pogué treballar a ca seva perquè va tenir la desgràcia de néixer a una illa condemnada de sempre a patir les més sagnants mancances educatives”, diu d’ell un bon amic, al cels sia. Binimelis penetrà dins els cànons de la lírica sànscrita, pels quals la bellesa és una irregularitat harmònica, una asimetria cercada, mentre que la perfecció (el “Brahman”) és transhumana i inexpressable, el cercle perfecte és una entelèquia estèril. Tan diferent tot a la poesia d’arrel grecollatina.
Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987) fou un altre mallorquí que passà la seva vida lluny de Mallorca i a qui el seu destí dugué, també, a estudiar les grans obres sànscrites. És el traductor a l’anglès dels Upanishads, Dhammapada i el Bhagavad Gita –aquest amb traducció catalana de B. Abeyà– i funcionà com un gran difusor de l’orientalisme en el món occidental. La seva passió per les llengües, fou el que li possibilità partir cap a Anglaterra, com a tutor d’un fill de Joan March Ordinas “En Verga”, també natural de Santa Margalida. El seu contacte amb aquestes obres clàssiques l’amarà de tal manera que ell mateix generà dos llibres : Llànties de Foc i La Creació de la Fe . D’aquest darrer : “No desig, sinó bona voluntat. El desig és egoista, no és ‘Faci´s la vostra voluntat’. Desig és esclavatge tant si és satisfet com no satisfet”. Hi ha biografies i estudis dels dos personatges i una part de la seva correspondència publicada, per Gori Mir la de Mascaró. Eren, malgrat la seva coincidència en l’estudi del sànscrit, dos mallorquins de caràcter ben diferent i d’estratègies de vida molt distintes. Encara veig, de tant en tant, un fill d’en Joan Mascaró passejant, dispers, pels carrers de Palma. William Radice deia de Mascaró: “Amb quina profunditat sentires els fracassos i els horrors del nostre món del segle vint! No és que pensassis que el segle vint era només horrible, però temies el poder únic per fer el mal que les tecnologies modernes han donat a l’espècie humana.” En canvi Miquel Barceló deia d’Antoni Binimelis : “Ho conegueres, a la fi. Segurament aquest saber valia el preu que en pagares. L’obsessió pels cossos que, a l’inrevés de les cares amb infinites formes de simulació, paraules, ull, gestos, no menteixen mai perquè l’única expressió possible que tenen són les seves pròpies formes incontrolables i involuntàries; la perfecta seducció, la relació pura sense el malentès de l’amor. Era això que hi havia, Toni, al capdamunt, a l’origen, al naixement del riu? No ho sabré mai. Morires, com corresponia, de mort violenta per saber-ho.” No puc reduir la complicació de dos pensaments complexos en un article. No és tracta d’això. Però, hom ensuma tot d’una les claus de vida d’un i altre. Sense esgarrar-se gaire.
Malgrat tot, tots i totes, primer fou el desig. Ancorat amb un ferretó potentíssim dins el nostre instint, remolcant l’enteniment (la versió grollera diu: “quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”). Ni que sigui per la perpetuació de l’espècie: primer fou el desig. La seva repressió ha donat feina a gurús, mestres, monjos, acadèmics i psiquiatres. Per a Freud, la negació del desig, la repressió de l’instint fou la peça clau de la bòveda on s’ha edificat la civilització. Occidental?
(Relleus dels temples de Khajuraho)
jcmllonja | 24 Octubre, 2005 11:27
(El Bisbe, Leonor Servera, el Governador i Joan March "En Verga", any 1945. Primera pedra de l'Hospital de Caubet).
Joan March i un “remake” de l’assassinat d’en Garau. Apunt sobre la feina de recerca de Pere Ferrer (i 2).
L’any 1916 apareixia al camí del Grau de València, assassinat, en Rafel Garau. Li pegaren setze ganivetades. Abans de morir diuen que digué : “ Mals amics...”. Aquest fet li suposà a Joan March molts de maldecaps durant més de vint anys, maldecaps que ressorgiren quan pujà al poder el general Primo de Rivera i quan arribà la Segona República. Mort en Garau, 23 anys, natural de Santa Margalida, March anà al jutge a dir que ell no hi tenia res a veure. La casuística familiar i política feu que, a la curta i a la llarga, alguns hi volguessin veure la llarga mà d’en Verga, darrera la mà que matà en Garau. Se situa aquesta trama entre la llegenda, el mite, les fugides fora del país disfressat de capellà, les requisitòries, les mitges veritats dites al Parlament quan March era diputat, fins a altres episodis altament rocambolescos. Com el de la mort d’un testimoni clau, en Bartomeu Monjo “Rotget” ( es demana Ferrer : “ Estigué relacionat amb la conspiració per acabar amb la vida de Bartomeu Monjo, el metge de Maria de la Salut, Antoni Monjo Bunyola, oncle de la víctima ?”), ...dies abans de la seva mort l’havien convidat a dinar de caragols, suposa Ferrer, que emmetzinats. Abans de morir digué : “Bona la m’han feta !”. Aquestes qüestions, plenes d’irregularitats processals, judicials, polítiques i personals tenen, també, un epifenònem, un altre episodi liminar. La mort a tirs, per part de Francesc Garau, un germà de l’assassinat, de Jaume Ramis, en aquell moment batle d’Alcúdia, i de Bernat Sureda, l’any 1933, quan havien anat a Alger a demanar-li una barca per traginar una gent que, suposadament, havia d’assassinar n’Azaña i n’Indalecio Prieto. N’Azaña se’n fa ressó a les seves memòries i en Garau, quan el jutgen per la mort d’aquells dos declara “...en March em matà un germà a València”. Vegin vostés quina trama pel.liculera. El tractament divergeix, en les causes de l’assassinat d’en Rafel Garau, l’any 1916. Els Garau eren socis d’en Verga en el contraban, de molts d’anys enrere. Feia en Garau, l’ assassinat, negocis a esquenes dels altres socis? Fou una vendetta, com una qüestió de drogues de la nostra modernitat ? O, i vet ací una qüestió –com altres- que en Pere Ferrer tracta usant materials fins ara inèdits... fou una qüestió de dones. El “cherchez la femme” retorna aquí a ser un element a afegir, qui sap, si a alguns dels elements anteriors. Aquesta causa s’havia apuntat només pel comunista M. Benavides, - autor de “El último pirata del Mediterraneo”, llibre que, vull recordar, té dos protagonistes, en March, al llibre anomenat com “Juan Albert” i n’Emiliano Iglesias, “Pepe Luna” casat amb Encarna “La Mallorquina”, aquesta era una al.lota de Sant Joan de Mallorca, Catalina Gayà Ferriol, on era coneguda com “n’Emilliana”- deia, que Benavides alleugereix i no dona crèdit al crim passional, “per mor d’una dona casada”, diu ell. Tal vegada no li interessava, no l’hi convenia aquesta tesi i l’aigualeix amb l’enamorament apassionat d’en Garau d’una joveneta, que morí poc després d’ell. En canvi la tesi de Pere Ferrer és que l’element de sentiments i desamors és un fet central a tenir en compte. Per qui es mogué, suposadament, aquet trull? Per Elionor Servera, la dona de Joan March. La dona de Joan March, segons els documents que ha pogut consultar Pere Ferrer, presumptament degué tenir alguna casta d’affaire amb Garau, motiu pel qual en Verga, es vist, pels seus enemics, com la mà executora... sempre sense proves. Diu en Pere Ferrer : “ La parella Joan March-Elionor Servera fou, segons els testimonis orals, un matrimoni mal avengut. La seva dona, de casada, mantingué una relació sentimental amb el seu soci Rafel Garau, que morí assassinat a València, segons el que es pot deduir de les cartes que la dona de March li havia enviat i que, l’any 1923, els enemics d’en Verga esgrimiren com a prova inculpatòria contra ell...” És una altra de les hipòtesis que se refermen, fonamentada en aquestes famoses cartes, que el pare del mort trobà regirant el seus papers. Per aquestes cartes, Joan March i els seus enemics movilitzaren cel i terra, fins que anaren a parar a un depositari de confiança de les dues parts. Aquest, però les entregà, molt pressionat, a un capità de la guàrdia civil, un element més del procés que es seguia contra Joan March, en temps de la seva persecució per part d’un del seus més aferrisats enemics F. Bastos, l’any 1923. Aquest fou director-gerent de la “Compañia Arrendataria de Tabacos” de l’Estat, i, també, qui, suposadament, passà, uns anys més tard, el testimoni al seu amic Angel Galarza, director general de seguretat i fiscal general de la República, que aconseguí empresonar March, durant desset mesos. Fins que es fugà de la presó el novembre de 1933.
La meticulosita amb que està tractada aquesta qüestió, parla de la necessitat de continuar amb la clau balear en la vida de March, per esbrinar-ne més coses com es fa al llibre de Pere Ferrer. No és el cas Garau una anécdota en la vida d’en March, és un fantasma que l’acompanyà sempre, fou el causant de la ruptura total amb son pare i amb Santa Margalida, el poble on va nèixer. Una nafra que sempre li punyiren. Ronya per gratar.
El pas d’home de negocis local a home de negocis de rang internacional, feu Joan March Ordinas subjecte i objecte polític, amb totes les consabudes i grandiloqüents afirmacions, com aquelles de “...o la República le somete o él somete a la República” de Jaume Carner, ministre d’hisenda; o, com deia A. Modesto : “Sin la ayuda de March, el 18 de julio de 1936, habría sido un dia más en la historia de la Segunda República”. “Es el hombre más inteligente de España” que deia d’ell en Niceto Alcalà Zamora; “Destituía gobiernos a su antojo”, segons Francesc Cambó. Cites a part, cal no deixar de tenir ben present, mai, la seva connexió, sobretot explicativa amb el seu lligam mallorquí. Com tampoc cal deixar de banda, devora les seves actuacions polítiques o socials, les seves implicacions més personals i maniàtiques. Cal esperar noves aportacions, tan arriscades i meticuloses com les que ens ha proporcionat Pere Ferrer amb la publicació d’una part de la seva tesi doctoral (*).
_________________________________________________________________
(*)Pere Ferrer Guasp (2000) : Joan March. Els inicis d’un imperi financer, 1900-1924. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 460 pàgines.
Ja comentaré, quan hi hagi temps, l’altra publicació de P. Ferrer :
Pere Ferrer Guasp (2004) : Joan March. La cara oculta del poder, 1931-1945. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 509 pàgines.
Les imatges són de www.canverga.com
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |