Climent Picornell

Més articles d'estiu : Karma d'estiu. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Agost, 2004 15:14

Continuant la recuperació d'articles d'estiu, vet aquí un que vaig escriure i publicar ja fa temps.

 “Karma” d’estiu

  Climent Picornell


 L’escenari és com segueix : mar calma, el tup-tup-tup del motor del llaut, sol ixent, el muntanyam d’Artà, passat Caloscamps i enfilant cap a les puntes de Na Brafi... “Saps...quan fa tres o quatre dies que fa Nord, ventot de Tramuntana, venir al caló de Ferrutx és molt entretengut. Sobretot abans, quan la mar no havia arrabassat, encara, el martell del portixol. Te posaves darrera, les ones rompien i només t’arribava qualque esquitxotada i els esparralls, jo no sé perquè, entraven tots aquí. Però, una pardalada d’esparralls ! Llavors, amb un suret i una mica de pasteta o de qualsevol cosa de menjar que s’aguantàs a l’ham : treure i treure i treure...una senalla. I els esparralls saps que estiren, passes molt de gust. No, i n’hi havia qualcun com sa mà. Ara ja no sé si passa. Es puta peix o es que ja no n’hi ha o s’amaga més. No ho sé.” “ Veus allà, a la dreta, se diu s’Era, perquè dins la mar hi ha una roca plana i rodona, com una era. Jo hi venia d’al.lot i just davall, guaitaves i...sards, enfossos, escorballs...escorballs ! Ara per veure un escorball...Però quan hi baixaves : tot-déu dins es seu forat. Però una bona pescadeta sempre li feies”. “Davant Es Cingle un pic hi vengué un banc d’oblades. Ho digueren : davant Es Cingle hi ha oblades a voler. I tothon cap allà. Hauries d’haver vist en Joan “Metxo”: posar i cobrar, posar i cobrar...hala ! A treure oblades. Jo ara ja no ho sent dir, hi ha això o allò, per aquí o per allà. Tret d’un any que venguè un fotimer de calamars, t’en recordes Jaume ? Totes les barquetes –pareixia la processó de la mare-de-déu del Carme- a treure poals i poals de calamars i ho són bons !” Jo, ha arribat, te dic ben sa veritat, que m’agrada més pescar per la vorera amb la canyeta. Però els caminois per arribar a les pesqueres me pareix que me destrossen els genolls, vas mal pla, aferrat...Allà dalt, ho veus ? Devora aquells garballons quan comença el pinar...hi ha un pi mort que li diuen “S’arrambador” perquè per no caure pel serrat dins la mar, t’hi has d’aferrar. Idò un dia anava a una pesquera, “Na Paraigo” li diuen, i en passar pel Rotlo de sa Sitja, anava a cercar sards, n’hi havia així ! Així eh ! Just davant sa sitja n’hi vaig topar dos –un i una-, vatuadell ! mira que és enfora i no havien vengut a pescar i jo els he coneixia i vaig haver de passar per devora ells i ell se com a volia posar els calçons que els duia ben baixos...i jo dioooss! I ells més empegueïts, però el caminet saps que és d’estret i Sa Sitja quasi penja damunt la mar i només podia passar per allà...” Ja es veu el faralló d’Albarca, mentre quatre dofins juguen amb la proa.


Recuperant articles d'estiu. Climent Picornell.

jcmllonja | 21 Agost, 2004 23:22

Escric desde fa tres anys un article al periòdic mensual "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA" ( www.plademallorca.com ). La secció la vaig titular "De profundis", fent una mica de conya amb allò de la "Mallorca profunda" que se suposa que és el Pla. He recuperat un d'aquests articles, de l'estiu de l'any 2003, per penjar-lo al bloc.


 "De profundis"

UNA HISTÒRIA NATURAL

Climent Picornell

Molts de vostès ja se n’hauran temut que el títol és manllevat. L’usà Joan Perucho, en plural, “Les històries naturals”, amb ell m’uneix una forta relació, únicament de lector. Només un pic mai varem coincidir, a un dinar, juntament amb na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover, inoblidable, pels cents d’anècdotes i maledicències generoses que correren per la taula a la velocitat dels llamps. Podria ser, el títol, de Plini “El Vell” amb la seva Història Natural, en trenta-set toms, més que natural fortament inventada i, tal vegada, ridiculitzada per un altre dels meus estimats antics, Llucià de Samòsata, un burleta del seu temps, al qual, tanmateix, com diu la màxima “ca no menja ca”, el voler fer riure el triturà. Les referències es podrien allargar fins a alguns d’aquests escriptors del sud d’Itàlia, posem per cas de l’illa de Sícilia, amb el seus paradigmes –per un servidor– Gesualdo Bufalino o Leonardo Sciascia i els seus pobles natals, Comiso i Racalmuto. Aquesta llarga introducció, vana estultícia de bravejador (no he llegit quasi res dels citats anteriorment) ve a tomb perquè el que vull explicar, és una contarella certa, del centenar que guard dins uns quaderns i sempre m’han fet olor de prosa costumista a lo Mesonero Romanos o a “Ayguafort” de Maura. Prosa arcaica, fets endolcits d’un món que ja ha fuit. No sé perquè ho he volgut envasar dins aquest pròleg suposadament erudit. Ni tan sols sé si hi feia falta. El fet és que ara, a l’estiu, comencen les messes per a la recollida d’històries naturals, per a un servidor mig en remull, mig a la seca. A la seca era, al poble de Sant Joan de Mallorca, al cafè que hi ha ben davant el campanar de l’església. Tan davant que un llamp que li tomà la bolla de pedra del seu capcurucull, en feu entrar un parell de trossos fins ben davant el tasser: es tracta de Can Tronca. Observàvem la torre de pedra torrada i corcada, asseguts a defora, a l’ombra del cap de cantó més fresc del poble i a l’hora en que el sol torra el cul a les llebres. Just davall del rellotge, un poc més avall dels finestrons per on es veuen les campanes i el seus batalls, a una encletxa, hi habita un abeller des de temps immemorial. En alguns moments de l’any es nota més activitat en les abelles que contínuament hi entren i en surten, alguns pics, a baix, damunt l’acera, un pot afinar una gran mortandat d’aquests insectes. Ara s’acostava el temps en què els abellers nous es xapaven dels vells, darrera una de les reines. L’eixam es veia nerviós i estols d’abelles entraven i sortien a grapades, indiferents de què al rellotge sonassin les quatre de l’horabaixa i fes caloreta. La madona i tres contertulis indolents començaren la conversa sobre apicultura difusa. O discreta, millor. “No... i l’any passat n’hi hagué molts de nous. Un eixam és posà a la finestra de Can Miquelino, un altre a la xemeneia de Can Salamí, un als arbres de la Plaça Nova, un a la canal de Can Rumbet...” i així trenta o quaranta localitzacions i els seus respectius “casus belli” per engegar-los o capturar-los Algunes imatges connexes o col·laterals, com diuen ara, com la del capellà Don Melcion, apicultor indomable, que vestit de sotana i amb els parapetos corresponents, una màquina de fer fum a la mà, confegia una de les més paoroses imatges de la meva infància, un dels meus terrors de quan era nin, associat a aquella espècie d’astronauta de poble, quan venia a bresquejar a les caseres d’abelles de cal meu padrí de s’Arraval. “I del sen Martinet que no vos en recordau ?” Digué la madona. “Idò, era un dia com avui, ell prenia el seu rebentat d’Amassones. Deixava sempre el seu cotxet, un SEAT 600, aparcat davall el rellotge. Paga, surt i s’asseu al volant. Posa el cotxe en marxa i quan mira si venia ningú per darrere, afina un pilotarro immens d’abelles que s’havia aferrat al mirall retrovisor dins del seu cotxe. Un abeller nou havia triat el seu sis-centó. Vatuadell quin llongo ! Posa’m un altre rebentat! em digué tot transtornat, contant la feta a la gent de dins el cafè. Tothom enrevoltava el cotxet i, d’enfora, donaven solucions. Un que si dar-li manguera, un altre cridar a la Guàrdia Civil de Manacor, un que en coneixia un que anava d’abelles i se’n duia els abellers però, justament, era de viatge a Lourdes i Andorra... En Miquel Siba, assegut com sempre a la taula del racó –hi havia també l’amo en Pep Sobrassada- tot dos eren fumadors de pipa, en Siba pareixia que dormia, però sempre escoltava, s’aixeca i, sense dir res a ningú , amb la seva pipota torta a la boca, entra dins el cotxe, el sis-cents de les abelles, s’hi asseu i fuma que te fuma”. Tothom quedà corprès del fet i fins i tot un, psiquiatre de taverna, ho interpretà com un suïcidi desesperat i començà una llarga disertació sobre les doloroses morts a causa de les picades. “Com sabeu les abelles tenen una porada al fum, un pànic horrorós... Al cap de dos minuts o tres, l’eixam surt per una finestra, molest i rabiós. En Siba s’aixeca, s’espolsa quatre abelles mig estormiades amb la fumassa de tabac de pota, torna a entrar dins el cafè i li diu : “Au mestre Martinet, ja podeu partir i si voleu quedar bé pagau un mantecado doble.” El que els deia al començament: històries naturals.


L'article de la setmana al Diari de Balears. Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Agost, 2004 22:10


 Travessar Mallorca a l'estiu: paisatges en exercici

  Climent Picornell

Ni que fos una gran travessa. Però anant del Caló de Ferrutx, a Artà, fins a Palma, a l'estiu, hom té la impressió, lleugera i imprecisa, de deixar no sap ben bé què. O sí. De Caloscamps, pel Macar de sa Torre, s'abandona la Colònia de Sant Pere —lloc que m'ensenyà a estimar na Marita Camacho— d'esquena a la mar. Els quatre o cinc corbs marins que s'eixuguen damunt els Illotets —ales esteses i ben negres— pareix que entonen, com un cor de cambra banyat i salat, l'adéu corresponent. La capamunta és feixuga i mor, mira tu per on, al cementiri —«més marí que el seu»—; s'ha de passar entre el molí d'en Regalat, i la seva paretota llarguera d'esquena d'ase, i Villa Català, amb el seu corral de tapareres, fonoll marí i tamarells. A la dreta, per davant la porta de carxofes de ferro forjat del pintor «Cordella», després d'atalaiar la badia d'Alcúdia, s'arriba al sementer, maltractat i ple de gaies, de ses Tretes. Allà oliveres empeltades damunt ullastres, dispersos i desordenats, passada sa Clova des Xot. Als baixos, garballons majestuosos i respectats. I ben llaurat i net d'herbes. Les dunes i els pinars de sa Canova fan carreranys damunt l'arena. La vorera de mar és anunciada, ja molt abans, per l'olor dels llirirs de marina i de l'algar acumulat, sedimentat i podrit. El renou de les ones, amples i rotundes, com un «morendo». De prompte, passades unes mates i darrere uns pins barraquers, hi guaita el blau intens de més endins i el color de cel verdós de prop de la platja; unes veus de nins jugant, una mare temerosa dels engolidors, un ciutadà que fa «jogging» i l'horabaixa que fuig per darrere la serra de Ternelles. Just quan entram a la carretera de ses Comunes s'obri la marineta de Petra, deixam a un costat el torrent de na Borges i els seus pollancres i platers altíssims, un hortet i un conradís ordenat. D'entre les tomatigueres, enfilades a les canyes —pareix una maqueta d'aquelles que feia n'Enric Miralles— hi guaita un «don–diego–de–noche» multicolor, una mata alta que xucla de la mateixa aigua dels solcs propers i que l'amo ha deixat allà enmig, indultada. Blanc, lila, groc, rosa i altres flors de colors hibridats. Passat Son Doblons ja hi afinam la carretera, dreta com una llandera i al fons el puig de Sant Nofre, llunyà, desdibuixat per la calitja i, davant, l'església d'Ariany. Mates llentiscleres i estepes blanques, enrevoltillada la fulla, acalorades, i la simfonia de les xigales retrassades que acompanya fins a les maresseres de Son Ribot, enormes traus blaquinosos. Davallam cap a Petra per entremig de figueres excessives, melons i síndries i, vaja!, una plantació de centenars de palmeres forasteres de l'espècie Washingtonia sp. Entrar a Petra, i sortir–ne, és costós, pels revolts i les cantonades, i més si toca a l'estiu festa major, per Santa Praxedis. Davant el celler d'en Miquel Oliver un entreveu ja el puig de Bonany i la serra de Calicant, per un carreteró que mena cap al safareig de Son Rebassa, omplint–se del degoteig menut i constant d'un qanat musulmà que, encara ara avui, rega les quatre hortalisses de l'altra banda del camí. Just quan comença el tirany que du a les cases, massa majestuoses, dels Calderers, amagades darrere quatre pinots que la ventada de fa uns anys respectà, però deixà malmenats, després d'esbucar la boval. Son Cotxer i es Montagut entren a Sant Joan. La cantonada fresca de Can Tronca mostra sempre quatre taules i alguns fidels tertulians, sigui ben dematí, sigui ben a gran dia, arredossats pel campanar, ara electrificat, però que s'engalaverna i toca de mort, una bona estona, fins que l'escolà major el desconnecta. La baixada pel revolt des Pagos du ja cap al pla de Gossalba, una plana embassada fa un temps, plena d'albellons, d'on emergeixen les cases de Carrutxa, enfonsades entre el blat, ros i ben madur. Vigilant les seves messes Meià, Solanda i Tagamanent han hagut d'enfilar–se als costers. S'Almudaina fa la partió de Montuïri i Son Brondo, de frontis avinagrat i el casal de Sabó la de Llorito. Ben a prop dels talaiots de Son Forners, el torrentó que baixa de Randa i que du aigua quasi tot l'any, drena cap als baixos de Pina. El viatger, aturant el motor, l'escolta córrer. Pareix que fa menys calor amb el renou aquell. Però en fa. Alguna polla d'aigua, una colla de collblaus i una rata traginera per mig de les fulles d'aleixandrins i créixens bords. Davant, davant, i pujant quasi imperceptiblement, apareixen —com en un travelling de cinemascope— les ales de l'únic molí, amb el seu aqüeducte de mitjans, baix i llarguer; al fons la serra de Tramuntana, colorejada d'ocres i liles, tanca la tramoia de l'escena, coneguda i repetida. Els portals bovedats i els porxos disforjos, grossos a voler, dels hostals d'Algaida, són ja l'anunci que un guaita i entra dins un altre món. Tràfec, trull i tragí, hereus d'una carretera important, són com un tall en aquests altres mons que abandonam, i no queda més remei que deixar–se dur pel corrent, sense fer gens de força, cap a Ciutat. Les costes de Xorrigo ajuden a baixar cap al Prat de Sant Jordi, ple de molins, safareigs, alfals, blat de les índies i tota la parafernàlia periurbana —restaurants de carretera, hospitals, dessaladores i benzineres— que no s'atura ja fins a Can Blau, porta d'entrada pel barri de la Soledat cap a la ciutat de Palma. Aturat al primer semàfor en vermell, guait els enormes estols de gavines que tornen dels femers, plenes, cap al port. Acaba de gemegar Tom Waits, i comença un sermó Paolo Conte per una ràdio rara. Un nin em treu la llengua pel vidre de darrere del cotxe de davant. Amén.

 Climent Picornell, professor de la UIB // Adreça: www.diaridebalears.com // Diari de Balears - Tel. +34 971 78 8300 - e-mail: master@diaridebalears.com

Exposició retrospectiva de fotografies del meu cosí Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Agost, 2004 21:35



Vaig enfeinat aquests dies acabant de preparar l'exposició de fotografies del meu cosí, també Climent Picornell (1956 - 2003), que es farà a l'Ajuntament de Sant Joan, durant els dies 22 al 31 d'Agost. Estarà oberta de les 19,30 a les 22,30 hores. He mirat d'arreplegar obra fotogràfica que tenien familiars i amics, per poder donar una perspectiva de les principals àrees d'interès d'en Climent : la fotografia dels ocells, de la Natura en general, dels paisatges i dels personatges. A la pàgina web de l ' AFONIB, dins Mallorcaweb, hi podreu trobar informació de la seva obra i a la pàgina web de "L'Observador del Pla de Mallorca" ( www.plademallorca.com ) hi ha penjades moltes de fotografies seves a la secció "Imatges del Pla". Hem editat un petit programa de vuit pàgines amb fotografies seves.



Benvinguts al Bloc. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Agost, 2004 15:55

Aprofitant l'estiu, i la convidada de "Mallorcaweb" i el seu nou espai gratuït per a les bitàcoles, altrament anomenades weblogs o blocs, he activat la pàgina del meu. He de dir que els meus blocs més visitats són els de dos companys. Un el d'en Llorenç Valverde ( lvalverde.net)  i el d'en Guillem Mudoy.  ( homepage.mac.com/gmudoy/bloc )

«Anterior   1 2 3 ... 49 50 51
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb