Climent Picornell

La diversificació econòmica a Balears

jcmllonja | 02 Octubre, 2004 16:26



(Pintura del pintor felanitxer Miquel Barceló)

"Entre apocalíptics i integrats: el vell discurs de la diversificació econòmica balear".


Climent Picornell.

 No es pensin, he manllevat una part del títol a Umberto Eco, però l'article pretén anar de cosa actual: del model turístic, que si està axhaurit o no, i si es pot dir o no, i de si està ferit i s'ha de pensar a arreglar-ho o, ja, començar a pensar en altres alternatives -alternatives al turisme, bonjesuset!- o si s'ha de diversificar el nostre turisme i pensar en altres dinàmiques per als altres sectors, o connectar-los, o una cosa així. Vostès ja m'entenen. O no. El que volia dir és que, de forma curiosa, quan algunes ràtios o índexs vénen a dir-nos que creixem manco que altres, que ja no som els primers en els rànquings, la vena apocalíptica d'alguns, i els desitjos incofesables d'un altres, temen -o desitgen- que això s'enfonsi. En una paraula ens anuncien que el model de creixement, sostingut sobre el turisme, la construcció i les inversions immobiliàries, passa per ull, fa figa. Fins aquí els discursos eren coneguts i congruents: s'ha d'ajustar el model turístic. De la manera que sigui. El «Pacte de Progrés» obrí unes vies, de contenció i diversificació, amb l'ecotaxa com a imatge de marca. El PP n'ha obert unes altres, amb la vista massa posada a transformar hotels en vivendes o a fer una llei per controlar el turisme que va a segones residències, que és un component important del model actual. Sigui com sigui: ajustar el model. Tots s'aferren a la sostenibilitat, com si, només dir la paraula màgica, «sostenible», ja servís. Però, i aquí ve el però, ara resulta que n'hi ha que han desenterrat l'espectre de la «diversificació econòmica». Allò del terror al monocultiu turístic, i la necessitat de l'equilibri o la dinamització dels altres sectors econòmics. Creia, un servidor, que aquest era un discurs que s'havia enterrat tot sol, un discurs dels temps de la transició, recorden allò de «primer ens hem de posar d'acord sobre quin model econòmic de desenvolupament volem, aquest ha de ser equilibrat i respectuós, després ve el model territorial, etc., etc.» i mentre la gent discutia, s'anaven dibuixant els models i submodels d'unes illes turistitzades, amb enormes problemes generats pel seu propi desenvolupament. Problemes que després, als pràctics, i als teòrics també, no els quedava més remei que pensar a posar pegats, perquè el model, que s'havia dibuixat per ell mateix, seguís funcionant de forma eficient. Quina paradoxa! Idò ara torna, en forma discurs, la diversificació. La necessitat de pensar-hi, «el turisme no serà etern, tenim indicadors que ens espanten... comencem a pensar solucions per a aquesta malaltia balear». No sé si recorden que dues de les últimes propostes, amb fonament, per diversificar la nostra economia -ho pos com dos exemples- van ser: una, el pacte intersectorial turisme-agricultura i l'altra, capgirar la indústria balear cap a subsectors d'alt valor afegit (indústries grises, sector quaternari, parcs tecnotelemàtics... que tot ve a ser una mateixa idea). Els dos fracassaren estrepitosament. El pacte intersectorial pretenia que el consum de comestibles dels no residents, els turistes i visitants, fos subministrat per la nostra agricultura, «si tenim tantíssims turistes i aquests consumeixen coses fetes aquí, el sector agrari farà una bona estirada i s'enlairarà». El silogisme era clar, però no funcionà. Alguns subsectors agrícoles han fet el cap viu, però molt testimonialment. Les grans compres, els grans grups les fan on és més barat. Normalment fora de les Balears. L'altra sortida, diversificar la indústria cap a sectors de components molt tecnificats: res de res. Des del «sainete» de la fàbrica de bombetes dels japonesos, passant pels intents de parcs tecnològics; bona idea aquesta que va ser prostituïda als dos dies de posar-se el govern a fer-hi feina (i a més, l'intent més paradigmàtic, la instal·lació d'un «call center» informàtic de tres gegants econòmics a Palma, va com va); és ver que alguns altres subsectors industrials s'han espavilat i en disseny i moda fan, també, el cap viu, però la nostra indústria és ben subsidiària del turisme i la construcció. Idò ara ens informen que com que a Massachussets ho feren, i a Flandes també, afectats per la «dutch disease», la malaltia holandesa, convendria que nosaltres ens ho comencéssim a pensar. El que me fa escriure, però, no és que això ho diguin uns esquerrans, amb la seva malaltia infantil que ja va dictaminar Lenin, ni uns teòrics d'avantguarda de la UIB, afectats no sé de quina malaltia, o sí que ho sé, ni tan sols que la idea aparegui en algun document, del Govern actual o passat, comanat a un «consulting» de fora, important i caríssim, sinó que aquests missatges provenen d'alguna institució econòmica amb molta de solera i implantació a les illes. Això em fa pensar: Deu ser veritat? Deu fer falta? És més gros del que ens pensem? Saben coses que nosaltres no sabem? Han vist coses que nosaltres no sabem veure? O, és una serpent d'estiu? Tanmateix els turistes tornaran, acabam pensant els integrats, com un servidor, els qui fa anys que analitzam les anades i vengudes dels estrangers, amb pujades i davallades, amb algun sotrac, però després tot torna a lloc. Hem après a llegir els planys continuats dels hotelers en clau de «bé enguany no guanyaran tant, però, ja tenen el seu racó fet», tal vegada l'oferta complementària ho deu passar més pillo, amb l'augment del «tot inclòs», però... La immigració continua arribant, senyal que hi ha feina, la que no poden o no volen fer els residents. El discurs de diversificar ja és acceptat, però diversificar, únicament, el model unitari de turisme de sol i platja, no com una alternativa, sinó com un complement. És a dir, potenciar altres tipologies de turisme, des de l'esportiu al cultural, però, ho torn a repetir, com un complement. El tema de la desestacionalització queda molt bé el plantejar-lo, però a l'hivern, i fa d'això més de trenta anys, no vénen els turistes que vénen a l'estiu, ni prop fer-s'hi, ni vendran mai; algú comenta a les meves espatlles «tanta sort! Si això fos un estiu permanent no hi hauria qui hi visqués!». La veritat és que s'han assajat quasi totes les estratègies. La metàfora de l'hivern, els ametlers florits, ben aviat serà també, només això: una metàfora llunyana. La diversificació econòmica és un discurs atractiu, teòricament atractiu. El turisme, però, s'ha demostrat com un sector fort, resistent com el que més, o més i tot, a crisis conjunturals i estructurals. Per què aquesta vegada no se n'ha de sortir? S'accepten com a respostes visions apocalíptiques i integrades del tema, però una mica fonamentades. Per favor.

Adreça: www.diaridebalears.com

Article de final d'estiu.

jcmllonja | 26 Setembre, 2004 12:53



De la publicació periòdica "EL SUD DE MALLORCA" ( www.suddemallorca.com ) hi estir un article que hi vaig publicar que ja fa aquella impressió de finals d'estiu. Tanmateix... tot s'acaba.


LA CONFRARIA DEL CERVELL.

Per Climent Picornell.

El ros "Terric" du una embosta dels primers gínjols de la temporada. "Azufaifos", matisa l’exmilitar, subtinent "chusquero", que en deien un temps, pel milers d’aquells panets o chuscos que havia hagut de menjar per ascendir. Un xoric -"un cernícalo", torna a replicar el nostre exmilitar- enrevolta el campanar. Em trob fullejant els reportatges de les festes aquestes d’estiu, plenes de gent rica o ho pareix, mudada, informal. I, també, molt de "chusquero" d’estiu. A un servidor ningú no el convida a cap festa d’aquestes. Mal negoci, convidar un sull -"un huraño", hagués dit l’exmilitar-, un home que no sap fer cas, que s’acaba barallant o discutint de mala manera amb els convidats. M’agradaria canviar la meva vida quotidiana de l’estiu, per una bona conversa. Però no. Estic condemnat als meus interlocutors de sempre. "Què, va bé tot?". "Tot és molt". Cada dia el mateix, no variam ni una coma, ni un decibel en l’entonació, l’amo en Toni "Barona" -que empeny un carretó d’aquests de clínica- i un servidor que baixa la costa, cap al forn a comprar una barra de pa d’un euro cinc. En faig una mossa i roseg la crosta fins que arrib al meu cafè. Avui m’ha tocat de company de tasser en Cosme "Llunari", gens bravejador: "Ho he fet amb dues-centes trenta-set dones, de franc, i amb dues mil, pagant." Ja veuen l’altària etèria dels meus contertulis. A les festes aquestes d’estiu deu ser diferent, un deu poder parlar de la lluna plena i aquestes coses. A la fi. Una amiga que, malgrat tot, encara m’estima, em cita a ca seva, una possesió del Llevant de Mallorca, divendres a vespre. "Res de nou" em diu, "faré un bufet per sopar". Què deuen donar als extraordinaris bufets de l’estiu a la jet, la jet botifarra o la jet sobrassada? Em pos camisa màniga llarga, un poc arremengada, això de màniga curta fa com a mossó, pens, i cap allà s’ha dit. La "mise-en-scène" era espectacular, i la gent, no ho diguem. Financers, escultors, dones separades, corresponsals de TV, exdiabètiques, filòsofs a sou, basques de Neguri, metges anònims, actors. Un d’aquests era un d’"El cor de la ciutat" de TV3; "és més lleig al natural", vaig dir a la veïnada. "Tu si que ho ets, lleig! I gras! I malsofrit!" I quan me n’anava, cridava fort: "Si ton pare és es lleu, i ta mare és sa freixura, que pot ser sa criatura!" Vaja, vaig dir, ja hi som. Rodolant vaig trobar un forat a una taula, un personatge misteriós, parlava de la "Dieta Grotowsky", adequada per a actors que havien de fer molt d’exercici: melsa, fetge, sang, dos ous i cervell. Una arcada contenguda quasi em fa vomitar. Per rematar-ho, una senyora d’edat enfloca a la concurrència: "Cervell! Nosaltres teníem un grupet, la confraria del cervell, que un pic cada mes menjàvem coses fetes de cervell. Cervell amb alvocat, cervell amb formatge dins dàtils, cervell escabetxat... la meva especialitat eren els canelons de cervell." Aquí ja no vaig poder pus i vaig esvergar una glopada agra damunt les estovalles de fil brodades de punt de creueta. Vaig fugir escapat, la fosca esper que em fes passar desapercebut, mentre es posava a ploure després d’un tro rotund. Els rostolls humits pudien. Banyats com havien quedat per la tempesta estiuenca, pareixia que el guaret fermentàs, per la calor i l’aigua, xop. A redols, però, arribava aquell perfum suau de terra banyada. Les cugules havien tombat; les calcigues s’havien ensenyorit dels bocins -els meu padrí em deia "si les vols arrabassar, sense que t’ortiguin, no has d’alenar quan les cullis"-; les cames-roges, de flors color de cel, que la llum del sol fa copar, ara es badaven amb l’inici de la claror del dia; les xeremies llargueres de les cebes, que havien granat, composaven una sintonia suau, amb tons lilencs, alterada només pel verd feridor de les vinyes i, esparsos, els ginjolers ("azufaifos", deia el subtinent). En arribar al poble, través el camí dels morers, de troncs antics, cada un amb la seva taca als peus que havia deixat la solada de mores trepitjada pels cotxes. Els tarongers de baix de la vila es mesclaven amb els gessamins i les dames de nit: la darrera estació fins arribar a ca nostra. Lluny dels canelons de cervell. En obrir la porta de la barrera, ja era tardet, sempre desbaratava el so dels ocells que havien fet el seu jaç a les branques dels tres magraners mollars. Fugien aletejant histèrics, com algú que li rompen un dels seus millors somnis. D’una nit d’estiu, evidentment.

ELS "TENGUI". L'article del "Diari de Balears".

jcmllonja | 16 Setembre, 2004 21:23




ELS "TENGUI"

Climent Picornell

"Tengui" o «tenga» era usat un temps -per economia del llenguatge se sol dir, s'hauria de dir per estalvi del llenguatge- com un acursament de «Bon dia tengui» o «Bona nit tenga», vostè. Quan passava una persona que pel seu suposat rang li tocava, en comptes del «bona nit» normal, li deien: «tenga». Deixarem per un altre dia la variació «tènguiga», d'en «Màtigues». Sortí el tema a la rotlada a la fresca, quan una contertúlia, contava una cosa i digué: «jo li vaig dir , tengui, perquè a les dones dels guàrdia-civils, abans, els deien «tengui». La meva pregunta fou: «i a qui més li deien tengui»? «Foi ! A molta de gent, saps que n'hi havia que volien ser dels tengui o tenga. Idò això. Rectors, vicaris i capellans variats, mestres, apotecaris, metges, militars, monges, alguns senyors de possessió, no tots, però. Uep!, i com així no tots ? Idò perquè n'hi havia que neixien amb el «tengui» aferrat, i n'hi havia que el volien, «el tenga», però provenien, només, del «bona nit si et colgues»; amb una paraula, d'amos havien passat a senyors. «Però, vaja, ara tothom és tu. Jo som tu per als meus néts i mamare va ser sempre vós». «Casau-vos i vos diran de vós». Els mestres són tu per als alumnes i ja no peguen. Un temps quan els pares deixaven els nins a escola, deien als mestres: «Bon dia tengui, li pegui si fa falta». Un altre matisa: «de porcs i de senyors n'han de venir de casta, i avui en dia, senyors, ja no n'hi ha. Com els d'abans, vull dir, que s'ho sentien, senyors, i t'ho feien sentir, que ells ho eren i tu un no-ningú». «Que putes tengui, tengui! Adéu i bona nit o aixeques un poc el cap i basta! Ara els senyors d'abans han caigut a no res i els qui estaven condemnats a fer de missatges tota la vida fan de senyors. Feim de senyors, perquè hi ha molt de senyor, d'aquests del «tengui» que s'hauria de posar a demanar llimosna al portal de les dones de l'església. Quants n'hi ha al poble que tenen carrera, fills de pagesos? Moltíssims. I molts de fills d'aquells senyors, ni carrera, i a vendre les quarterades que encara els queden i vius». «Te'n donaré de tenga!». Vaig pensar en la novel·la Els Carnissers escrita fa uns anys per l'escriptor arianyer Guillem Frontera, on relata la pujada al poder econòmic dels qui manegen el negoci del turisme i la compra, per part d'aquesta nova classe emergent, de les terres dels antics «botifarres» i «senyors de possessió», aquests que neixien amb el «tenga» aferrat, no sé si al cul o al front. Relatava molt bé, en Frontera, la magnitud del canvi que es començava a produir dins la societat mallorquina i que ha capgirat, mà-a-cap, mà-a-cul els esquemes del caciquisme que la guerra civil entronitzà i fossilitzà, entre ells els components de la guarda «del tengui». No fa ni dos dies, una societat d'uns coneguts meus va comprar una de les finques més emblemàtiques del Pla de Mallorca, em convidaren a visitar-la; l'antic propietari, un «tengui», havia cobrat i ho havia deixat quasi tot per mig, roba, mobles, llibres, fotografies de família, escopetes de caça... com si hagués fuit de quatres. No vaig poder sinó reflexionar sobre la nova situació. Quatre magribins feien ben neta la clastra i un alemany, propietari de la finca del costat, venia a visitar els nous veïnats. L'hort de l'antiga possessió s'havia establit i «el tengui» havia venut trasts a ciutadans que ja hi tenien la caseta armada i il·legal. Un poc exageradament, ho he de dir, em sortia la glopada guardada, què sé jo, des dels temps de la canallada de les Germanies i la salvatjada contra els pagesos i menestrals, penjats i esquarterats per camins de mala mort. Del tractament unitari de la Revolució Francesa, «ciutadà i ciutadana», al de la República «company o companya», vaig passar i pensar amb «Don Tu», el malnom d'un felanitxer, probablement un dels homes més rics, en terres, de Mallorca, i que acabà a no res. El seu mal nom sempre m'ha intrigat: un tu, no pot ser don. Idò sí: «Don Tu». Evidencia molt bé els conflictes d'usos i tractaments en aquesta Mallorca que un servidor observa, interessat, un poc de lluny, dalt del turó.

Climent Picornell, geògraf

"MALLORCA PROFUNDA ?" . Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Setembre, 2004 07:23




"Mallorca profunda?"

Climent Picornell

«Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més! Però jo no hi vull anar, no hi tenc cap feina per allà dalt». Els primers encontres del dia sempre són amb gent vella, molt d'ells baldats o impedits. Bona gent. «Me'n vaig a fer la feina de cada dia», li dic. La feina, persistent i sistemàtica que m'ocupa part dels matins de l'estiu és la de despuntar les alfabegueres del meu corral, mitja dotzena de fulla petita, mitja dotzena de fulla ampla. És una feina que feien abans les madones, ara -la part femenina dels mascles més alliberada- li toca a un servidor. «Tu mariconeges un poc» em diu l'amo en Xesc. I granen a les totes, els pomets de flors blanquinoses, surten pertot arreu, i les han de tallar a consciència o si no les plantes espigarien i adiós! L'any passat, les de fulla ampla duraren fins a Nadal, amb aquesta tàctica d'enganyar-les. No hi ha flors, no hi ha fruits: a fer fulles! Eren les alfabegueres uns dels ornaments bàsics de la mare de déu d'agost, la mare de déu morta. La Verge, simulant l'assumpció, era col·locada damunt un túmul, adormida i amb alfabegueres i cossiols de «cabellet». El «cabellet», de nins, ma mare ens el feia sembrar, dins uns cossiols que posàvem davall el llit amb ordi, civada i blat. Sempre davall el llit, sense veure claror i ben regats, es feien uns ramellers, com uns cabells, llarguíssims i blanquinosos. Veig devers la plaça de l'església un grup de hippies, d'aquests d'ara, que venen reiki i aquestes mercaderies -gens «feng shui», que diria una amiga meva-, se concentren baix del campanar. Els seus sacerdots viuen al poble i, amb furgones, tambors i carregats de nins i cans i cusses, parteixen cap a una caseta de la Serreta dels Hortets. Allà deuen fer les modernes ablucions confusionàries i es deuen posar la bena per viure millor. Tot són gusts. «Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més!», em tornen a dir els noranta-cinc anys asseguts a una cadireta cordada de bova, mentre una moixa de sant francesc, la coa ben dreta, li frega les cames dels calçons, plenes de sargits. Es senten les xerrades d'una partida de moros, altrament anomenats magribins, però són berbers, que juguen al parxessi fent un renou fort i especial amb el botet, per remenar els daus, i al cap de cantó arriben uns externs, qui sap si fins i tot estrangers, que també remenen un planell de totes les maneres possibles. Abans s'era del poble o extern, fins i tot un del poble de veïnat era un extern. Ara qui ho sap? L'amo en Toni Ferro passa, coixeu, coixeu. Devia venir del seu corralet i amb un manadet d'alls -encara plenes de terra les cabeces- i quatre clavellines de color de rosa. «Ensuma quina oloreta; ell... no són d'invernadero aquestes!». És un matí transparent d'estiu, cap nigul ni per necessari. Guait per la porta de la portassa del meu veïnat, oberta de pinte en ample, al fons, el seu corral: dos mobylettes, la soll buida de porcs, els ramellers que hi té esment la nora de l'amo en Xesc Teco: portulacas, coleus, dàlies, roses místiques, begònies, bellveures. Just devora la porta, assegudet a la cadira baixa, l'amo en Xesc. Ja fa hores que hi seu. Me vetla per donar-me, i donar-se, un poc de conversa: «M'ho deia en Ferro fa un instant: sabeu que teniu molta de sort, als noranta-cinc anys, de tenir clar s'enteniment, ma mare ja no me coneix». La moixa amb la coa ben alta, frega que te frega, per les cames dels seus calçons. Les «assanyes» tenen, per als dos personatges de la meva tertúlia, encara, un caire local. «En Toni Tonió, que se va morir ahir, era s'home que tenia més força del món. Als dits, però. Només al dits. S'agafava amb els dits de cada mà a una biga i travessava tot s'aiguavés, amb els dits només. Jo l'he vist agafar un mac de torrent, una pedra rodona d'aquestes, i l'obria, amb els dits, com si fos un panet llonguet fet del dia. Saps què en tenia, de força. Als dits, però!» Un intent de suïcidi, una brega, un estudiant que torna de fer un servei social a un hospital d'El Salvador, un que es va fer enginyer i viu devers Madrid, la camiona de l'Insalud que s'endú els malalts d'Alzheimer al centre de dia al poble de veïnat. Uns nins petits que empenyen un carretó i fan de contrapunt alegre, que tanmateix ho és, al lloc. Les colles de picapedrers i els camions de traginar material de construcció són la senya de més activitat, els matins. Els horabaixes apareixen els quatre pagesos que fan feina d'una altra cosa, o a fora de la vila. La gent del poble, la normal, aguanta la ruixada, ho comenta els vespres a la fresca, no se'n sap avenir dels canvis que es van engirgolant al poble, sense ells fer res, ni poder-hi fer res, creuen. «I devers Palma, diuen que és gros». És la purga difícil del mestissatge, les osques al tall pel xoc de civilitzacions que s'esmolen les unes quantre les altres. Les galtades a les cultures minoritàries i a les minoritzades, el discurs del «touche pas à mon frère» o dels nous «espaldas mojadas», no passa res que no hagi passat ja a França o als Estat Units. Però ara ens passa aquí i tot pareixia de pa amb fonteta, per sempre. Ara que ens havíem avesat als impactes del turisme. Els pobles de la Mallorca profunda: una entelèquia que va existir fa un temps. Mallorca profunda? Pura ficció. Com la gargamella profunda de na Linda Lovelace, aquella actriu que feia com que tenir el gallet devers el cascabòs. Les cròniques d'aquests pobles passen per engolir-se aquestes sacsades. «Saps quina panxada, per viure un dia més!», és el ritornello que funciona com a metàfora de la díficil supervivència de la Mallorca profunda. I de l'altra. Sonen tambors de hippies, cants dels «amazigh» berbers, tangos argentins i qualque milonga. Pos al CD la Pavanne pour une infante défunte de Maurice Ravel. Del litoral puja el saluet, tot un atzabó, de l'illa turistitzada. Pens en Kafka al seu diari: «2 d'agost. Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. L'horabaixa vaig a nedar». El cel, tan blau i sense cap nigul, ofèn el paisatge. Faig la feina de cada dia a les alfabegueres

Climent Picornell, professor de la UIB // Versió per imprimir Adreça: www.diaridebalears.com/opinió Diari de Balears Tel. +34 971 78 8300 e-mail: master@diaridebalears.com

Més articles d'estiu : Karma d'estiu. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Agost, 2004 15:14

Continuant la recuperació d'articles d'estiu, vet aquí un que vaig escriure i publicar ja fa temps.

 “Karma” d’estiu

  Climent Picornell


 L’escenari és com segueix : mar calma, el tup-tup-tup del motor del llaut, sol ixent, el muntanyam d’Artà, passat Caloscamps i enfilant cap a les puntes de Na Brafi... “Saps...quan fa tres o quatre dies que fa Nord, ventot de Tramuntana, venir al caló de Ferrutx és molt entretengut. Sobretot abans, quan la mar no havia arrabassat, encara, el martell del portixol. Te posaves darrera, les ones rompien i només t’arribava qualque esquitxotada i els esparralls, jo no sé perquè, entraven tots aquí. Però, una pardalada d’esparralls ! Llavors, amb un suret i una mica de pasteta o de qualsevol cosa de menjar que s’aguantàs a l’ham : treure i treure i treure...una senalla. I els esparralls saps que estiren, passes molt de gust. No, i n’hi havia qualcun com sa mà. Ara ja no sé si passa. Es puta peix o es que ja no n’hi ha o s’amaga més. No ho sé.” “ Veus allà, a la dreta, se diu s’Era, perquè dins la mar hi ha una roca plana i rodona, com una era. Jo hi venia d’al.lot i just davall, guaitaves i...sards, enfossos, escorballs...escorballs ! Ara per veure un escorball...Però quan hi baixaves : tot-déu dins es seu forat. Però una bona pescadeta sempre li feies”. “Davant Es Cingle un pic hi vengué un banc d’oblades. Ho digueren : davant Es Cingle hi ha oblades a voler. I tothon cap allà. Hauries d’haver vist en Joan “Metxo”: posar i cobrar, posar i cobrar...hala ! A treure oblades. Jo ara ja no ho sent dir, hi ha això o allò, per aquí o per allà. Tret d’un any que venguè un fotimer de calamars, t’en recordes Jaume ? Totes les barquetes –pareixia la processó de la mare-de-déu del Carme- a treure poals i poals de calamars i ho són bons !” Jo, ha arribat, te dic ben sa veritat, que m’agrada més pescar per la vorera amb la canyeta. Però els caminois per arribar a les pesqueres me pareix que me destrossen els genolls, vas mal pla, aferrat...Allà dalt, ho veus ? Devora aquells garballons quan comença el pinar...hi ha un pi mort que li diuen “S’arrambador” perquè per no caure pel serrat dins la mar, t’hi has d’aferrar. Idò un dia anava a una pesquera, “Na Paraigo” li diuen, i en passar pel Rotlo de sa Sitja, anava a cercar sards, n’hi havia així ! Així eh ! Just davant sa sitja n’hi vaig topar dos –un i una-, vatuadell ! mira que és enfora i no havien vengut a pescar i jo els he coneixia i vaig haver de passar per devora ells i ell se com a volia posar els calçons que els duia ben baixos...i jo dioooss! I ells més empegueïts, però el caminet saps que és d’estret i Sa Sitja quasi penja damunt la mar i només podia passar per allà...” Ja es veu el faralló d’Albarca, mentre quatre dofins juguen amb la proa.


Recuperant articles d'estiu. Climent Picornell.

jcmllonja | 21 Agost, 2004 23:22

Escric desde fa tres anys un article al periòdic mensual "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA" ( www.plademallorca.com ). La secció la vaig titular "De profundis", fent una mica de conya amb allò de la "Mallorca profunda" que se suposa que és el Pla. He recuperat un d'aquests articles, de l'estiu de l'any 2003, per penjar-lo al bloc.


 "De profundis"

UNA HISTÒRIA NATURAL

Climent Picornell

Molts de vostès ja se n’hauran temut que el títol és manllevat. L’usà Joan Perucho, en plural, “Les històries naturals”, amb ell m’uneix una forta relació, únicament de lector. Només un pic mai varem coincidir, a un dinar, juntament amb na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover, inoblidable, pels cents d’anècdotes i maledicències generoses que correren per la taula a la velocitat dels llamps. Podria ser, el títol, de Plini “El Vell” amb la seva Història Natural, en trenta-set toms, més que natural fortament inventada i, tal vegada, ridiculitzada per un altre dels meus estimats antics, Llucià de Samòsata, un burleta del seu temps, al qual, tanmateix, com diu la màxima “ca no menja ca”, el voler fer riure el triturà. Les referències es podrien allargar fins a alguns d’aquests escriptors del sud d’Itàlia, posem per cas de l’illa de Sícilia, amb el seus paradigmes –per un servidor– Gesualdo Bufalino o Leonardo Sciascia i els seus pobles natals, Comiso i Racalmuto. Aquesta llarga introducció, vana estultícia de bravejador (no he llegit quasi res dels citats anteriorment) ve a tomb perquè el que vull explicar, és una contarella certa, del centenar que guard dins uns quaderns i sempre m’han fet olor de prosa costumista a lo Mesonero Romanos o a “Ayguafort” de Maura. Prosa arcaica, fets endolcits d’un món que ja ha fuit. No sé perquè ho he volgut envasar dins aquest pròleg suposadament erudit. Ni tan sols sé si hi feia falta. El fet és que ara, a l’estiu, comencen les messes per a la recollida d’històries naturals, per a un servidor mig en remull, mig a la seca. A la seca era, al poble de Sant Joan de Mallorca, al cafè que hi ha ben davant el campanar de l’església. Tan davant que un llamp que li tomà la bolla de pedra del seu capcurucull, en feu entrar un parell de trossos fins ben davant el tasser: es tracta de Can Tronca. Observàvem la torre de pedra torrada i corcada, asseguts a defora, a l’ombra del cap de cantó més fresc del poble i a l’hora en que el sol torra el cul a les llebres. Just davall del rellotge, un poc més avall dels finestrons per on es veuen les campanes i el seus batalls, a una encletxa, hi habita un abeller des de temps immemorial. En alguns moments de l’any es nota més activitat en les abelles que contínuament hi entren i en surten, alguns pics, a baix, damunt l’acera, un pot afinar una gran mortandat d’aquests insectes. Ara s’acostava el temps en què els abellers nous es xapaven dels vells, darrera una de les reines. L’eixam es veia nerviós i estols d’abelles entraven i sortien a grapades, indiferents de què al rellotge sonassin les quatre de l’horabaixa i fes caloreta. La madona i tres contertulis indolents començaren la conversa sobre apicultura difusa. O discreta, millor. “No... i l’any passat n’hi hagué molts de nous. Un eixam és posà a la finestra de Can Miquelino, un altre a la xemeneia de Can Salamí, un als arbres de la Plaça Nova, un a la canal de Can Rumbet...” i així trenta o quaranta localitzacions i els seus respectius “casus belli” per engegar-los o capturar-los Algunes imatges connexes o col·laterals, com diuen ara, com la del capellà Don Melcion, apicultor indomable, que vestit de sotana i amb els parapetos corresponents, una màquina de fer fum a la mà, confegia una de les més paoroses imatges de la meva infància, un dels meus terrors de quan era nin, associat a aquella espècie d’astronauta de poble, quan venia a bresquejar a les caseres d’abelles de cal meu padrí de s’Arraval. “I del sen Martinet que no vos en recordau ?” Digué la madona. “Idò, era un dia com avui, ell prenia el seu rebentat d’Amassones. Deixava sempre el seu cotxet, un SEAT 600, aparcat davall el rellotge. Paga, surt i s’asseu al volant. Posa el cotxe en marxa i quan mira si venia ningú per darrere, afina un pilotarro immens d’abelles que s’havia aferrat al mirall retrovisor dins del seu cotxe. Un abeller nou havia triat el seu sis-centó. Vatuadell quin llongo ! Posa’m un altre rebentat! em digué tot transtornat, contant la feta a la gent de dins el cafè. Tothom enrevoltava el cotxet i, d’enfora, donaven solucions. Un que si dar-li manguera, un altre cridar a la Guàrdia Civil de Manacor, un que en coneixia un que anava d’abelles i se’n duia els abellers però, justament, era de viatge a Lourdes i Andorra... En Miquel Siba, assegut com sempre a la taula del racó –hi havia també l’amo en Pep Sobrassada- tot dos eren fumadors de pipa, en Siba pareixia que dormia, però sempre escoltava, s’aixeca i, sense dir res a ningú , amb la seva pipota torta a la boca, entra dins el cotxe, el sis-cents de les abelles, s’hi asseu i fuma que te fuma”. Tothom quedà corprès del fet i fins i tot un, psiquiatre de taverna, ho interpretà com un suïcidi desesperat i començà una llarga disertació sobre les doloroses morts a causa de les picades. “Com sabeu les abelles tenen una porada al fum, un pànic horrorós... Al cap de dos minuts o tres, l’eixam surt per una finestra, molest i rabiós. En Siba s’aixeca, s’espolsa quatre abelles mig estormiades amb la fumassa de tabac de pota, torna a entrar dins el cafè i li diu : “Au mestre Martinet, ja podeu partir i si voleu quedar bé pagau un mantecado doble.” El que els deia al començament: històries naturals.


L'article de la setmana al Diari de Balears. Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Agost, 2004 22:10


 Travessar Mallorca a l'estiu: paisatges en exercici

  Climent Picornell

Ni que fos una gran travessa. Però anant del Caló de Ferrutx, a Artà, fins a Palma, a l'estiu, hom té la impressió, lleugera i imprecisa, de deixar no sap ben bé què. O sí. De Caloscamps, pel Macar de sa Torre, s'abandona la Colònia de Sant Pere —lloc que m'ensenyà a estimar na Marita Camacho— d'esquena a la mar. Els quatre o cinc corbs marins que s'eixuguen damunt els Illotets —ales esteses i ben negres— pareix que entonen, com un cor de cambra banyat i salat, l'adéu corresponent. La capamunta és feixuga i mor, mira tu per on, al cementiri —«més marí que el seu»—; s'ha de passar entre el molí d'en Regalat, i la seva paretota llarguera d'esquena d'ase, i Villa Català, amb el seu corral de tapareres, fonoll marí i tamarells. A la dreta, per davant la porta de carxofes de ferro forjat del pintor «Cordella», després d'atalaiar la badia d'Alcúdia, s'arriba al sementer, maltractat i ple de gaies, de ses Tretes. Allà oliveres empeltades damunt ullastres, dispersos i desordenats, passada sa Clova des Xot. Als baixos, garballons majestuosos i respectats. I ben llaurat i net d'herbes. Les dunes i els pinars de sa Canova fan carreranys damunt l'arena. La vorera de mar és anunciada, ja molt abans, per l'olor dels llirirs de marina i de l'algar acumulat, sedimentat i podrit. El renou de les ones, amples i rotundes, com un «morendo». De prompte, passades unes mates i darrere uns pins barraquers, hi guaita el blau intens de més endins i el color de cel verdós de prop de la platja; unes veus de nins jugant, una mare temerosa dels engolidors, un ciutadà que fa «jogging» i l'horabaixa que fuig per darrere la serra de Ternelles. Just quan entram a la carretera de ses Comunes s'obri la marineta de Petra, deixam a un costat el torrent de na Borges i els seus pollancres i platers altíssims, un hortet i un conradís ordenat. D'entre les tomatigueres, enfilades a les canyes —pareix una maqueta d'aquelles que feia n'Enric Miralles— hi guaita un «don–diego–de–noche» multicolor, una mata alta que xucla de la mateixa aigua dels solcs propers i que l'amo ha deixat allà enmig, indultada. Blanc, lila, groc, rosa i altres flors de colors hibridats. Passat Son Doblons ja hi afinam la carretera, dreta com una llandera i al fons el puig de Sant Nofre, llunyà, desdibuixat per la calitja i, davant, l'església d'Ariany. Mates llentiscleres i estepes blanques, enrevoltillada la fulla, acalorades, i la simfonia de les xigales retrassades que acompanya fins a les maresseres de Son Ribot, enormes traus blaquinosos. Davallam cap a Petra per entremig de figueres excessives, melons i síndries i, vaja!, una plantació de centenars de palmeres forasteres de l'espècie Washingtonia sp. Entrar a Petra, i sortir–ne, és costós, pels revolts i les cantonades, i més si toca a l'estiu festa major, per Santa Praxedis. Davant el celler d'en Miquel Oliver un entreveu ja el puig de Bonany i la serra de Calicant, per un carreteró que mena cap al safareig de Son Rebassa, omplint–se del degoteig menut i constant d'un qanat musulmà que, encara ara avui, rega les quatre hortalisses de l'altra banda del camí. Just quan comença el tirany que du a les cases, massa majestuoses, dels Calderers, amagades darrere quatre pinots que la ventada de fa uns anys respectà, però deixà malmenats, després d'esbucar la boval. Son Cotxer i es Montagut entren a Sant Joan. La cantonada fresca de Can Tronca mostra sempre quatre taules i alguns fidels tertulians, sigui ben dematí, sigui ben a gran dia, arredossats pel campanar, ara electrificat, però que s'engalaverna i toca de mort, una bona estona, fins que l'escolà major el desconnecta. La baixada pel revolt des Pagos du ja cap al pla de Gossalba, una plana embassada fa un temps, plena d'albellons, d'on emergeixen les cases de Carrutxa, enfonsades entre el blat, ros i ben madur. Vigilant les seves messes Meià, Solanda i Tagamanent han hagut d'enfilar–se als costers. S'Almudaina fa la partió de Montuïri i Son Brondo, de frontis avinagrat i el casal de Sabó la de Llorito. Ben a prop dels talaiots de Son Forners, el torrentó que baixa de Randa i que du aigua quasi tot l'any, drena cap als baixos de Pina. El viatger, aturant el motor, l'escolta córrer. Pareix que fa menys calor amb el renou aquell. Però en fa. Alguna polla d'aigua, una colla de collblaus i una rata traginera per mig de les fulles d'aleixandrins i créixens bords. Davant, davant, i pujant quasi imperceptiblement, apareixen —com en un travelling de cinemascope— les ales de l'únic molí, amb el seu aqüeducte de mitjans, baix i llarguer; al fons la serra de Tramuntana, colorejada d'ocres i liles, tanca la tramoia de l'escena, coneguda i repetida. Els portals bovedats i els porxos disforjos, grossos a voler, dels hostals d'Algaida, són ja l'anunci que un guaita i entra dins un altre món. Tràfec, trull i tragí, hereus d'una carretera important, són com un tall en aquests altres mons que abandonam, i no queda més remei que deixar–se dur pel corrent, sense fer gens de força, cap a Ciutat. Les costes de Xorrigo ajuden a baixar cap al Prat de Sant Jordi, ple de molins, safareigs, alfals, blat de les índies i tota la parafernàlia periurbana —restaurants de carretera, hospitals, dessaladores i benzineres— que no s'atura ja fins a Can Blau, porta d'entrada pel barri de la Soledat cap a la ciutat de Palma. Aturat al primer semàfor en vermell, guait els enormes estols de gavines que tornen dels femers, plenes, cap al port. Acaba de gemegar Tom Waits, i comença un sermó Paolo Conte per una ràdio rara. Un nin em treu la llengua pel vidre de darrere del cotxe de davant. Amén.

 Climent Picornell, professor de la UIB // Adreça: www.diaridebalears.com // Diari de Balears - Tel. +34 971 78 8300 - e-mail: master@diaridebalears.com

Exposició retrospectiva de fotografies del meu cosí Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Agost, 2004 21:35



Vaig enfeinat aquests dies acabant de preparar l'exposició de fotografies del meu cosí, també Climent Picornell (1956 - 2003), que es farà a l'Ajuntament de Sant Joan, durant els dies 22 al 31 d'Agost. Estarà oberta de les 19,30 a les 22,30 hores. He mirat d'arreplegar obra fotogràfica que tenien familiars i amics, per poder donar una perspectiva de les principals àrees d'interès d'en Climent : la fotografia dels ocells, de la Natura en general, dels paisatges i dels personatges. A la pàgina web de l ' AFONIB, dins Mallorcaweb, hi podreu trobar informació de la seva obra i a la pàgina web de "L'Observador del Pla de Mallorca" ( www.plademallorca.com ) hi ha penjades moltes de fotografies seves a la secció "Imatges del Pla". Hem editat un petit programa de vuit pàgines amb fotografies seves.



Benvinguts al Bloc. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Agost, 2004 15:55

Aprofitant l'estiu, i la convidada de "Mallorcaweb" i el seu nou espai gratuït per a les bitàcoles, altrament anomenades weblogs o blocs, he activat la pàgina del meu. He de dir que els meus blocs més visitats són els de dos companys. Un el d'en Llorenç Valverde ( lvalverde.net)  i el d'en Guillem Mudoy.  ( homepage.mac.com/gmudoy/bloc )

«Anterior   1 2 3 ... 48 49 50
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb